Som a la classe de 3 anys, en un inici de curs marcat per unes mesures sanitàries que ens recorden contínuament que alguna cosa és diferent del que coneixíem. El curs ha començat ple de primeres vegades per a tots, per a tot. Però un cop dins l’aula veiem que el món no s’atura i que els infants segueixen creixent i experimentant amb tot allò que els envolta. Tocar, provar, endevinar, insistir, equivocar-se, descobrir… és la seva manera d’entendre el món, la seva manera de comunicar-se, la seva manera d’aprendre i de deixar petjada.
L’Emma s’ha trobat amb un repte: no pot encaixar la peça en el seu forat, les tres puntes no coincideixen amb els tres forats. Comprova una vegada i una altra la quantitat de forats i puntes, no fos cas que s’hagués equivocat. N’està convençuda i ho torna a provar. Però res, segueix sense encaixar. Veient la concentració que hi posa i l’estona que porta amb aquest encaix, se li acosten altres nenes per veure què passa.
La Ninette i la Sara li ofereixen ajuda i donen alguns consells sobre com pensen que ho farien. L’Emma se les escolta i intenta aplicar allò que li van dient. A cada moviment, observa el resultat i medita el que va passant.
Potser, en lloc de la peça, cal girar el suport. Tampoc hi ha hagut sort. Però aquest punt de vista li agrada més, potser trobarà noves solucions.
–Aquesta és la de tres, va aquí. Si la poses aquí no et funcionarà perquè només hi ha dos forats–diu una de les companyes, que vol aportar les seves idees-. La de dos forats és aquesta.
–Ja ho sé, però jo estic fent la de tres. Després faré la de dos– diu l’Emma mentre observa que aquest problema ha esdevingut col·lectiu.
–L’has de girar –diu la Sara.
L’Emma escolta molt atenta, no es vol perdre cap detall. La peça se li resisteix i no ho pot permetre.
–Així? –ho prova–. Tampoc puc. No funciona, Sara! –diu mentre evidencia un inici d’impaciència.
–És que l’has de girar així –diu la Sara fent un moviment amb la mà–. Així no funciona, i així sí.
L’Emma va seguint les instruccions. Gira la peça del dret i del revés, cap amunt i cap avall fins que aconsegueix fer encaixar un forat. D’entrada, un bri d’espe-rança, potser no està tot perdut. De seguida, però, s’ho mira amb resignació. Ha avançat una mica, però veu que encara li falta recor-regut per fer.
No perd la paciència. Segueix pensant què més pot fer per encaixar les tres puntes en els tres forats, concentrada. I, tot d’una, pren consciència que allò que li estaven dient les seves companyes podria ser la clau per acabar de resoldre el misteri.
Totes tres reemprenen el diàleg i es plantegen que potser encara cal fer alguna volta més.
Un parell de voltes i la peça encaixa perfectament al seu lloc.
Era així de fàcil: tan senzill com anar provant i anar donant voltes. La cara de satisfacció de l’Emma ho diu tot. Ha aconseguit trobar la resposta al seu problema.
La constància i la inquietud per trobar la solució l’han portat a mantenir-se en la seva tasca. L’arribada de les seves companyes i el diàleg que estableixen posa de manifest la cultura relacional de la infància, la predisposició a ajudar-se quan tenen alguna dificultat i l’evidència que el treball en equip sempre afavoreix l’apre-nentatge. Compartint idees i sumant esforços han aplicat estratègies de raonament que les han dut a trobar la resposta. Un èxit personal i col·lectiu que ha ajudat a sumar un nou aprenentatge.
Valorar el temps que es dedica a cada activitat és valorar l’aprenentat-ge que generarà aquell fet. Deixar temps per pensar, per preveure i fer hipòtesis, deixar espai per actuar, per provar o comprovar, deixar moments per equivocar-se i prendre consciència del que ha passat… Cadascun d’aquests moments aporta experiències úniques que, lligades a les emocions que generen en l’infant, provoquen uns aprenentatges molt més profunds i significatius que qualsevol cosa que puguem solucionar nosaltres, els adults.
Els infants necessiten sentir que respectem el seu ritme per sentir-se segurs i créixer amb la consciència que tot allò que fan i tot allò que viuen és valuós i ric en aprenentatges. Deixar temps perquè descobreixin les coses per ells mateixos no és avançar lent, és avançar segur, és avançar ferm.
«Quan ensenyes alguna cosa a un infant li treus, per sempre, l’oportu-nitat de descobrir-ho per si mateix.»
Jean Piaget
Núria Puigdollers,
mestra d’educació infantil.
