Encara em sorprenc de sorprendre’m davant les iniciatives dels infants, de les seves demandes i respostes, de la seva creativitat, de les seves capacitats… Ens recorden contínuament que hem de seguir aprenent i transformant la nostra mirada. Transformar la mirada molt més enllà d’aprendre i entendre conceptes, de seguir receptes o metodologies. Transformar la mirada com a resultat de l’enriquidora, profunda i dedicada tasca de desaprendre per poder entendre des d’un altre punt de vista, observant-nos i reflexionant amb detall sobre tot el que expliquem amb cada gest, provoquem amb cada acció i expressem amb la nostra mirada.
Una companya ens explica que al matí estava amb una nena, la Vinyet, posant-li la crema solar. Era un moment de trobada entre elles. L’educadora anava buscant la mirada de la Vinyet, posant paraules al que anava passant i, com acostumem a fer, creant una breu història d’allò que havia pogut observar del seu joc durant el matí: «He vist que estaves a la sorra omplint cistells i els passejaves. Semblava que pesaven! Avui en duies les dues mans plenes…».
Aquests moments de cures són la gran oportunitat que tenim per conèixer els infants, per trobar-nos i compartir diàlegs, moments d’atenció privilegiada en els quals tenir cura del vincle que s’està creant entre nosaltres i l’infant. Tenim l’oportunitat de mirar l’infant, d’estar presents i en escolta activa, mostrar-li que ens interessa el que té a dir.
Quan ja li havia posat la crema gairebé a tot el cos amb cura però també amb esforç (sabeu que les cremes solars són difícils d’escampar) i només quedava una cama, la Vinyet va agafar el pot de crema i es va posar a caminar. L’educadora va tenir un pensament ràpid, volàtil, de «Vinga que ja acabo!», i tot i que la nena havia emprès la marxa ella li va acabar de posar la crema que faltava, amb un gest instintiu, precipitat. Aquest gest va trencar l’harmonia del diàleg tònic que havien establert. La Vinyet es va entrebancar.
Una escena en la qual segur que ens podem reconèixer en moltes ocasions: fer o acabar de fer allò que ens hem proposat tot i que l’infant ens ha expressat subtilment, o no tan subtilment, que ja té un altre interès.
L’educadora ens explicava el que li havia passat i feia la següent reflexió: «Què n’he tret jo posant la crema d’aquesta manera? Què he mostrat jo amb el meu gest acabant l’acció sense tenir en compte l’altre? Era urgent acabar de posar-l’hi?»
«M’hagués pogut esperar a veure què anava a fer ella i després acostar-m’hi, posar paraules al seu interès i demanar-li de tornar juntes al meu: acabar de posar-li la crema.»
D’aquesta escena tan senzilla en podem treure idees molt profundes. Com veiem realment l’infant?, què pensem que ja són capaços de fer?, quin valor donem a les seves expressions?, sempre els escoltem?, què es mou en nosaltres quan la seva voluntat no té a veure amb el que nosaltres volem que facin o amb el que esperem d’ells?
L’interès de la Vinyet, quan ha agafat el pot de crema i s’ha posat a caminar, té el mateix valor que l’objectiu que té l’educadora, posar-li crema?
Vam reflexionar sobre aquestes idees, veient com, de vegades, restem valor a les iniciatives dels infants i fem valer més les nostres, creant així diàlegs amb ells d’una sola direcció. L’adult repeteix el que espera o necessita independentment del que fa o diu l’infant entremig.
Quan en un diàleg només hi ha una direcció, l’infant no se sent escoltat i deixa de comunicar. En sentir que el que ell té a aportar no té un valor o que no se’l comprèn, va perdent les ganes de dir i acaba acceptant la voluntat de l’adult i deixa de creure en la pròpia voluntat. Així és com apareix l’infant passivitzat o obedient.
L’infant que està construint la pròpia imatge s’ha de sentir competent, ha de sentir que la persona que té davant, la que té cura d’ell, l’entén i li dona importància.
Aquesta autoreflexió que l’educadora trasllada a l’equip està plena de consciència. Lluny de donar per vàlida o justificar la seva manera de fer –«era un moment i així ja té la crema posada»–, dona un valor a la nena i al seu interès. Reflexiona sobre les raons d’aquest gest mecànic que no deixa l’espai per generar trobades on els diàlegs siguin reals. Com a equip pensem que la iniciativa de l’infant sempre ha de tenir espai per esdevenir experiència. No vol dir que l’infant sempre pot fer el que desitja. L’adult ha d’acompanyar i guiar, ja que és tasca educativa acompanyar en l’adquisició d’eines d’interacció social, acompanyar en els ritmes i els temps, donar marcs de seguretat, agafar la responsabilitat de prendre algunes decisions, etc. Significa que, davant d’una iniciativa, la tenim en compte, hi posem atenció i deixem un espai de temps compartit per comprendre què és el que l’infant vol fer. En lloc de seguir amb el nostre interès, mirem l’infant, donem resposta a la iniciativa perquè aquesta esdevingui experiència, acollint i guiant l’acció tot explicant-li què és el que esperem d’ell en aquell moment.
