Darrerament aquesta paraula ens acompanya amb massa freqüència. Els mestres i les mestres anem a treballar cada dia malgrat que ens canviïn les polítiques educatives, ens augmentin el nombre d’infants per grup, ens retallin hores de suport, no tinguem recursos suficients per fer una veritable escola inclusiva, externalitzin les escoles bressol, etc.
Malgrat que acabem el dia pensant: «avui no he pogut acompanyar els infants com voldria i es mereixen», els mestres i les mestres ens tornem a aixecar l’endemà i entrem per la porta de l’escola amb il·lusió. I preparem els espais, disposem els materials, cuidem els detalls, rebem cadascun dels infants i la seva família amb un somriure, i acollim i consolem, i gestionem conflictes, i acollim situacions complexes, i sostenim el clima del grup, i fem observacions, i informes, i ens reunim en equip (quan podem), i amb altres serveis, i anem els dissabtes a formar-nos, visitem altres escoles, etc.. I ho fem amb unes ràtios desmesurades a les escoles bressol, i també als parvularis. I malgrat tot, continuem.
Siguem sinceres, estem sostenint quelcom insostenible. I ho fem els milers de mestres d’arreu de Catalunya, i els milers de mestres de l’Estat espanyol. Si el sistema aguanta, si l’educació avança, es renova, és perquè hi ha mestres arreu del país que tenen ganes, il·lusió, vocació i prou forces per continuar navegant a contracorrent. Perquè les polítiques educatives i econòmiques no ens ho posen gaire fàcil, des de ja fa massa anys.
I sostenim des de la resistència a ser aixafats pel sistema, com un pes que es deixa caure. Sostenim des de la vocació, i superem les dificultats que se’ns posen en pro d’infants i famílies. Perquè aquest és el nostre deure i la nostra responsabilitat com a mestres. I ho saben.
Però també sostenim mantenint la idea que l’educació de la petita infància necessita que les polítiques públiques tinguin un debat sobre l’especificitat de l’etapa, del que necessita un infant petit, i de com l’escola hi ha de donar resposta. I així, dia rere dia, amb la nostra pràctica diària, amb les formacions, en el treball en equip… anem construint un discurs que vagi calant. Un discurs on la petita infància tingui un valor per si mateixa. I aquest és també el nostre deure i la nostra responsabilitat, reivindicar que el que tenim ara no és el que volem.
Perquè ser mestra o mestre és un compromís social, que demana que vetllem pel dret de l’infant a una educació de qualitat. Una qualitat que depèn directament de les condicions que les administracions o el Departament ens imposen. Estem normalitzant situacions que no ho són. Ens han immers tant en el nostre dia a dia que poques forces ens queden per aixecar el cap i veure que no estem soles, o per unir esforços per propiciar canvis.
No és voluntat d’aquesta editorial caure en el pessimisme, al contrari, volem fer visible el sentir de molts mestres per encoratjar-nos tots plegats a capgirar aquest sentiment. Ens han fet oblidar que tenim la força. Una força que només és possible si oblidem la idea que fer de mestre és un acte solitari, només així arribarà el dia que deixem de sostenir.
