Aquesta rondalla repetitiva, com tantes altres hi ha al nostre repertori de tradició oral, no necessita pas gaires comentaris. Potser el millor consell fora recomanar que l’adult que l’expliqui provi de versionar-la a la seva manera personal. De debò que és un exercici molt interessant.
Vet aquí que una vegada el cucut, tot trencant una nou, es va esqueixar el bec.
En veure que no podria menjar, se’n va anar a cal sabater perquè l´hi cosís.
Però, ai!, aconseguir que el sabater li adobés el bec no va ser bufar i fer ampolles, no!
Sabeu per què? Perquè…
Per fer la feina, al sabater li calia pell.
D’on l’havia de treure, el cucut? Del bou!
Però el bou volia herba.
D’on l’havia de treure, el cucut? Del prat!
Però el prat volia aigua.
D’on l’havia de treure, el cucut? Del núvol!
Però el núvol volia un anyell.
D’on l’havia de treure, el cucut? De la pastora!
Però la pastora volia un gos!
D’on l’havia de treure, el cucut? De la gossera!
Però el gos volia pa!
D’on l’havia de treure, el cucut? Del forner!
Però el forner volia llenya!
D’on l’havia de treure, el cucut? Del bosc!
El cucut va fer llenya al bosc i la va dur al forner.
I el forner li va donar pa.
El cucut va donar el pa al gos.
I el gos es va deixar conduir.
El cucut va donar el gos a la pastora.
I la pastora li va donar un anyell.
El cucut va donar l’anyell al núvol.
I el núvol li va donar aigua.
El cucut va donar l’aigua al prat.
I el prat li va donar herba.
El cucut va donar l’herba al bou.
I el bou li va donar pell.
El cucut va prendre la pell i es va presentar de nou a cal sabater, que li va cosir el bec, que se li havia esqueixat tot trencant una nou.
I ja me’n teniu el cucut més content que un gínjol amb el seu bec acabat d’adobar.
I un cop la rondalla explicada,
s’ha acabat ben acabada.
Rondalla popular
versionada per Roser Ros.