De vegades no és tan senzill el fet de discriminar la diferència entre l’infant capaç (que té iniciatives i ganes de cooperar) i l’infant capaç d’aprendre el que nosaltres esperem d’ell i és obedient.
Recupero la concepció d’infant, de l’infant que és capaç, competent, ric en iniciatives, amb interès pel seu entorn, capaç d’establir relacions eficaces, protagonista dels seus processos de desenvolupament i aprenentatge, camí cap a l’autonomia, des de que neix.
Competència de l’infant que, més que saber què, sap com, tal com deia Brunner, i per això l’infant ha de tenir iniciatives i poder-les dur a terme.
Autonomia real, autonomia que no solament té en compte que l’infant ha d’estar preparat a nivell maduratiu sinó que també ha de sorgir de la pròpia iniciativa i ho ha de fer amb alegria, tal com ens explica Myrtha Chokler.
Relacionseficaces des de la cooperació. El diàleg que estableix l’infant des de que neix. Relacions on l’adult espera i deixa temps, observa el que l’infant explica amb tot el seu cos, amb la seva mirada, el seu somriure, el plor. Aprenent a entendre el que viu, el que li agrada i el que no, el que demana i necessita. Relacions riques, diàlegs en les dues direccions, com expressa Agnes Szantos, afinar la mirada per discriminar la cooperació de l’obediència.
Processos de desenvolupament i aprenentatges, des de la capacitat innata de l’infant de ser protagonista d’aquests i des del coneixement profund de les professionals, per poder-los acompanyar i donar suport amb detall.
Aquesta concepció d’infant, la compartim moltes professionals de la petita infància. Tot i així, després d’haver tingut la sort d’asseure’m i observar la tasca de moltes educadores en diferents projectes i escoles, veig que la teoria i la pràctica no van juntes.
Tot i deixar enrere la idea que l’infant és un got buit que hem d’anar omplint, no acabem de tenir eines per col·locar-nos davant els infants i deixar-los espai per ser, donant-los eines i recursos per donar suport als seus interessos reals. Hem de trobar aquestes eines, ja que fem de model davant dels infants que estan aprenent a conèixer-se a si mateixos i a conèixer el món. Donem-los un model impregnat de valors com l’empatia, el respecte, la flexibilitat, l’escolta…, valors que voldrem que formin part de les seves capacitats i característiques personals per a tota la vida.
Posant la crema després de deixar que la Vinyet acabés el gest que ja havia iniciat hauríem aconseguit el nostre objectiu i hauríem donat un model positiu i empàtic tot compartint un moment de diàleg, comprensió i complicitat. Podríem haver entès i donat resposta a la seva vivència («veig que tens ganes de posar la crema al cistell») i a la vegada hauríem donat valor a la nostra acció («t’acabaré de posar crema a la cama i després la podràs guardar»).
Responsabilitzem-nos de canviar la mirada per oferir una altra manera de trobar-nos i relacionar-nos, lluny de la lluita de poder, del judici o de la valoració de quina iniciativa té més valor, sempre quedem més a prop de la comprensió i l’entesa.
Observem els infants, aprenem a col·locar-nos amb humilitat davant seu, sabent que, tot i la poca experiència de vida en el temps, ja tenen moltes coses a dir, a aportar, a expressar. Aprenem a escoltar-los valorant qui són.
Quan els infants són tractats amb amabilitat i respecte aprendran a tractar els altres amb respecte i amabilitat.
A. Brill
Bibliografia
Juul, Jesper: El seu fill, una persona competent, Barcelona: Herder, 2012.
Szanto, Agnès: Una mirada adulta sobre el niño en acción. El sentido del movimiento en la protoinfancia, Buenos Aires, Argentina: Cinco, 2014.
Pikler, Emmi: Claves de la educación Pikler- Lòczy. Compilación de 20 artículos escritos por sus creadoras, Budapest; Associació Pikler-Lòczy, 2018.
Alidé Tremoleda, coordinadora i educadora de Malaika joc i formació; assessora i formadora de professionals de la petita infància, formació de pedagoga Pikler a l’Institut Pikler-Lòczy de Budapest.
