Escoltar, mirar, tocar, moure’s… i, de tot plegat, gaudir-ne. El secret més fi: la música. Una experiència multisensorial on el cos és el protagonista en tota la seva plenitud. Cantar, ballar, tocar, sentir i expressar-se a través de la música i el moviment. Cançons, ritmats, audicions i danses, moviments fluids i pesants… En vols saber més?
Abans de començar una formació de mestres, un taller per a nadons, un espectacle per a infants, m’agrada reflexionar sobre per què és tan important la música a la meva vida. No solament considero important el fet d’escoltar-la, sinó participar a l’hora de fer-la, de crear-la, d’interpretar-la. De l’última reflexió i anàlisi que en vaig fer, en va sortir la formació d’estiu del juliol de 2017 que vaig realitzar a l’Associació de Mestres Rosa Sensat amb títol Et diré un secret molt fi. Quin és aquest secret tan fi? La música.
Per a mi la música, i en concret cantar, és el secret més fi que guardo i que regalo. I m’agrada pensar-ho així. Perquè la música em fa viure, em fa sentir; és el meu motor. És el que em fa expressar tot allò que de vegades amb les paraules no puc expressar.
En aquestes línies, m’agradaria justificar per què considero tan important que la música formi part de la vida diària dels infants, dels mestres, de les escoles i de la societat en general, i quins són els elements que tinc en compte a l’hora de fer i de gaudir de la música amb els infants.
La cançó
En primer lloc hem de tenir clar que una de les maneres més boniques i plaents de fer música és cantar. Primer, perquè no cal tenir cap instrument a les mans, portem l’instrument dins nostre. Segon, perquè cantar és innat. Quantes vegades no hem sentit un infant que es consola fent un so amb la boca mentre s’adorm? Com els agrada als nadons recolzar-se sobre la mare mentre ella canta i sentir la vibració que aquest acte produeix.
A mi m’agrada moltíssim cantar, m’omple el cor. Com diu el refrany, «qui canta els seus mals espanta». Cantar és un acte d’amor cap a aquell qui ho rep i cap a nosaltres mateixos. I així és com penso que s’ha de mirar cada vegada que oferim una cançó, ja sigui popular, tradicional, d’autor, inventada, de creació pròpia, amb text, sense text…, i a qui sigui que li cantem, un infant, un adult, un avi, un fill, un alumne… No podem pensar que quan cantem una cançó als infants ho fem només per transmetre cultura. No podem pensar que aquella cançó ens serveix només per parlar d’un personatge concret, d’un animal, d’un moment de l’any, o que ens serveix per fer una tasca determinada. Cal que allò que oferim a l’infant, aquella cançó que cantem, a més a més de ser reproduïda de la manera més curosa possible, s’ha de fer com un acte de proximitat i d’estimació vers l’altre, cal que transmeti pau. Que n’és de bonic sentir els nens quan canten! O sentir un cor, una coral d’homes i dones que es posen d’acord i creen una harmonia perfecta. Que n’és de pacífic, de renovador, d’inspirador!
La cançó ens serveix per unir, per crear concòrdia entre aquells que canten o senten cantar. I també ens permet transmetre com som, com hem sigut i com volem ser. A més ens caracteritza com a poble, en la manera com parlem i en què feien i com vivien els nostres avis i rebesavis. Parlem, doncs, del fet que no podem oblidar mai la música tradicional. En l’etapa del 0-6 anys, la cançó tradicional és molt important. Formem part d’un país que parla, pensa i sent d’una manera concreta. Tenim una història, una llarga història plena de matisos no només socials sinó també culturals. I si mirem el perquè de com parlem, de com pensem i de com fem, segurament trobarem una arrel en la nostra tradició. D’aquest tipus de cançó en trobareu un repertori tan ampli –conegut i desconegut– que de ben segur no us el podreu acabar.
