Decidir què, com i quan avaluar en educació infantil no és una qüestió fàcil. Hi reflexionem amb una mirada diferent. Mentre que la perspectiva tradicional s’ha basat en l’avaluació dels infants, s’ofereixen pautes que incideixen en la necessitat d’avaluar el context com a punt de partida per a l’avaluació i la millora.
L’avaluació segueix sent avui una de les assignatures pendents a les escoles, en totes les etapes. En educació infantil, un gran nombre d’educadores, malgrat els intents de configurar i redefinir els processos d’avaluació, segueixen sense sentir-se satisfetes amb la feina feta. En general, utilitzen adequadament l’observació com a mitjà per realitzar l’avaluació, però tenen molts dubtes respecte dels criteris amb què s’ha de realitzar. Moltes prenen com a referència els diferents decrets de les conselleries d’educació que especifiquen sota quins paràmetres han de dur a terme el procés d’avaluació. D’acord amb aquests paràmetres, avaluen fins a quin punt els infants han assolit els objectius requerits. Aquests paràmetres són els que després tenen en compte a l’hora de fer l’informe que presenten a les famílies. Aquest tipus d’avaluació sol provocar moments de tensió en les trobades amb les famílies, que perceben una mirada sobre el seu fill que no els satisfà.
Aquest article vol reflexionar sobre l’avaluació des d’un prisma diferent per oferir pautes per a una pràctica més ajustada que influeixi en el benestar d’infants i famílies, i, és clar, de les mateixes educadores. Acabem amb una descripció d’una experiència desenvolupada en una ikastola, centre d’educació infantil de la xarxa concertada d’escoles que neixen com a precursores de la llengua i la cultura basques, que aborda el procés d’avaluació que es planteja en aquest article.
Interacció infants-context
Si analitzem el tipus d’avaluació que se sol realitzar als centres d’educació infantil comprovarem que s’avalua el nivell d’assoliment dels infants i s’obvia, en la majoria de casos, el procés seguit. En la nostra opinió, aquest és un punt de vista limitat que es deu a les raons que exposem tot seguit.
Tenint en compte el coneixement acumulat fins ara (Bertalanffy von, 1976; Bronfenbrenner, 1979), sabem que les persones ens desenvolupem en interacció amb el medi. Naixem amb diferents capacitats innates (Bowlby, 1969), estratègies evolutives que als nostres avantpassats els van servir per sobreviure en un entorn complicat que no dominaven. Aquestes capacitats potencials de l’ésser humà es van actualitzant, es desenvolupen segons la resposta que s’obté de l’entorn proper. Les investigacions destaquen que l’entorn més important és el familiar, seguit de l’escolar (Belsky, 2009). Dependre de les respostes dels adults per a un desenvolupament saludable suposa que les característiques i les històries personals d’aquests adults condicionen les respostes que l’infant rebrà d’ells. Per tant, l’entorn de l’infant pot, en funció de les seves característiques, fomentar o limitar el desenvolupament de les seves capacitats i, en funció d’això, condicionar les relacions que construeixi amb els seus iguals, el seu desenvolupament afectiu i intel·lectual, i per tant, els nivells d’assoliment aconseguits en aquests contextos seran els referents d’avaluació al centre d’educació infantil.
Tenint en compte la importància d’impulsar processos saludables en el desenvolupament de la infància i la necessitat de compensar algunes respostes de contextos familiars i socials externs a l’escola, limitar el focus de l’avaluació a l’infant és una decisió esbiaixada, per la qual cosa proposem ampliar l’avaluació a l’entorn que se li ofereix i, més concretament, a l’impacte d’aquest entorn en els nens i les nenes. Considerem que posar el focus de l’avaluació en el que oferim als infants pot ser útil per poder-nos ajustar millor a les seves necessitats i fomentar un desenvolupament més saludable. Aquest procés promou la millora de la pràctica com una acció diària i permanent.
Avaluació del context
Si volem canviar de paradigma i començar per avaluar el que oferim a l’infant, en primer lloc hem de posar el focus sobre nosaltres com a educadores. Això suposa desenvolupar la nostra capacitat de consciència, reorientar la mirada cap al nostre interior i considerar la importància que té en el desenvolupament de la nostra professió docent.
Aquesta presa de consciència no resulta fàcil per falta de costum, potser per por que no ens agradi el que trobarem, però és fonamental en el procés d’avaluació. Per aquesta raó o algunes altres, en alguns casos hem atribuït a les famílies la responsabilitat del que li passa a l’infant, i en altres, responsabilitzem l’infant dels seus actes. Si ho plantegem com una equació en què la resposta de l’infant és igual al que el context li ha ofert i li ofereix, l’escola tradicionalment ha suprimit de l’equació la seva part de responsabilitat. L’escola, essent responsable de les relacions que construeix amb els companys i la gestió que fa de l’espai, els materials i el temps, jutja l’infant sobre els resultats que se suposa que ha d’assolir. L’infant no pot fer res més que sobreviure en aquest sistema que el diferencia en classes. Segons el nostre parer, el sistema du l’infant a una paradoxa (Watzlawick, Weakland i Fish, 1992) en què l’adult li demana un canvi que no pot fer, ja que el canvi en el seu comportament no depèn només d’ell. Ens sembla que aquesta és una de les perversions que els adults utilitzem des de la nostra posició de poder damunt de les nenes i els nens.
