Quan només tenia 22 anys, va començar a materialitzar el seu somni: fer la volta al món. Adonar-se que amb la formació inicial de mestre no tenia les eines necessàries per posar-se al capdavant d’un grup de nens i nenes va impulsar-lo a iniciar aquest projecte al voltant de la Terra. Un projecte que es veu aturat a causa de la pandèmia que estem vivint, però que deixa obert per a un futur pròxim.
Adrià Homs: Vaig marxar a Lleida a la universitat, a cursar el Grau en Educació Primària. Vaig fer-hi els dos primers cursos i el tercer curs vaig anar, amb una beca de mobilitat, a Xile, on vaig estar-m’hi un any. Durant aquest any, veient les facilitats acadèmiques i aprofitant-les, vaig viatjar per Amèrica Llatina durant uns quants mesos i, amb un bon amic de Finlàndia, vam fer un pacte, que era que quan acabéssim els estudis començaríem una volta al món plena d’aventures i afegint-hi projectes que ens interessaven per bandes diferents i, alhora, complementaris: ell és economista i jo soc mestre. El quart i últim curs del Grau en Educació Primària el vaig fer al País Basc.
Un cop acabat el grau al País Basc vaig estar escrivint el projecte «La volta a la terra». Com a estudiant que era, no tenia ni cinc i vaig buscar alguns recursos econòmics a petites empreses locals, a més de promoure una mica el projecte organitzant sopars i xerrades. I així va començar una aventura que va durar cinc anys. Una de les coses que vaig anar fent, i que encara és un projecte viu, és la recollida dels Somnis dels nens i nenes de la majoria dels països on he estat. Ara en tinc una bona quantitat, d’aquests anhels.
Infància: Quin ha estat el recorregut?
A. H.: Vaig començar amb un recorregut teòricament establert, però era plenament conscient que s’aniria modificant a mesura que el viatge anés avançant. De la planificació inicial al recorregut final hi ha un canvi important. Vaig començar per l’Àfrica occidental –Marroc, Mauritània, Senegal, Gàmbia, Mali, Burkina Faso, Togo, Benín, Nigèria– per després saltar cap a l’Àfrica oriental –Ruanda, Tanzània, Kenya–. Vaig seguir cap a l’Índia, Nepal, sud-est asiàtic –Cambodja, Tailàndia, Malàisia…–. A Cambodja em quedaven els diners justos per comprar un vol cap a Amèrica Llatina i així va ser com vaig arribar a Buenos Aires amb cinquanta euros a la butxaca.
Vaig fer una parada a la Patagònia, a casa d’un amic que havia conegut durant el viatge anterior. Vaig estar treballant uns mesos en una planta embotelladora d’aigua i en un bar durant el torn de nit. Quan era allà em vaig presentar a un concurs per treballar de bloguer d’una companyia aèria i el vaig guanyar. I la meva feina va consistir a escriure articles de viatge i gravar alguns vídeos a canvi d’un bon sou mensual i un determinat nombre de vols. Aquest sou em va permetre tirar milles. I continuar.
Quan era a Mèxic i ja tenia el visat per anar als Estats Units, vaig adonar-me que estava molt cansat, tant físicament com de cap, i vaig decidir tornar.
I.: Quin ha estat el motiu per fer el viatge?
A. H.: El que em va motivar per fer el viatge va ser adonar-me que fins als divuit anys ho havia tingut tot molt fàcil. Va ser una mena de repte, potser motivat per lectures i per pel·lícules que havia vist, i amb la sensació de que aquí a Catalunya no m’hi podia estar. Vaig dedicar tots els recursos i les energies possibles a fer el viatge.
A més, a la universitat veia que hi havia moltes mancances. Potser perquè va ser el primer any del Pla Bolonya, vaig notar que tot allò que vaig fer aquells anys no m’havia servit gaire. I volia veure diferents contextos educatius i les diferències entre les regions visitades.
En aquest viatge, la curiositat, el món de l’educació i l’aventura han anat agafats de la mà.
I.: A Xile ja vas començar a conèixer diferents escoles i diverses realitats?
A. H.: A Xile, l’educació és privada de forma majoritària. S’emmiralla molt en els Estats Units. És un dels països més segurs d’Amèrica Llatina, malgrat la revolta d’ara fa un any. Hi ha educació pública, però els recursos que tenen les escoles no són, ni molt menys, els que tenen les escoles privades. Les universitats també són privades i la majoria dels estudiants acaben la carrera amb un gran deute per pagar.