Tanmateix la cançó d’autor ens regala l’oportunitat de poder triar noves cançons per a l’escola, noves il·lusions a l’hora de fer música amb els infants. De cançons d’autor, en trobareu moltíssimes i n’hi ha que són molt interessants. N’hi ha de molt populars, perquè les seves harmonies són molt amables i ens resulten fàcils d’escoltar. Són complementàries a les cançons de caire tradicional i en molts casos arribem a pensar que són tradicionals, perquè ens han agradat tant que ja les cantem com si fossin part de la nostra cultura. Per posar un exemple podem parlar de la cançó El bolet petitó d’en Jordi Tonietti: sovint he sentit que es parla que és una cançó popular o tradicional i, en canvi, és una cançó que en Tonietti va escriure, va cantar i va enregistrar amb molt d’encert, i que agrada a petits i grans. Doncs benvinguda sigui! I com aquesta n’hi ha moltes, ja ho sabeu. Aquesta riquesa farà que cada escola, cada mestre, triï les cançons que els agraden, i els farà únics i singulars en aquest aspecte. Ens aporten noves maneres de veure i sentir la cançó.
Les cançons sense text (que són aquelles que es canten taral·lejant, que es poden produir amb pa-pa-pa o na-na-na o fins i tot amb boca closa) ens ajudaran a fer una aproximació més concreta a melodies riques o més difícils d’interpretar. Ens donaran peu a tenir diàlegs sense paraules amb aquells infants que encara no tenen adquirit el llenguatge i ens permetran jugar amb sons creats amb la veu. Us haureu fixat, de ben segur, en aquells infants que interpreten una melodia fantàsticament, però que encara no poden emetre tots els sons que tenen les cançons amb text, i van taral·lejant fins que diuen l’última síl·laba de l’última paraula d’aquella frase –«La …na, la …na, …tida …dol»–.
Aquestes cançons, aquestes melodies taral·lejades fan que aquests nens gaudeixin d’aquests moments sense paraules. De la mateixa manera que ho faran amb els refranys, les frases fetes i les cançons ritmades (aquelles que sense una melodia mantenen una musicalitat pròpia). En aquestes últimes es produeixen moments molt màgics quan després de reproduir un ritme amb pa-pa-pa, un nen d’un any justet et respon: Pa! I el mires, li respons i li regales un somriure i un so, un pa, una sirena o un glissando.
Recordeu els vostres pares, avis o oncles passejant o fent una tasca concreta mentre taral·lejaven una melodia? La meva mare ho feia. No era cap cançó, o sí que ho era (tot i que jo no la reconeixia), però em resultava molt agradable. Era un moment de pau, d’harmonia, de «tot està bé». La meva mare taral·lejava mentre cuinava, i m’encantava.
El moviment
Els nens són moviment. És la manera que tenen, des del moment que neixen, d’expressar-se, de dir-nos si estan bé o estan incòmodes. El moviment és inherent a la persona i més encara a l’infant en les primeres etapes de la vida. Molts de nosaltres hem vist com, en posar una audició a l’escola o en cantar una cançó als nostres infants, la primera resposta és un petit moviment amb el peu, amb la mà, amb el tronc superior o fins i tot amb tot el cos (en els infants de 0 a 1 any és aquell moviment de cames mentre s’agafen d’un moble baix, per mantenir l’equilibri). Quan un infant experimenta amb el so –amb materials sonors, amb instruments de percussió indeterminada, amb taules i pals, amb peces de Lego percudides a terra…– no fa altra cosa que descobrir i mesurar la seva força, la força que el seu moviment precís o imprecís li mostra. I és per això que crec que no podem oblidar, i més quan parlem de música, que, sovint, les activitats musicals, ja siguin dirigides o lliures, són activitats de moviment.
