Sílvia Blanch ha estat la coordinadora del grau en Educació Infantil (2014-2018), és doctora en Psicologia de l’Educació, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Infància: El grau en Educació Infantil va implantar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona el setembre del 2009. Quina valoració fas d’aquests gairebé deu cursos de gei? Hi ha hagut canvis d’ençà que es va implantar?
Sílvia Blanch: A la uab vam tenir la sort de fer el procés d’acreditació després de sis anys d’haver implantat el grau i això ens va permetre revisar i veure’l realment de manera global. Veiem que el fet d’incrementar un any el grau, a quatre anys, ha permès treballar amb estudiants que tenen una altra maduresa, comparant-ho amb quan teníem alumnes de tercer i s’acabava la carrera. Només mirant les pràctiques i el tipus de projectes que poden fer, veus una evolució molt positiva. El que sí que fem cada any és revisar aspectes concrets, així repensem, avaluem i millorem el que calgui juntament amb els alumnes i també amb l’experiència a les escoles. Al llarg d’aquests anys s’han canviat moltíssimes coses, no d’estructura, però sí de continguts. Coses tan senzilles com donar molta més importància al joc, fer-lo tema transversal en les assignatures del grau, o treballar més la documentació. Per exemple, sí que es feia documentar als alumnes, però no hi havia cap assignatura que orientés sobre com fer-ho. O com fer projectes. Fèiem fer projectes, però no explicàvem com fer-los. Coses així, que dones per fet que es fan a moltes assignatures, però després quan ho estàs avaluant i repensant, t’adones que no, que cal donar més força a aquests continguts.
En aquests deu anys també hi ha hagut canvis socials, en les escoles, en la manera de fer, cosa que provoca que ens autovalorem i s’hagin ajustat i donat més força a uns continguts que a d’altres.
I.: Tenint una formació inicial que contemplael 0-6, podem arribar a tenir escoles amb els dos cicles d’educació infantil junts, en un mateix espai i de forma exclusiva?
S. B.: Seria l’ideal. Pensant en l’infant i el que necessita, hauríem d’anar cap aquí, a tenir escoles on aquesta etapa que té identitat pròpia pugui ser en centres adaptats a les criatures, amb recursos pensats per als infants i després fer la transició a l’etapa obligatòria. Però, sincerament, em sembla que ens serà molt difícil de recuperar. El que haurem de batallar és que no passi, com es va intentar i s’està fent, que els 2 anys s’incorpori a l’escola de primària. Seria adaptar un centre a la comoditat del context social, a la comoditat de les famílies que diuen «Que bé, els meus fills ja van junts», i això faria que el 0-3 acabés desapareixent.
El fet d’incorporar els 3 anys a l’escola ha fet molta pressió als més petits, tot i que s’està canviant. Amb el canvi, hi ha infants que al parvulari estan obligats escriure, a fer tota una sèrie de coses que no els toca, perquè molts no estan preparats, suficientment madurs. I això no vol dir no incorporar les lletres, les lectures, els nombres…, però no obligar mecànicament que ho facin tots perquè a 1r cal que sàpiguen llegir i escriure, quan això no ho diu enlloc.
I.: Les interpretacions que es fan del currículum són massa diverses i esbiaixades…
S. B.: Els mestres se l’haurien de rellegir sovint. Crec que tenim un currículum fabulós, unes orientacions magnífiques que no diuen el que moltes vegades s’està fent a l’escola. I s’està obligant alguns infants que no tenen la maduresa per estar fent segons quin tipus d’activitats perquè volen que a 1r estiguin ja preparats. I això provoca que els infants es facin una imatge de Jo no puc. Les famílies també es preocupen, diuen «el meu fill no va bé», perquè no escriu. Les expectatives són molt poderoses i ja tenir-ne de baixes en infants tan petits els debilita molt, a ells i a les seves famílies.
S’està obligant alguns infants que no tenen la maduresa per estar fent segons quin tipus d’activitats perquè volen que a 1r estiguin ja preparats.
I.: Per què creus que només un 4% dels estudiants del grau en Educació Infantil són nois? És per la idea que l’educació infantil és una professió més d’atenció que educativa?
