Les sortides d’entorn solen ser una proposta habitual dins la programació anual de l’escola i sovint s’hi prioritza el destí, en comptes de valorar tot el que passa o pot passar durant el recorregut. Per aquesta raó vam considerar important oferir una pràctica reflexiva per a les mestres des d’una «mirada d’infant» per raonar com haurien de ser les sortides a l’entorn.
Som tres mestres que treballem per a l’escola pública, una de nosaltres al cicle 0-3 i les altres dues, al segon cicle. Formem part del grup de treball ice infantil de Girona que ens dona l’oportunitat de reflexionar i compartir les nostres experiències, que es veuen molt més enriquides pel fet de provenir de diferents escoles i de diferents grups d’edat. Les jornades que cada any s’organitzen també tenen aquest objectiu.
Enguany la jornada que hem organitzat s’ha centrat en el tema «créixer en moviment». A més de gaudir de les ponències d’especialistes en el tema, es va oferir participar en diferents tallers pràctics. Una de les propostes, la nostra, consistia a reflexionar sobre les sortides i l’entorn, com a espai de moviment.
A l’hora de preparar aquest taller, vàrem intuir la necessitat de viure nosaltres mateixes una sortida a l’entorn, amb ulls d’infant, amb la finalitat de descobrir quines sensacions podrien viure les participants al taller. Ens vam trobar totes tres a Sant Jaume de Llierca, on la Pilar ens va acollir a l’escola bressol El Petit Lledoner. La nostra experiència va començar amb una passejada per l’entorn i alhora amb un viatge interior: recordant la nena que cada una de nosaltres va ser, i intercanviant experiències de les nostres excursions de quan érem petites. El que volíem era entendre quines són les motivacions dels infants en les sortides: l’essència de la sortida. És un treball que creiem necessari fer, abans de decidir qualsevol sortida a l’entorn. Vam veure, gràcies als nostres records d’infància, quins són els moments que realment queden, alhora que esbrinàvem quina actitud ens agradaria que tingués l’adult en plantejar una sortida.
Totes tres coincidim que el que més recordem està lligat a accions, detalls i moments vinculats a una emoció i que és important donar prou temps perquè aquesta emoció es pugui viure i pugui ser compartida amb els companys, sense presses, gaudint de cada instant. Per aquest motiu vàrem decidir que la frase que donaria inici a l’activitat seria «Poder gaudir de l’entorn amb ulls d’infant per després poder-nos-el mirar amb ulls de mestra».
El dia de la Jornada, en el taller, vam acollir les participants en un ambient exterior preparat per despertar un primer diàleg mitjançant una exposició al terra de materials concrets: cordes, motxilla, bata, xiulet, farmaciola, muda, cantimplora, paravents, gorra, botes i cistell. En aquest primer diàleg es va suggerir que escrivissin quines emocions guardaven de les sortides de la seva infància. Això ens va permetre constatar que les paraules més repetides eren il·lusió i emoció. Tot seguit, tenint molt presents totes aquestes impressions, vàrem demanar que s’agrupessin aleatòriament en grups de tres, se’ls va proveir d’un mapa on hi havia marcat el destí i es donaren les consignes següents: trobar-se al cap de quinze minuts en el punt marcat i que fessin el recorregut, pensant en l’infant que un dia van ser.
En arribar al lloc de destí, observàrem que alguns grups ja hi eren i d’altres arribaven tot jugant, buscant reptes, en el seu paper…, d’això es tractava! Tot seguit ens vàrem reagrupar formant tres grups de sis (un representant de cada grup inicial) i va ser el moment de parlar sobre els límits físics o psíquics que havien trobat, com els havien afrontat i quins estímuls i interessos havien sorgit durant el passeig. Cada grup va parlar i compartir l’experiència viscuda. A continuació es van posar en comú tots els punts de vista: des de les escoles que ja fan sortides habituals fins a les que, per ubicació de l’escola, no ho veuen massa viable; les que creuen que és millor sortir amb corda per qüestions de seguretat i les que han viscut el pas d’anar amb corda a sortir sense corda, amb les consegüents preguntes: cal fer llavors el «trenet»?, cal agafar-se per la bata o pel jersei?, cal sortir amb bata? I també van sortir qüestions com: quina llibertat de moviment tenen els infants en les diferents situacions en una sortida a l’entorn?, què afavoreix i què limita el moviment?
Es va crear un interessant debat on van sortir moltes reflexions i vivències.
Per acabar la sessió, vam demanar que escrivissin quines idees s’emportaven, ja fos en l’àmbit personal o professional. Algunes de les respostes van ser:
«Cal estar segurs per transmetre seguretat i confiança; no cal marcar grans objectius per aconseguir moltes coses; no cal limitar gaire per donar llibertat als infants.»
«M’he sentit molt bé, he viscut un munt d’històries i això m’ha portat a experiències similars a les que tenia quan era infant. Crec que cal potenciar les sortides i el moviment de l’infant així com estar atents a les seves reflexions.»
«Haver-me plantejat preguntes sobre força aspectes… La corda? Seguretat per a nosaltres o per a ells?»
«Com a mestra, quins riscos o perills sóc capaç d’assumir en les sortides?»
«Les sortides s’han de mirar des del prisma d’oferir llibertat de moviment i confiança als infants. S’autoregulen.»
«Poder veure l’entorn amb ulls d’infant ha fet que gaudíssim i experimentéssim amb els materials que ens hem trobat pel camí.»
Potser els conceptes més repetits són la llibertat de moviment, les diferents versions del que vol dir seguretat i les possibilitats que ens ofereix l’entorn.
Va ser un taller on tothom s’ho va passar bé i vàrem gaudir d’aquesta estona de reflexió conjunta.
Per a nosaltres el més important va ser veure com cada una de les participants prenia consciència d’aspectes diversos en funció dels seus coneixements previs i les seves vivències.
Pilar Saus Collell, Núria Ventura Pujolar, Rosa Vila Carrera, grup ICE 0-6 UDG. Agraïments a totes les mestres que van participar al taller.