És per això que, en aquesta reflexió i després de fer el postgrau de Psicomotricitat a la Universitat Ramon Llull, m’adono que molt sovint intentem que les àrees d’aprenentatge estiguin delimitades i separades les unes de les altres –cada cop menys– quan, en realitat, en parlar de música hauríem de sentir la necessitat de parlar també de dansa, d’arts plàstiques, de llenguatges matemàtics, de literatura i també de psicomotricitat. Les emocions que es disparen a través de les arts, a través dels moviments lliures i organitzats, en definitiva, les emocions que es disparen a través de la creació i de la interpretació, són infinites. 
Així doncs, crear un conjunt de sons organitzats i deixar que el nen es mogui el farà lliure d’expressió i feliç en el moviment. Posar una audició i deixar que l’infant en trobi el pols ens deixarà sorpresos quan ho observem. Crear una dansa organitzada o interpretar una dansa tradicional en rotllana, en parelles…, ens donarà no només atenció sinó cohesió de grup, solidaritat envers l’altre i suport de company a company. Hi ha moments en què moltes de les audicions que podem gaudir amb els nens ja són, per elles mateixes, activitats de moviment on es presentaran contrastos que es veuran recollits en els mateixos moviments dels infants.
L’audició, sentir i escoltar amb atenció
Aquest és l’apartat més complet de tots. Perquè una cançó pot ser una audició –en el moment en què els infants l’escolten amb atenció–, una dansa ha de començar amb una audició –per poder entendre-la i després poder ballar-la–. Una audició és simplement un moment d’escolta activa, d’una escolta amb atenció. Requereix un petit esforç de concentració i pot acabar sent molt plaent.
Quant a les audicions, és important que pensem en la importància de la música culta (aquella que col·loquialment coneixem com a música clàssica). No trobareu dinàmiques més extremes, més delicades i més belles que en aquests tipus de música, i n’hi ha tanta, i tanta de bonica, que no us la podreu acabar, podreu ser originals, podreu trobar tresors ben amagats que fan tenir les emocions a flor de pell. Podreu trobar peces amb estructures ben senzilles i d’altres ben complexes. Podreu trobar obres de temps immemorials i peces del segle xx. Interpretades amb instruments antics i d’altres amb instruments de l’actualitat. Podreu trobar versions i peces originals interpretades per un sol intèrpret o per una orquestra sencera. Podreu escoltar-les, ballar-les o simplement acompanyar-les amb instruments de percussió indeterminada. Podreu trobar obres musicals que us serviran per a crear una dansa nova o descobrir una dansa que es ballava als palaus. Podreu moure-us lliurement sentint el colpeig petit de cada nota que s’ha pensat curosament per a aquell moment.
Podreu imaginar i somiar…
Potser el secret està en com fem l’escolta d’aquest tipus d’audició, com la presentem, com la rebem nosaltres, quina anàlisi prèvia fem d’aquella obra musical i com la regalem als infants. Perquè descobrir aquestes obres sovint és un bonic regal per a la resta de la nostra vida.
Jo sempre vaig acompanyada de W. A. Mozart i del seu pare, en L. Mozart, de Txaikovski, de Fauré, de Saint-Saëns, de Tylman Susato, de Dvorak, de Mússorgski, i de tants altres que podríem anomenar en una llista interminable de compositors meravellosos.
Això no obstant, sóc una gran defensora de la recerca i descoberta de músiques d’autor creades actualment, de sonoritats de tot el món, de formacions instrumentals curioses, i d’instruments i instrumentistes que també ens omplen el cor, ens fan bategar, ens permeten novament moure’ns per l’espai i gaudir mentre l’acompanyem tocant uns ous sonors o movent un petit mocador de seda. Hi ha joies amagades, que no són aquelles que sentim normalment a les diferents emissores de ràdio i que configuraran un repertori d’audició molt concret i diferent segons aquell qui el tria. És un repertori molt personal i sempre, darrere aquella obra musical, hi ha d’haver una reflexió, una escolta activa i un objectiu concret, i serà vàlida i propera a nosaltres i a aquells qui l’escolten o la gaudeixen. Un bon exemple per a mi d’aquests tipus d’audicions és la descoberta d’en Fred Frith, en Pascal Comelade, la Natalie Haas & Alasdair Fraser, o d’en René Aubry, un compositor de bandes sonores, de músiques per a espectacles de dansa, que ens descobreix com melodies molt senzilles poden unir-se i navegar sobre mars plens de notes creades amb textures molt riques, especials, gens comunes. Avui en dia trobar autors i músiques noves i poc conegudes ens resulta força fàcil a través de diferents plataformes com Spotify o iTunes.