Com hem sentit moltes vegades, la millor eina de l’educadora és ella mateixa. Com més conscient sigui d’ella mateixa més lliure serà, més autèntica, més conscient de les opcions que té davant, cosa que li permetrà ajustar-se millor a les necessitats de cada infant. Una manera de ser més conscient és reflexionar sobre una mateixa en situació de pràctica. Què estic sentint amb el que està comunicant aquest infant?, quines idees em venen al cap?, què tenen a veure aquests sentiments i aquests pensaments amb com soc i amb el que he viscut?, els criteris que utilitzo per veure la realitat, què tenen a veure a l’hora d’interpretar la realitat que tinc davant meu? i què tenen a veure amb la resposta que dono? Aquestes i moltes altres preguntes poden ser útils per iniciar la reflexió i el viatge a l’interior de cadascuna. Es pot utilitzar el diari com a eina per facilitar la reflexió o la gravació en vídeo per posteriorment analitzar la nostra pràctica. Es pot fer de manera individual o en grup. El fet de reflexionar sobre què és el que oferim a cada infant i l’impacte que té sobre ells ens podrà dur a una millora contínua de la nostra activitat alhora que augmentem el nostre grau de satisfacció com a educadores.
Però el procés no s’acaba aquí. Tot i que el més important sigui la resposta de l’educadora, hem d’adonar-nos que l’experiència de l’infant es dona en un espai, amb uns materials, en un temps i en interacció amb altres criatures. De nou, l’observació del context ens pot donar pistes per entendre l’infant en aquest entorn. Quina influència té l’espai en cada infant?, la seva organització facilita el desenvolupament?, els materials que es proposen són significatius per a això?, tots?, en quina mesura ho és cada un?, la gestió del temps permet actualitzar aquestes capacitats potencials?, en quina mesura cada proposta facilita les conductes de vinculació de cada infant?, com gestiono les conductes disruptives que cada infant mostra en relació amb els altres nens i nenes?
Conseqüències de l’avaluació del context
Avaluar el context implica responsabilitzar-se del que cadascú és i fa. Significa canviar un mateix, desenvolupar-se permanentment, caminar per la via de l’autorealització i, en conseqüència, fomentar el desenvolupament de cada infant, sense jutjar-lo, ni catalogar-lo, ni pretendre que sigui el que se n’espera o el que hauria de ser, sense instruir-lo, ni entrenar-lo, desitjant només que sigui feliç, posant l’accent en el seu benestar.
Avaluar el context permet revisar el nostre model pedagògic i innovar, i en aquest procés, formar-nos permanentment. Permet veure l’educació d’una altra manera, veure les nenes i els nens d’una altra manera, veure la nostra pràctica des d’una altra mirada. Suposa tenir relacions diferents amb les famílies, relacions més enriquidores per a tots.
Experiència de l’avaluació contextual en un centre d’educació infantil
Amb aquest paradigma, fa dos any es va iniciar un procés de millora a la ikastola Txintxirri d’Elorrio (Biscaia) dins d’un procés d’assessorament dut a terme amb el grup de recerca Hazitgei, que pertany a la Facultat d’Humanitats i Ciències de la Mondragon Unibertsitatea i amb el conjunt d’educadores d’educació infantil d’aquest centre. Es van celebrar sessions en què es va reflexionar sobre què és l’infant, quines capacitats té, com es desenvolupa, com es construeix i, en conseqüència, què pot oferir-li l’adult per fomentar el seu desenvolupament. Es va deixar de qüestionar l’infant i es va posar el focus en el context, especificant el que s’estava oferint als nens i les nenes en cada moment i en tots els nivells. Es va començar a documentar la pràctica i a analitzar-la sota el prisma de les competències que mostrava cada infant.
Això va servir per vertebrar el retorn que es faria a cada família respecte de la seva filla o el seu fill. Aquest retorn era personalitzat d’acord amb les característiques de cada família i de la vivència que tenen de l’infant i del que n’esperen. Què podem mostrar del fill que faci que puguin canviar la seva mirada en un sentit més positiu? Un cop decidit el que es mostraria a cada família, es preparava el material audiovisual i el discurs corresponent on l’infant mostrava aquestes capacitats que moltes vegades la família no veia. El resultat va ser molt satisfactori per a les famílies. Van caure molts murs que s’havien alçat anteriorment entre les famílies i les educadores, i les famílies van tenir la possibilitat de veure els fills i filles d’una altra manera. L’impacte positiu també es va produir en les educadores, que, d’una banda, van començar a reflexionar sobre elles mateixes i el que cadascuna oferia a cada infant i, de l’altra, van començar a posar el focus en les capacitats dels infants, amb el consegüent canvi de la mirada cap a ells.
Alexander Barandiaran, Iñaki Larrea i Naiara Zia són professors de la Facultat d’Humanitats i Ciències de l’Educació de Mondragon Unibertsitatea, Eskoriatza.
Imatges cedides per l’Ikastola Txintxirri de d’Elorrio (Biscaia).
Bibliografia
Belsky, J.: Effects of child care on child development: give parents real choice, Institute for the Study of Children, Families and Social Issues, Birkbeck, University of London, 2009.
Bertalanffy Von, l.: Teoría General de los Sistemas, Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1976.
Bronfenbrenner, U.: The Ecology of Human Development: Experiments by Nature and Design, Cambridge, MA.: Harvard University Press, 1979.
Watzlawick, P., J. Weakland i R. Fisch: Cambio, Barcelona: Herder, 1992.
