Soc visible? Soc obertament lesbiana? Si invertíssim aquestes preguntes i les dirigíssim a persones heterosexuals, es tornarien absurdes i sense significat. Què és una persona obertament heterosexual o un heterosexual visible? Cap d’aquests conceptes tindria més rellevància si al seu darrere no hi hagués subjacents les realitats contràries: les vides ocultes de les persones no visibles. I d’allò que implica no ser visible en sabem molt les lesbianes: com a dones i com a lesbianes.
Kika Fumero
Coeducadora, activista pels drets LGBTI
webkikafumero.com
kikafumero@gmail.com
No ser visible implica no poder compartir amb el món una part important de la teva vida: la parella, aquesta persona amb la qual comparteixes el dia a dia i construeixes la teva pròpia família. Haver d’ocultar contínuament amb qui vius, amb qui viatges, amb qui et lleves cada dia; haver de fingir una vida que no tens, no poder acudir amb la teva parella a algun esdeveniment on escaigui per no revelar la teva orientació sexual per por d’un possible rebuig, estar atenta al fet que ningú descobreixi o pensi o intueixi que aquesta amiga tan íntima és en realitat la teva xicota o la teva dona; tot això significa no ser visible i implica mantenir un estat d’alerta constant que inevitablement fa un desgast en tu mateixa i en les relacions amb els altres companys i companyes de treball. I fins i tot en el treball mateix, ja que no poder ser natural i obligar-te a ocultar les teves relacions afectives i familiars fa que les persones LGBT (o sigui, lesbianes, gais, bisexuals i trans) assistim al treball en desigualtat de condicions. No se m’ocorre violència més cruel que la d’invisibilitzar algú, ja que això implica marginar-lo i, per tant, estigmatitzar-lo. No ocultar una part essencial de la teva identitat és, per tant, requisit sine qua non per poder viure en coherència amb tu mateixa.
Si hagués tingut referents a l’escola quan era petita o fins i tot en la meva adolescència, molt probablement no m’hauria sentit mai una bestiola rara simplement pel fet d’estimar una altra noia mentre les meves companyes s’enamoraven d’altres nois. Almenys no hagués sentit que tenia una tara, que una part de mi no funcionava bé. Els referents serveixen per identificar-nos –positivament o negativament– amb altres realitats similars a la nostra i per certificar que existim, que les nostres especificitats formen part d’aquest món. Per això a les meves classes mai dono per descomptada l’heterosexualitat del meu alumnat ni de les seves famílies. Sempre pregunto: vius amb les teves dues mares?, amb una mare solament?, amb el teu pare i la teva mare?, amb els teus dos pares? Normalment riuen, sobretot si és alumnat nou que no em coneix encara, però soc molt conscient del granet de sorra que vaig sembrant.
On més dificultat vaig tenir a l’hora de sortir de l’armari va ser en l’àmbit laboral, i això que soc funcionària i la meva situació és privilegiada (bàsicament perquè no tinc la pressió que m’acomiadin per lesbiana). No obstant això, l’adolescència del meu alumnat m’imposava i les companyes i companys, també. La gent desconeguda d’un lloc al qual jo estava lligada (l’institut) em desvetllava la por de ser rebutjada diàriament i no tenir escapatòria. El fantasma de la vexació (insults, actituds dèspotes…, el menyspreu quotidià, al cap i a la fi) em paralitzava. No obstant això, a poc a poc em vaig anar apoderant i vaig veure l’altra cara de la moneda: el meu alumnat lgbti em necessitava. Volia ser aquesta professora que mai vaig tenir i em vaig proposar aconseguir aquesta meta de la millor manera que vaig saber. Ningú te n’ensenya, però el teu instint és més fort. L’experiència viscuda quan jo era adolescent a l’institut, al carrer, en la família… es converteix en un aprenentatge i et va guiant.