Altres peces que podeu trobar són aquelles que us descobreix algun amic músic que genialment ha creat o arranjat quelcom que ens encanta i volem compartir. Per a mi han estat molt inspiradors dos dels meus grans amics: en Pere Romaní, amb la seva formació Ratafia i el seu disc Olor de nou, o en Quico Pugès, amb el seu disc Tangram (els podeu trobar a Spotify).
També ens serviran les audicions de cançons, no només perquè podem trobar versions boniques d’allò que cantem, versions instrumentals, de grans cors que canten a veus i omplen el cor només d’escoltar-les, sinó perquè de vegades, a mi m’ha passat, ens quedem sense veu, o estem molt cansats i pot arribar a ser un bon recurs.
No deixeu d’escoltar els CD de l’Auditori Educa, de l’Auditori de Barcelona, que són fantàstics. Trobareu música culta instrumental i cantada amb precisió i bon gust, i cançons populars. Tot plegat amb un alt nivell interpretatiu i una reflexió pedagògica al darrere feta per grans pedagogs i gent molt propera a la infància. En aquests materials (Wimoweh, Els colors del metall, Sona Bach, Ma, me, mi… Mozart!, Girasons, El poble de vent i de fusta, Aigua, Percussions…) trobareu infinitat de propostes d’audició, possibles danses i activitats de moviment, cançons populars i tradicionals, sonoritats d’aquí i d’allà, arranjaments bonics de clàssics passats per filtres de la música tradicional i, fins i tot, música electrònica.
L’experimentació del so
D’aquí parteix el fet musical a l’escola. Com fem que l’infant experimenti amb el so? Què podem oferir als infants més petits per tal que experimentin, creixin i es desenvolupin envoltats de so, intercalant-hi el silenci?
Trobareu experts que han fet investigacions, recerques i observacions curoses dels infants en l’experimentació del so, i documents i articles que en parlen. Tot i així m’agradaria deixar uns apunts sobre aquest tema. Hi ha infinitat de possibilitats de crear materials per a l’experimentació del so, de crear paneres sonores que estiguin a l’abast dels infants i d’altres, que necessitin una supervisió d’un adult amb materials més delicats. I són importants no només pel fet sonor, sinó per tot allò que aquests materials ens ajuden a descobrir: si pesen o no, quin moviment haig de fer perquè soni, si sona fort o fluix… Aquestes paneres i aquests materials tornaran a ser una cosa molt personal del centre i necessitaran l’ajuda de tots; aportacions dels nens, dels mestres, de l’especialista de plàstica o simplement dels ulls oberts que sovint tots nosaltres portem al llarg de la nostra vida. Dependrà de la recerca que fem, i sovint trobarem aquests materials davant nostre, en un parc, en una excursió a la muntanya o a casa mentre fem endreça…
El material sonor és una gran eina i un gran material per a la descoberta. Ampolles plenes de pedres, papers, porexpan, aigua…, cortines sonores diverses –amb culs d’ampolla, amb elements de la natura i fruits com les nous, que produeixen aquells sons tan orgànics…–, planxes metàl·liques o inclús estructures amb paelles, olles i cullerots. Pedres, fulles que es trenquen, petxines i mòbils amb petxines, papers de cel·lofana, de seda, papers amb relleu, carbasses… Tot i així potser el més important no és allò que posem a la panera sonora sinó on posem aquestes paneres, paellòfons o racons de música per tal que l’infant sigui lliure en la seva creació i nosaltres puguem sobreviure a aquell so que sovint és ensordidor. És per això que moltes escoles bressol han optat per crear espais de creació sonora en el pati de l’escola, on el so, a l’aire lliure, flueix amb més naturalitat que no en un espai tancat.
