Al llarg d’aquest 2018, a les portades de la revista hem il·lustrat la línia temàtica d’enguany, Innovar des de la reflexió en diàleg amb els altres, amb fotografies que mostren moments quotidians dels infants, en què el diàleg entre ells és espontani, autèntic i, a voltes, porta a compartir un propòsit: investigar un objecte, fer abraçades, traslladar un cove, viure instants de joc o ajudar algú en una necessitat. Diàlegs de mirades, riures i somriures, gestos i afectes.
Quant n’haurem d’aprendre, dels infants?
I les fotografies també mostren el substrat de la innovació educativa. Perquè hem d’entendre aquest innovar com l’actitud de voler descobrir i indagar, de forma col·lectiva, situacions i contextos que millorin els processos educatius, en la seva globalitat, i la qualitat de les relacions que s’estableixen a l’escola. I en aquesta definició, millorar és un concepte subjectiu que demana una posició on es reconegui on som per poder anar-se comparant, en un seqüència lineal i progressiva temporalment, des d’una anàlisi objectiva. Millorar no és una finalitat en si mateixa, sinó que neix d’un relat profund i crític amarat per referents pedagògics i avalat pel rigor científic i ètic. Les tendències i noves fórmules que fluctuen entre l’experiment i la moda necessiten encara recorregut i, sobretot, recerques qualitatives i quantitatives que descriguin i expliquin la realitat educativa de forma sistemàtica. Encara els cal donar sentit i afermar el seu discurs des de la forma de percebre i comprendre els processos educacionals.
Tanmateix, l’educació infantil –l’escola, els infants, la metodologia…– no és un banc de proves, a mode de penell que oscil·la segons bufi el vent.
I és des d’aquest criteri i des de la responsabilitat social i ètica del que és educar, que innovar només pot ser significatiu des de la reflexió en diàleg i en convivència. A partir de la construcció d’acords concrets formulats des de la diversitat i la discrepància, amb encerts i malentesos, com dèiem a la Jornada d’Educació infantil, a l’estiu. Mai des d’una acceptació de formats i de maneres de fer. Mai des de formacions estèrils sobre estètica o sobre coneixement personal. Si no és el moment que trontolli el pensament de l’equip educatiu, les estratègies hauran de ser unes altres, i no la imposició. Perquè caldrà d’antuvi parlar i recuperar el concepte d’infant, com construeix el seu coneixement, com aprèn… per arribar a la imatge de la mateixa escola i de la infància.
I sigui quin sigui l’instant educatiu, el que no podem deixar de fer, perquè és un valor únic i fonamental, és mirar els infants des d’una mirada oberta, per aprendre contínuament d’ells (i amb ells), com ens deia en Loris Malaguzzi.