Fa uns anys vaig viure en primera persona un episodi d’homofòbia per part d’un grup de 4t d’ESO cap a mi. Van mostrar fàstic i així ho van manifestar en veu alta. Ho vaig passar malament en el primer moment, però afortunadament vaig aconseguir bregar amb la situació i vaig comptar amb el suport incondicional de l’equip directiu. En aquell moment no volia que ningú em digués «quina necessitat tens d’exposar-t’hi!», necessitava tot el contrari: gent que veiés en el que m’havia passat una prova clarificadora del molt que quedava encara per fer i per treballar en l’àmbit de la diversitat afectivosexual i de gènere. Afortunadament, també tenia el suport de la llei. I em vaig adonar de la importància que té que existeixin les lleis. A pesar que la realitat social va més endarrerida que la realitat legal, l’existència de les lleis ofereixen certa protecció.
Com a professora lesbiana ara com ara no conec cap armari personal i puc lluitar obertament pels drets de les lesbianes com jo sense pèls a la llengua i sense cap temor. No obstant això, una vegada sortim de l’armari, ens en deslliurem per sempre? Evidentment no. L’heterosexualitat es continua pressuposant a tot arreu i cada vegada que entres en contacte amb gent nova, amb cercles nous, et posen en la tessitura d’haver de sortir d’un nou armari. Cada vegada que canvio d’institut en el meu treball, haig de sortir de l’armari. Cada any, amb l’alumnat que entra nou, haig de sortir de l’armari. I no perquè jo hi sigui dins, sinó perquè s’obstinen a ficar-t’hi, a ficar-te dins una cotilla heterosexual, i et veus obligada a sortir-ne contínuament.
No ser visible implica no poder compartir amb el món una part important de la teva vida: la parella
Quan he hagut de fer front a algun episodi homòfob als centres –haig de dir que han estat molt pocs–, penso en el meu alumnat LGBT, li poso cara i noms, em carrego de forces. I em recordo que soc aquí per cadascun d’aquests rostres, per cadascuna d’aquestes vides a les quals ajudo amb la meva visibilitat. Soc molt conscient del missatge que els transmeto no ocultant una part important de mi: «és possible ser lesbiana, viure-ho amb naturalitat, estudiar, aprovar unes oposicions i ser professora. Ser lesbiana no et condiciona negativament la vida». Aquest és el missatge que a mi m’hagués agradat observar al meu al voltant en la meva adolescència i aquest és el que moralment sento que haig de transmetre al meu alumnat. Amb la finalitat que visquin la seva adolescència amb una motxilla molt més lleugera que la meva, molt més sana.
Som responsables del benestar del nostre alumnat de portes endins dels centres i, per tant, hem de ser conscients que tant els insults com les actituds despectives que els i les adolescents LGBT reben diàriament a l’escola i fora d’allà (però especialment a l’escola) van minvant la seva felicitat. Cada dia una mica més. En l’adolescència, el nostre alumnat necessita sentir-se inclòs en el seu grup d’iguals, sentir que és acceptat en el seu grup de pertinença.
No obstant això, aquests insults i aquest estigma pel fet de ser diferent, per estimar d’igual manera el sexe que no és l’esperat, van minvant la seva autoestima i fomentant l’autorefús, perquè no volen ser d’aquesta manera tan estigmatitzada pels qui els envolten, no volen ser la camionera o la marimacho de 3r B o el marieta de 4t C. Descobrir en l’adolescència que ets lesbiana, gai, bisexual, trans o intersexual pot determinar el teu normal desenvolupament com a persona si no comptes amb el suport i l’acceptació necessària per afrontar amb normalitat aquesta diferència.
Per a això és primordial crear a classe les bases d’una convivència conjunta on la classe o l’aula representin un lloc segur per a totes i tots. L’alumne o alumna que tingui tendència a burlar-se de l’homosexualitat o la transsexualitat (o bé de la ploma fins i tot) de la resta, és a dir, qui exerceix assetjament o bullying, ha de tenir clar que la seva acció discriminatòria no serà acceptada sota cap concepte per la resta del grup classe. Ben al contrari, la seva agressió (sota la forma que sigui: insult, agressió física, amenaça…) es desaprovarà i castigarà.
I aquest tipus de convivència basada en el respecte implica també que es naturalitzin altres orientacions sexuals a més de l’heterosexual. L’homosexualitat o transsexualitat han d’estar incloses en el nostre discurs. Donar per descomptada l’heterosexualitat del nostre alumnat és posar-li barreres a l’hora d’expressar la seva orientació sense pors. Com més obert a la diversitat sigui el nostre discurs, millor podrà desenvolupar cadascú la seva personalitat.