Hi ha un material bonic per a la descoberta del so, que són aquells instruments fets de fusta o de metall, que provenen d’altres cultures o que algú ha trobat en una bonica botiga de decoració: kalimbes, cocos, maraques fetes de pell, sonalls de tubs metàl·lics, oceandrums i timbals tribals de tota mena…, instruments que no estan pensats per a infants, ni per a una tasca pedagògica concreta. És un plaer enorme descobrir les infinitats de possibilitats sonores que presenten.
No ens podem oblidar d’anomenar instruments de percussió indeterminada preciosos i fantàstics per a la primera infància. Per a mi els ous sonors han estat la clau de molts diàlegs sonors, sense paraules, entre infants i adults (et passo, et dono, et prenc, te’l torno, el faig sonar, el deixo rodolar…). Es tracta d’un objecte que cap a la mà, però no a la boca, i és molt resistent. N’hi ha fins i tot que tenen pesos diferents i colors diferents. I sol ser un material molt divertit amb els nadons.
També hi ha infinitats de campanes de llautó –aquelles que durant anys podeu anar recollint de les àvies, de fires d’artesans…–, i amb infinitat de sons i de matisos diferents. Campanes grans, petites, amb pèndols diferents i totes complementàries. Podeu crear-ne famílies, descobrir-les a poc a poc o totes alhora… Un regal per a la discriminació auditiva.
D’altres com les «claves» o, si teniu la sort de trobar-ne, els boixets de cosir puntes de coixí, algun triangle, boomwackers i timbals de tota mena i mida, xiulets, reclams…, i tot allò que penseu que us agrada sentir i escoltar, i que voleu presentar als vostres infants.
I el tresor dels tresors: les caixetes de música. Aquelles que duen a dins un mecanisme, de corda, que funciona. Aquelles caixetes que s’obren i ens mostren una petita melodia d’una cançó o d’una música popularitzada. A mi m’agrada fer-les servir per presentar una posterior audició o descobrir-la just després. Perquè són petits sons metàl·lics que recorden allò que ja hem sentit o que incitaran a fer una escolta de l’audició més propera.
Materials extramusicals
De la mateixa manera que és important com presentem allò que fem escoltar, com presentem aquells materials per a la descoberta del so, com cantem i com ballem, hi ha materials que, tot i no servir per fer música directament, ens acompanyen i ens il·lustren moments musicals diversos. Aquests poden ser mocadors de seda de colors –per ballar danses o moure’ns lliurement–, paracaigudes que permeten fer diferents moviments –més lligats i més picats, més ràpids i més lents– i presentar diverses pulsacions.
Paraigües que creen pluges de colors, sacs de mill, teles grans, pilotes petites que creen moviments ràpids i pilotes enormes per jugar amb el balanceig. Globus que voleien i globus que pesen, que creen vibracions diverses. Contes sense paraules que poden acompanyar una peça musical concreta o, a l’inrevés, bandes sonores que acompanyen lectures emocionants. I una infinitat de materials visuals i plàstics que ens poden acompanyar en aquesta gran tasca de fer i viure la música.
Així doncs, i per acabar aquesta reflexió sobre el fet musical, em cal expressar la importància que té, en tot aquest procés, la nostra actitud i la sensibilitat amb què presentem qualsevol material, qualsevol cançó, qualsevol audició, qualsevol dansa (sigui la que sigui o vingui d’on vingui), perquè aquesta, la nostra actitud, serà la clau de l’èxit. Per això és tan important que parteixi d’una vivència molt personal: des de la tria a la presentació i a l’observació que fem dels infants.
Elena Pereta, mestra de música i creadora de la companyia Com sona?, d’espectacles musicals per a infants de 0 a 6 anys.