A Xile vaig fer les pràctiques a una escola privada i a una escola pública. Aquesta última era una escola d’educació infantil al centre de Santiago de Xile. En aquell moment, encara no tenia gaire experiència en l’àmbit educatiu, però vaig trobar que tot era molt rutinari. Sempre era cantar la mateixa cançó, jugar al mateix joc. Els infants eren de classe relativament baixa. Moltes vegades no portaven esmorzar, però l’escola sí que els oferia una mínima ració de pa o un iogurt. L’educadora no estava formada per atendre les necessitats dels infants. Els nens molt possiblement s’avorrien perquè ja sabien què passaria a cada moment. No hi havia pati on sortir a jugar. En canvi, l’escola privada era molt diferent: tenia un pati amb camps de futbol i bàsquet equipats. La majoria de mestres volen anar a les escoles privades perquè el sou és més del doble. Fa deu anys, el sou base d’un mestre a l’escola pública era d’uns cinc-cents o sis-cents euros com a molt, quan un lloguer a Santiago és pràcticament com un lloguer a Girona.
Així i tot, Xile té moltes realitats diferents i moltes cultures diferents: els maputxes, la zona d’Atacama del desert, o els rapanui a l’illa de Pasqua, per citar algunes de les que vaig conèixer.
I.: A la resta de països de l’Amèrica Llatina tenen models educatius més unificats que a Xile?
A. H.: No. Generalment els països són molt grans o hi ha distàncies tan enormes entre les diferents regions d’un mateix país que provoca una gran diversitat cultural i educativa.
I.: I currículums unificats?
A. H.: En molts països diferents he vist currículums que, sota el meu parer, resulten absurds. A la Guaiana Francesa, territori d’ultramar que pertany a França, el programa educatiu és el mateix que a París o a Montpeller. Els seus alumnes estan estudiant la geografia europea, quan ells viuen enmig de la selva amazònica. Això també passa a molts països d’Àfrica. En aquest cas, reben donacions de les antigues colònies europees. D’aquesta manera, la història dels llibres tracta la visió des del bàndol europeu, de França, Anglaterra, Portugal, Alemanya…, malgrat que aquests països africans fa temps que són independents.
A Sud-àfrica hi ha una clara diferència entre l’educació dels blancs i la dels negres, per molta feina que s’hagi fet. Això encara està molt arrelat a la cultura sud-africana.
I.: Quines diferències veus entre els mestres d’aquests països i els que coneixes d’aquí?
A. H.: Dels països on he conegut més la feina de mestre, diria que aquesta feina està poc valorada. En canvi, al nord d’Europa, a Austràlia, als Estats Units, a Canadà, a alguns països de l’Àsia…, és diferent. Es valora molt més. I es té més respecte cap a la professió.
Però en alguns països d’Amèrica Llatina, d’Àfrica i d’Àsia es destinen molt pocs recursos econòmics a l’educació, amb retribucions molt baixes. I això fa que les persones que ocupen aquestes places no siguin les que estan més preparades, o que hagin de realitzar una altra feina complementària per poder viure.
Per exemple, al sud del Senegal, a més d’haver-hi diferents torns, les persones que treballaven en aquella escola, després havien d’anar a treballar la terra o a fer de manobres o de pescadors. Com pots dedicar-te bé als alumnes si, quan acabes de l’escola, encara et queda una jornada laboral per endavant?
A Colòmbia, a la zona de l’Amazònia, hi ha un poblat anomenat San Pedro de Tipisca on només s’hi pot accedir amb una canoa. Allà, la persona que hi ha a l’escola també està al càrrec de l’església. En aquell petit poblat, s’ensenya una educació molt bàsica amb els coneixements més elementals, operacions bàsiques de matemàtiques, escriure, llegir…, per tal que els habitants tinguin unes mínimes nocions per viure. Tanmateix, a l’escola també s’aprèn a cultivar, a pescar i a caçar per assegurar la supervivència de la població.
I.: Quin és el tractament de les llengües que has vist a les escoles?
A. H.: A les zones urbanes es fomenta molt la llengua colona i a les zones rurals es manté molt la llengua originària. Per exemple, a Namíbia, a la capital, la majoria dels infants saben parlar anglès. Si vas a algun poblet a prop del desert del Namib, i si no hi ha cap zona turística a prop, es parla només alguna de les llengües natives. A Mali, si vas a Bamako, els nens parlen francès. Però si t’allunyes fins a la frontera amb Burkina Faso, al País Dogon, parlen bamara.
I.: Has pogut contrastar alguna teoria universal i global de les que vas estudiar a magisteri?
A. H.: Crec que un dels principals canvis que va tenir l’educació, i que he vist arreu, és la coeducació. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia era una escola lliurepensadora, on hi havia nens i nenes barrejats. Pensava que em trobaria amb moltes escoles diferenciades per gèneres, però m’he trobat unes barreges precioses a tot arreu.
I.: També has pogut captar valors que socialment i educativament es viuen a les escoles i, algun d’ells, com aquest de la generositat, els has pogut viure en pròpia pell.