S. B.: Penso que sí. Històricament ha estat una professió molt de dones. La dona podia ser mestra, l’home no. És com a infermeria, que hi ha molt pocs infermers. Socialment no està reconegut, per això hem de seguir reivindicant per canviar aquest desequilibri sense sentit. Hi ha noies que treient un expedient acadèmic amb notes altes, quan diuen que volen ser mestres d’infantil, la pressió social de la família i els amics el diu «Dona, tu podries aspirar a més». Com si el fet de formar-se en el desenvolupament i l’acompanyament dels infants no fos el més important que tenim a la societat, sense desmerèixer d’altres aspectes. I en els nois passa el mateix i més. Si tenen un bon expedient, no està ben vist escollir una professió «de dones», de cura… Potser comença a canviar. Hi ha pocs nois al grau, un percentatge baixíssim, però més elevat que fa uns quants anys. Hem de seguir visualitzant que no és un tema d’homes i dones, sinó que és un tema de cura, d’educació i de responsabilitat social d’homes i dones.
Us explico una anècdota. Va escriure’m un noi que volia entrar al grau i em demanava si podia parlar amb els seus pares per convèncer-los que ell volia fer infantil. És una llàstima, denota la pressió que senten alguns homes a l’hora d’escollir i que fa que, molt possiblement, acabin fent primària o uns altres estudis.
I.:En canvi, està demostrat que als països nòrdics existeix força paritat entre homes i dones pel que fa als mestres d’infantil i primària. Com creus que ens podríem acostar a uns percentatges similars a Catalunya?
S. B.:Crec que falta molt encara. Crec que encara falta molt perquè es visualitzi la importància de la petita infància i dignificar l’educació infantil. També dignificar els sous i la rellevància de l’etapa 0-6. Als països nòrdics el sou és molt més equiparable a d’altres feines i això també ajuda. Vaig estar a Noruega i em vaig adonar que no hi havia nois, i els que hi havia venien de Suècia perquè volien ser mestres i allà els oferien una bona feina amb un sou adequat. És un tema que hem de seguir treballant per dignificar l’etapa.
I.: El punt fort del grau en Educació Infantil són els pràcticums. Com estan dissenyats al llarg del grau?
S. B.: Quan vam dissenyar els nous graus, la idea de fons era que els pràcticums són imprescindibles per a la connexió del grau amb l’escola. Perquè els estudiants vegin si veritablement és la professió que volen fer. Perquè no es tracta de «m’agraden els nens» sinó que fer de mestre és una responsabilitat social, és un compromís que va molt més enllà del fet que t’agradin els infants. Aquest no és el matís clau. En els pràcticums, el fet d’estar amb els mestres, de veure què és el que fan al llarg de tot el dia, de ser-hi totes les hores que hi són, de veure què fan els infants, ajuda a acabar de decidir si veritablement és allò el que una vol estudiar i el que una vol fer. Ajuda a pensar si veritablement és el que vull fer o bé he d’escollir un altre grau. Per això a la uab vam apostar per fer un pràcticum cada any, mentre que la majoria de les altres universitats tenen les pràctiques a escola situades sobretot en el darrer curs o els darrers dos cursos.
Hi ha pocs nois al grau, un percentatge baixíssim, però més elevat que fa uns quants anys.
El primer curs hi ha unes pràctiques al segon semestre, de tres setmanes, i es fan en equip. L’estada a l’escola serveix per observar-la i analitzar-la des de la perspectiva de context social. A partir de 2n, es va set setmanes del segon semestre a una escola bressol de 0-3. Aquí comencen a practicar què vol dir fer de mestre. A banda de participar i de coordinar-se amb la mestra, les estudiants han de planificar algunes intervencions molt lligades a la vida quotidiana. Poden ser vinculades a l’experimentació, poden ser sobre la importància del canvi de bolquer, o el rentar-se les mans, ja que les activitats quotidianes són les veritablement importants a l’escola bressol, les que es donen en el dia a dia. A 3r és el pràcticum més llarg, s’hi estan tot el segon semestre. Els estudiants van dues setmanes d’inici, un dia a la setmana i dues setmanes al finalitzar. Així poden veure l’evolució dels infants, des de que tornen després de Nadal fins a final de curs, moment que ens semblava interessant perquè els estudiants veiessin el progrés que fan els infants a l’escola. Les pràctiques es fan en un parvulari i es fa una intervenció molt més àmplia que la que han fet a segon, i sempre ajustant-se a la metodologia de l’escola. Si l’escola treballa amb ambients els estudiants el que hauran de fer és crear materials o espais per a un ambient, si treballen amb tallers desenvoluparan un taller, si treballen per projectes s’adequaran als projectes.
