Les llegendes que recullen els pobles i que perduren en el temps sempre creen ressonàncies en els cors de qui les escolten. Com en altres històries, qui assoleix el repte que es planteja acaba sent el personatge aparentment menys dotat, però la voluntat i l’estratègia el fan reeixir i això afavoreix en molts sentitstota la comunitat. La confusió amb el nom de l’arbre fa enriolar els infants i ens pot donar peu a introduir alguns jocs de paraules amb ells en acabar el conte.
Fa molt i molt de temps, en un poblat de l’Àfrica, hi va créixer un enorme arbre farcit de fruits deliciosos. Com tots els fruits, un cop madurs caurien a terra, però aquest arbre era especial i només els deixaria caure quan algú digués el seu nom en veu alta. La gent del poble tenia moltes ganes de menjar-se’ls i va decidir reunir-se cada dia sota l’arbre a esperar. Quan va arribar l’estiu, els fruits ja estaven a punt per ser assaborits i aleshores grans i petits van descobrir amb espant que ningú no sabia el nom de l’arbre.
Llavors van decidir enviar la llebre, capaç de saltar ben ràpida a través dels camps, a preguntar al Gran Cap de la tribu el nom de l’arbre.
–Ves de pressa, corre, llebre, corre! –va dir la gent del poble.
I la llebre va travessar els camps i els boscos fins a arribar a les muntanyes més altes, just allà on vivia el Gran Cap.
–Salutacions, Gran Cap de la tribu! Podeu dir-me el nom del gran arbre que creix al nostre poble?
–El nom de l’arbre és U-wun-ge-lay-ma. Quan tornis al poble, posa’t al seu davant, digues el nom ben alt i clar, i la fruita caurà –va dir el Cap.
–Gràcies, Gran Cap! –va exclamar la llebre.
Pel camí de tornada, a la llebre li va venir molta gana i va decidir aturar-se una estoneta al mig del camp per menjar trèvols sucosos i fulles de dent de lleó. Quan per fi va arribar al poblat, es va plantar davant l’arbre i va cridar:
–U-wun-ga-tu-ma!
–U-wun-ga-tu-ma! –va repetir tota la gent.
Però de l’arbre no en va caure ni un fruit.
–Llebre, has oblidat el nom correcte! Haurem d’enviar la cabra, que és ben forta i decidida i no s’aturarà ni per menjar herba.
La cabra va marxar ben ràpida cap a la muntanya i un cop allà va anar a trobar el Gran Cap de la tribu.
–Salutacions, Gran Cap! Podeu dir-me el nom
del gran arbre que creix al nostre poble?
–El nom de l’arbre és U-wun-ge-lay-ma –va dir.
–Gràcies, Gran Cap! –va exclamar la cabra.
La cabreta va tornar ràpidament cap al poblat, però va xocar contra un arbre i les seves banyes hi van quedar clavades. Va trigar una bona estona a desclavar-les i, quan se’n va adonar, no podia recordar el nom que li havien dit de cap de les maneres. Quan va arribar al poble, es va plantar davant l’arbre i va cridar:
–U-wun-tu-gay-la!
Però de l’arbre no en va caure cap fruit.
–Cabra, has oblidat el nom correcte! Haurem d’enviar el lleó, que és ben ràpid i fort, i no té banyes per clavar als arbres.
I el lleó va anar ben decidit cap a la muntanya.
–Salutacions, Gran Cap de la tribu! Podeu dir-me el nom del gran arbre que creix al nostre poble?
–El nom de l’arbre és U-wun-ge-lay-ma –va dir.
–Gràcies, Gran Cap! –va exclamar el lleó.
Quan el lleó tornava cap al poblat, sota un sol que brillava amb tota la força de l’estiu, va sentir molta son i es va estirar sota un arbust per fer una petita becaina. Quan es va despertar, el nom que li havien dit li havia marxat del tot del cap. Va arribar al poble, es va plantar davant l’arbre i va exclamar:
–U-way-ma-lluna!
–U-way-ma-lluna! –va repetir el poble.
Però de l’arbre no en va caure cap fruit.
–Lleó, has oblidat el nom correcte! Haurem d’enviar la tortuga, que tot i que camina molt lentament potser tindrà millor memòria que tots els que ho heu intentat fins ara.
Abans de sortir, la tortuga va anar a veure la seva mare i li va demanar com ho havia de fer per recordar un nom llarg i difícil.
–Filla meva –va dir la mare–, si desitges recordar algun nom, l’has de repetir tota l’estona sense parar.
La tortuga va emprendre el seu viatge.
Mentrestant el poble es lamentava:
–Com podrem saber el nom? Primer la llebre s’ha aturat a menjar herba, després la cabra ha clavat les banyes en un arbre, el lleó s’ha quedat adormit i la tortuga camina tan a poc a poc…!
Després d’unes hores de camí, la tortuga va arribar a la muntanya, convençuda que ella sí que recordaria la paraula màgica.
–Salutacions, Gran Cap de la tribu! Podeu dir-me el nom del gran arbre que creix al nostre poble?
–El nom de l’arbre és U-wun-ge-lay-ma –va dir. I va demanar que li repetís dues vegades més.
–Gràcies, Gran Cap! –va exclamar la tortuga.
Va emprendre el camí de tornada tot repetint el nom un cop i un altre, sense parar, com si fos una cançoneta. Li va venir una mica de gana, però no va voler aturar-se a menjar. Li va venir una mica de son, però no va voler aturar-se a dormir. Només volia arribar al poble amb la paraula ben recordada. I, quan ja gairebé era fosc, es va reunir davant del gran arbre amb tota la tribu i va dir ben alt i clar:
–U-wun-ge-lay-ma!
–U-wun-ge-lay-ma! –va dir tothom alhora.
El gran arbre va començar a gronxar les seves branques i va deixar caure els deliciosos fruits a terra. Tota la gent del poble, que tenia molta gana, va cantar de felicitat i es va posar a ballar al voltant de l’arbre, el nom del qual ja no oblidarien mai més gràcies a la tortuga.
Versió lliure d’un conte africà
