Vivim un moment àlgid de canvis pedagògics a Catalunya i són molt poques les escoles que no «venen» el seu model com a innovador. Algunes parlen de projectes, d’altres fins i tot de llengües estrangeres i tecnologia. Sigui com sigui entesa la innovació, qui més qui menys en fa bandera.
Voldríem dir d’entrada que, per nosaltres, ser innovador va molt més enllà d’aplicar la metodologia de moda, com poden ser els ambients d’infantil o el treball per projectes de primària, o inclús el fet de tenir classes boniques estèticament i amb materials nobles, si no hi ha un rerefons filosòfic i pedagògic sòlid, i a més cal creure-s’ho. Tampoc ens sembla innovador fer treballar tots els alumnes de secundària amb un ordinador en totes les assignatures, perquè ens sembla que és confondre innovació amb «escola del segle xxi», barrejant també els avenços tecnològics amb uns valors de la societat cada vegada més embolicats. En tot cas, què deu voler dir «escola del segle xxi»? També ens ho hauríem de plantejar.
En realitat, aquí no volem defensar que un model concret sigui millor o pitjor que els altres, sinó reivindicar aquest verb tan necessari que és «qüestionar-se». Qüestionar-se implica observar, pensar i actuar en conseqüència, és clar, però d’això ja en parlarem després. En definitiva, una escola innova quan es qüestiona. És només quan es qüestiona, que és una escola viva, que es desenvolupa, que creix, innovadora…
Si no ens qüestionem res, ens podem trobar que apliquem allò que fa el veí, que potser té unes característiques diferents de les nostres i per tant no ens funciona, o ho apliquem perquè ens sembla que hem d’innovar però no ens creiem allò que fem. Potser hi ha una escola a Catalunya que fa trobades pedagògiques amb les famílies perquè hi ha una inquietud pedagògica o intel·lectual, però potser a la nostra escola inicialment hem d’oferir un berenar per fer comunitat i convidar les famílies a conèixer-nos i a conèixer-les, i potser hi ha un país com Finlàndia que té pediatres i dentistes a les aules, però a la nostra escola hem de ser més creatius perquè no tenim aquests recursos humans.
Ens trobem que visitem una escola i preguntem per una decisió pedagògica que ha pres tot l’equip. El que és important és saber com han arribat a aquesta decisió, què s’han preguntat i quin procés han seguit. Llavors, potser cal anar a l’arrel i aprendre a preguntar-se o a millorar el procés que segueix a partir d’una reflexió, però l’essència és la capacitat de preguntar-se.
I a les escoles ens preguntem moltes coses: què necessita un infant a cada edat, com aprèn, com es desenvolupa, com el seu cervell fa connexions neuronals, què interessa als nens i les nenes, com cal acompanyar-los, com es relacionen entre iguals, quina relació hi ha amb els adults, si hi ha emoció vinculada amb l’aprenentatge, com han d’estar els referents i quin rol tenen, quines expectatives familiars hi ha, si cadascú se sent integrat dins del grup, i un gran etcètera.
Pensem que la innovació no comença duent a terme novetats o modificant la manera d’aprendre perquè sí, sinó que la innovació comença i també es retroalimenta a partir del motiu pel qual s’aplica un canvi, i això ens ho permet la reflexió, el fet de qüestionar-s’ho tot.
Gisela Colell, mestra d’educació infantil i primària i formadora.