A 4t, com que ja han estat en el 0-3 i en el 3-6 planificant, fent intervencions, avaluant i reflexionant, els estudiants poden triar repetir 0-3 o tornar a un parvulari, i a més de fer un projecte i una unitat de programació tenen l’oportunitat de fer projectes de compromís social. És l’aprenentatge servei, l’ApS. Quan van a l’escola analitzen les necessitats i amb l’equip directiu, el mestre tutor i el tutor de l’Autònoma planifiquen algun tipus de servei que millori l’escola, sempre involucrant els infants.
Escollim les escoles amb les quals ja hem treballat i que tant els estudiants com els tutors valoren que van en la línia del que nosaltres impulsem educativament.
I.: Els centres educatius que acullen els estudiants que fan els pràcticums són triats per alguna característica que els distingeix?
S. B.: Ens triem mútuament. Nosaltres treballem amb centres del Departament d’Ensenyament i per tant han de ser centres que el Departament ha avalat com a centres de pràctiques. Dintre d’aquest marc i en l’aplicació que té el Departament, nosaltres mirem quines escoles es podran triar i, d’aquestes, les que han donat prioritat a l’Autònoma. Escollim les escoles amb les quals ja hem treballat i que tant els estudiants com els tutors valoren que van en la línia del que nosaltres impulsem educativament: escoles que treballen des de les capacitats dels infants, que avancen cap a la seva autonomia, amb espais i materials adequats; centres que han estat ben valorats i que han acollit adequadament als estudiants. Intentem fidelitzar escoles perquè ja ens coneixem els uns als altres, tenim més vincles, més comunicació, podem establir projectes comuns, tot i que també cada any hi ha escoles noves amb les quals no hem treballat.
La idea que compartim d’infant és la visió d’un infant capaç, d’un infant que és autònom, que pot triar i decidir.
I.: Les escoles estan en ple procés de reflexió i de debat sobre quina ha de ser l’escola del segle xxi, centrada en les capacitats i potencialitats dels infants, amb metodologies globalitzades i més actives, posant en relleu les situacions quotidianes i el joc… En el grau en Educació Infantil, com es presenta aquesta conceptualització? Com es genera també aquest debat entre el professorat del grau?
S. B.: Ja fa anys que vam instaurar un seminari permanent del professorat del grau en Educació Infantil que és un espai de reflexió on compartim, des de les diferents àrees, temes que ens interessen. Hem fet, per exemple, el tema del joc, la documentació, la vida quotidiana, l’avaluació… Amb cada tema i des de les diferents àrees del grau –matemàtiques, pedagogia, música, psicomotricitat…– cadascú aporta la seva visió i a més portem persones expertes i externes per ajudar-nos a debatre, amb la idea no només de conèixer millor què fem en el grau, sinó sobretot de millorar la qualitat de la formació inicial. Ens calen aquests espais per repensar. També tenim el repte d’oferir una formació inicial més globalitzada en la qual ens estem posant. Ara majoritàriament passa de manera esporàdica, sobretot pels vincles que es van creant entre el professorat, però penso que cal passar d’assignatures parcialitzades a treballar més globalment, però encara ens falta.
I.: Quin és el concepte d’infant que es dona a conèixer des de la universitat?
S. B.: La idea que compartim d’infant és la visió d’un infant capaç, d’un infant que és autònom, que pot triar i decidir. Sempre mantenint els drets de l’infant i l’interès superior de l’infant en tot el que l’involucra. Ell ha de tenir la seva veu. I en aquest sentit, el paper del mestre és facilitar entorns d’aprenentatge on l’infant tingui reptes, on l’infant pugui triar diferents elements i el mestre estigui acompanyant-lo per posar paraules. Sobretot, el mestre ha d’analitzar les necessitats individuals i de grup i anar responent a aquests reptes que, dia a dia, ens posen els infants per afavorir el seu potencial al màxim.
I.: Han aparegut moltes veus demanant una nova fórmula en la formació inicial dels mestres, creus que ha de ser així o amb aquestes millores constants de què parles ja n’hi hauria prou?