A. H.: A les comunitats, hi ha un concepte de tribu, un concepte de grup en què una persona sola no sobreviu llevat que visqui acompanyada.Aquí, malgrat estar envoltats de gent, podem arribar a sentir-nos molt sols. Sota el concepte de tribu o de comunitat aquest fet no passa, perquè el que et passa a tu, em passa a mi.
D’altres valors que em van xocar molt és el respecte dels nens asiàtics cap als adults. O la resiliència a l’Àfrica. Normalment els nens i les nenes amb menys recursos són els que s’adapten més a les circumstàncies, els que lluiten més i els que finalment acaben obtenint un resultat.
I.: Has vist alguna diferència gaire destacada entre els mestres dels diferents països?
A. H.: El que he vist és que hi ha molta conformitat amb el model que tenen, perquè tenen molta necessitat. No hi ha exigència de seguir formant-se com es fa aquí. I potser no hi ha opcions de formar-se més.
En el darrer viatge abans del confinament, a Zàmbia, vaig poder veure una escola privada amb menors de 7 anys, en una casa que tenia al costat un barracó on hi havia una pissarra, amb quatre cadires petites i els infants asseguts a terra.
Si un mestre d’aquí hagués d’anar a treballar a una zona rural d’algun país dels visitats, el primer que tindria és desesperació absoluta. Perquè el nivell i el ritme són molt diferents. Els recursos que tenim aquí quedarien esborrats en un moment. Quan no disposes pràcticament de res, quan els infants no entenen res del que els estàs dient, és tot molt més dur.
I.: Tornem als infants, què és la infància arreu?
A. H.: Innocència, bondat, fantasia, sorpresa… És la puresa de l’ànima. Llàstima que hi ha qui utilitza aquestes qualitats per captar infants i transformar-los en nens soldats o esclaus del terrorisme.
I.: Has parlat amb les famílies sobre l’escola com a lloc que educa, a més del context familiar?
A. H.: Portar els infants a l’escola és un fet institucional. Sovint, en els llocs on he estat, hi havia alguna persona a casa, avis, tiets, cosins…, que feien la funció d’escola, amb la qual cosa no era necessari dur els nens a classe.
I.: Hi ha algun tret característic de fer de mestre aquí i arreu del món?
A. H.: Hi ha mestres de tot. He fet amics mestres arreu que viuen l’educació molt intensament. Formen part d’alguna organització i els veus en la lluita constant pel progrés de l’educació. A tot arreu hi ha moviments per reivindicar. Potser no és un tema que es tracti tant com es pot tractar aquí. Potser perquè no hi ha la professionalitat o la quantitat de gent prou formada perquè tot aquest moviment agafi volada. He vist molts mestres conformats.
També pot ser perquè no tenen cap incentiu ni cap facilitat.
Com a similitud, en els països que he visitat d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, el mestre és una autoritat. S’imposa sense faltar al respecte, sense sotmetre els infants. Un exemple és el docent que es pot veure en el documental Pensant en els altres, on apareix l’implacable Toshiro Kanamori. Ell sempre utilitza l’autoritat per presència, per vincle i per emoció.
I.: Com és el projecte Somnis i desitjos dels nens i nenes del món?
A. H.: A cada país vaig demanar als infants quin era el seu somni. Vaig anar anotant el poble o ciutat d’on eren, el nom del nen o la nena, i vaig fer-los una fotografia.
Ara la idea és publicar un llibre amb aquests somnis, que han dibuixat diferents il·lustradors. Encara queda algun país més per afegir. Estem buscant un padrí d’edició i, un cop publicat, la intenció és enviar un exemplar a cada escola pública de Catalunya. Així, els infants d’aquí tindran l’oportunitat de conèixer els somnis dels nens i les nenes d’arreu del món.
I.: Podries recomanar alguna pel·lícula, alguna lectura, algun viatge?
A. H.: Quan vaig ser a l’Uruguai vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar l’expresident Pepe Mujica. És una persona que va créixer amb els ideals tupamaros –una guerrilla urbana d’esquerres– i va arribar a ser president mantenint les arrels humils que el caracteritzen. Hi ha una pel·lícula-documental que parla sobre la seva vida: El Pepe, una vida suprema (es pot veure a Netflix). Com a lectura, Walden, o la vida als boscos, de Henry David Thoreau, un dels llibres pioners en l’ecologia. Com a viatge, recomano Mali. És un país que fa més d’una dècada que està en conflicte bèl·lic, però la seva població manté l’alegria i la simplicitat.
Al seu web http://www.lavoltaalaterra.cat/ s’hi poden descobrir els detalls dels seus viatges i dels diferents projectes que ha anat gestant en cada aventura. Destaca que viatjar és la base d’alguns valors, com el respecte, l’esforç, la humilitat, l’amor al proïsme, la passió per la natura, valors presents en el món educatiu i que l’Adrià ha pogut anar descobrint en cada ruta.
Canal Youtube: https://www.youtube.com/channel/UCh-jBEq5dHSEvGf9HbrhXig