S. B.: Jo crec que hem de seguir avançant per seguir intentant treballar de forma més transversal, amb reptes i projectes tal com es fa en els pràcticums o el treball de recerca, o en les assignatures optatives on a vegades també es treballa col·laborativament. Ara per ara estem fent «tastets». De totes maneres i per situar-nos, una carrera universitària tan important com és la formació inicial d’un educador d’infantil és una base. Els estudiants han de tenir la idea que hauran de seguir formant-se. Des de la universitat, el que hem de transmetre és que els estudiants siguin capaços de reflexionar, a partir dels coneixements des de les diferents àrees, i també que siguin crítics per poder justificar pedagògicament les seves decisions i atendre amb qualitat els infants i les seves famílies. El grau d’infantil no és un grau que en acabar dius «ja ho sé tot», sinó que és la base per seguir construint-me com a mestre.
I.: Moltes famílies opten per no portar els seus fills i filles a les escoles bressol, i viure el creixement i l’aprenentatge de l’infant de manera integral. Moltes vegades, juntament amb altres famílies. En aquests casos, quins haurien de ser els elements clau que les mares i pares tinguéssin ben presents?
S. B.: Els infants són persones molt sensibles i hem de ser molt responsables. Els pares, com a primers responsables de l’educació dels seus fills i filles, triïn el que triïn han de saber que els infants necessiten una persona formada. Perquè no estem parlant d’una tieta ni d’una àvia que atenen un sol infant, sinó d’una persona que atén diversos infants durant unes quantes hores. Aquesta persona ha de tenir uns criteris i una formació que pugui detectar necessitats i afavorir que aquest infant es desenvolupi i pugui créixer amb oportunitats. Per tant, les famílies haurien de tenir en compte quina formació té el professional que té cura dels infants i en quins espais. Els infants no poden estar en qualsevol lloc. És tenir en compte el concepte i la diferència entre guardar o ser educatius.
Des de la universitat, el que hem de transmetre és que els estudiants siguin capaços de reflexionar, a partir dels coneixements des de les diferents àrees, i també que siguin crítics per poder justificar pedagògicament les seves decisions i atendre amb qualitat els infants i les seves famílies.
I.: En els estudis de grau es contemplen aquestes situacions on un adult que no és mestre fa una tasca educativa?
S. B.: Nosaltres intentem formar-los perquè siguin professionals responsables amb els infants, ja sigui dintre d’una escola o en altres serveis, com poden ser els espais familiars o serveis que atenguin la infància i les famílies. Sempre amb rigor, responsabilitat i de forma curosa. És cert que en el grau focalitzem molt en el tema escolar perquè és on solen acabar treballant, però obrim la mirada a espais familiars i altres professionals que treballen amb la petita infància des d’altres àmbits.
I.: Compagines la universitat amb l’acompanyament a les famílies, coordinant tallers de criança positiva. Aquest ha de ser l’adjectiu més adequat per definir actualment aquesta criança dels infants en família? En què consisteixen aquests tallers?
S. B.:El terme de criança positiva va sorgir d’un programa d’acompanyament a les famílies a Austràlia i que parlava de la parentalitat positiva. Parentalitat perquè és un terme que no prové de «pare» sinó de parents que és pare i mare en el context anglosaxó. A mi la connotació que no m’agrada és la de positiva, ja que sembla que sigui un pol positiu i un pol negatiu i a mi m’agraden les escales de grisos que permeten moure’s en aquesta dimensió. Hi ha un concepte que és el de la parentalitat responsiva o criança responsiva que em sembla més adequat i encertat. És a dir, tu respons a les necessitats canviants que té l’infant i també a les teves pròpies. El 2006 el Consell de Ministres europeus van recomanar que tots els governs potenciïn i acompanyin les famílies ajudant-los a exercir aquesta parentalitat positiva i per això aquest concepte està més arrelat. En aquest marc, a Catalunya, també es promou que l’infant és el tresor més preuat i que qui millor el pot acompanyar és la seva família. Com a societat tenim la responsabilitat d’acompanyar les famílies perquè puguin criar els seus fills i filles de la millor manera possible. Amb aquest objectiu, l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, han fomentat uns tallers de criança positiva a partir d’un llibret en què s’explicaven els ingredients d’aquesta criança, com és l’afecte, que sempre ha de ser incondicional, com és el fet d’interessar-se pel que a l’infant li agrada, pel que té curiositat, i d’altres ingredients. En aquests tallers el que fèiem era iniciar cada sessió partint d’un d’aquests ingredients clau juntament amb una petita explicació, seguit d’alguna activitat per facilitar que els pares poguessin compartir experiències entre ells i es poguessin obrir debats sobre neguits i èxits. És un espai per a les famílies per parar-se, pensar i compartir el dia a dia amb criatures tan petites. A vegades els serveix per desangoixar-se perquè veuen que allò que els passa a ells, també està passant a més famílies i això facilita reconèixer que és una situació de l’etapa. A d’altres els ajuda a comprendre que si un nen als dos anys s’estira al terra i fa una rebequeria és perquè està aprenent a gestionar els límits i està aprenent a separar-se de l’adult de referència i que, a més, és una etapa positiva d’autoafirmació que cal que l’infant passi. Conèixer i compartir posa les famílies en una altra tessitura i veuen que cal tenir paciència i ajustar què pensen i com actuen amb les seves criatures.
Com a societat tenim la responsabilitat d’acompanyar les famílies perquè puguin criar els seus fills i filles de la millor manera possible.
I.: Juntament amb Gemma Badia has elaborat l’informe A criar fills se n’aprèn? Què en podem aprendre dels programes que milloren les capacitats parentals. A criar fills se n’aprèn?
S. B.: Se n’aprèn com a gairebé tot. Cada vegada més un arriba a ser mare o a ser pare sense cap llibre d’instruccions i cada infant és un món. Quan tens dos fills, veus que el que et funcionava amb un fill amb l’altre no et serveix. Aprenem cada dia a ser mares i pares, i a ajustar-nos a respondre a les necessitats dels nostres fills.
El que vam veure amb aquests programes és que una de les claus que funcionen és que les famílies tinguin un grup estable que els permet crear uns vincles de confiança i amb un professional que no instrueix sinó que informa, que pot donar orientacions –per exemple, a nivell senzillament evolutiu de l’infant–, que dinamitza el grup, que ajuda a posar paraules a situacions que no s’entenen i que comparteix estratègies.
I.:Acabats els quatre anys de formació inicial, els nous graduats entren en un món en el qual cal una actualització constant i, moltes vegades, voluntària. Se’ls prepara perquè sàpiguen trobar associacions com Rosa Sensat, i d’altres, per donar resposta als neguits formatius i d’acompanyament que poden tenir quan fan de mestres?
S. B.: Tenim tot un programa i unes sessions d’orientació professional, però no directament enfocats a preparar-los i a donar a conèixer aquest tipus d’associacions. Sí que durant el grau i per iniciativa de diferents professors es donen aquestes sinergies. Per exemple, aquest any alumnes de segon van anar a Rosa Sensat per conèixer l’Associació i la biblioteca. Aprofito l’avinentesa per obrir les portes a fer alguna sessió conjunta per donar a conèixer d’una manera més formal l’Associació. També és cert que hi ha moltes lectures que demanem als alumnes que són de la revista Infància, però no orientem a trobar-les d’una manera formal i estipulada, i penso que podríem anar cap aquí.
Aprenem cada dia a ser mares i pares, i a ajustar-nos a respondre a les necessitats dels nostres fills.
I.: Tenint en compte que, en acabar el grau d’infantil, els futurs mestres saben que cada infant és únic i diferent, quins consells els donaries davant del repte que tenen de fer de mestre?
S. B.: El primer seria que només es dediquin a acompanyar infants si realment se’ls estimen i s’estimen la professió, si es veuen capaços i ho fan amb el respecte que es mereixen. No és una feina qualsevol sinó que va molt més enllà. Aquesta és la clau. A partir d’aquí, es trobaran amb mestres magnífics i altres professionals que els podran ajudar a treballar en equip i també han de tenir molta consideració a la formació permanent. És bàsic. També que han de tenir molt clar que han d’estar reflexionant contínuament perquè les coses no es fan d’una manera perquè sempre s’han fet així. Han de tenir sentit crític per poder justificar en tot moment perquè fan un tipus d’acció, una estratègia o organitzen l’aula d’una manera concreta. Respecte, Responsabilitat, Formació, Rigor, Reflexió i Gaudi.
No és una feina qualsevol sinó que va molt més enllà. Aquesta és la clau. A partir d’aquí, es trobaran amb mestres magnífics i altres professionals que els podran ajudar a treballar en equip i també han de tenir molta consideració a la formació permanent.
