Es pot decidir allò que no es comprèn? Quines implicacions pot tenir esperar que l’infant decideixi allò que escapa a la seva comprensió i a la seva capacitat? I quan no li donem temps per respondre?
Els ésser humans naixem amb autonomia, amb capacitat per a l’autonomia i amb la necessitat de desenvolupar aquesta autonomia. L’autonomia es planteja com un dret fonamental de l’infant i de qualsevol persona. L’autonomia no és una obligació, és un dret que hem de poder preservar i al qual hem de donar suport en qualsevol procés educatiu.
Ja ens deia Judit Falk en “Els fonaments d’una veritable autonomia” que aquesta veritable autonomia és la capacitat de governar-se per normes pròpies sense menyscabar la llibertat de l’altre. Diríem doncs, que és una autonomia que té a veure amb la capacitat de prendre decisions i autogovernar-se, però també que és una autonomia responsable, d’una persona responsable que coneix les conseqüències dels seus actes.
També ens diu la psicòloga Eszter Moszes que “confiar en l’infant no vol dir deixar-li fer qualsevol cosa, sinó conèixer-lo prou bé per saber què pot fer”, perquè si no pot valorar les conseqüències dels seus actes no és una veritable decisió ni una veritable autonomia. Dir que sí o que no sense saber què impliquen aquest sí i aquest no, no és decidir ni és autonomia.
La veritable autonomia neix en aquelles petites situacions quotidianes on l’infant pot posar en joc el que pot fer, el que sap fer i el que vol fer. Si no es donen aquests tres principis –poder, saber i voler–, no és autonomia, és el que anomenem pseudoautomia o falsa autonomia, i porta l’infant a un sentiment d’incompetència i fins i tot d’abandó per part de l’adult. L’infant es troba sol, sense saber què fer i a mercè d’allò que no pot valorar.
Durant l’activitat autònoma (joc i moviment) l’infant pot marcar els seus propis objectius i ser el seu propi guia, pot decidir a què juga, durant quanta estona i en quina posició o posicions; pot, a més, autoregular la intensitat de la seva activitat, el seu grau d’atenció i fins i tot ajustar els objectius que s’ha proposat segons les seves possibilitats. L’infant és guia de sí mateix i marca els seus objectius des d’un sa sentiment de competència i el desenvolupament de la seva autonomia: pot, sap i vol.
Durant els moments de cures quotidianes, és l’adult, des de la seva responsabilitat adulta, que ha de poder fer de guia, marcar els límits i fer-ho buscant sempre l’encontre amb l’infant. Diem, també, que l’infant no està obligat a cooperar amb l’adult, però l’adult sí que té sempre la responsabilitat d’anar a buscar la presència de l’infant i la seva cooperació, perquè és en aquesta cooperació que l’infant podrà posar en joc i anar conquistant la seva autonomia. Podrà, cada cop més, fer per sí mateix gaudint de sí mateix i decidir com i de quina manera coopera amb l’adult, gaudint de la relació amb aquest.
Trobem, aleshores, que quan a l’infant li preguntem tot, o li preguntem allò que no li pertany decidir perquè és responsabilitat de l’adult, no li estem donant més oportunitats, més aviat li n’estem traient. L’estem col·locant en una situació d’incompetència perquè és una situació que s’escapa a les seves possibilitats reals de comprensió, resolució i voluntat.
Les tres preguntes trampa de la falsa autonomia
Segons ens indica Judit Falk, hi ha tres grans trampes de la falsa autonomia:
- El condicionament, on l’infant fa el que l’adult espera, perquè sap el que espera, però sense estar cooperant ni implicat realment.
- L’exigència de precocitat, que és aquesta confusió comuna de pensar que abans és millor, sense tenir en compte la maduresa emocional i psicosocial de l’infant.
- L’actitud del laissez faire o deixar fer, on es delega tota la responsabilitat a l’infant esperant que s’autoreguli sense la contenció de l’adult i prengui les decisions més encertades gairebé per art de màgia.
Podríem dir que aquestes grans trampes tenen en comú la falta de coneixement de les possibilitats i necessitats reals dels infants, entre elles, la necessitat d’un adult que el conegui prou bé per saber què li pot o no li pot demanar i com donar suport als seus processos d’autonomia i socialització.
I, de la mateixa manera que hi ha tres grans trampes de la falsa autonomia, he pogut identificar –en les meves observacions i acompanyaments a centres educatius i famílies– tres tipus de preguntes trampa que no fan més que reforçar aquesta falsa autonomia de què ens parla Judit Falk i que són, entre altres coses, preguntes mecanitzades, amb poca consciència, poc pensades i, per tant, que no són preguntes reals que esperin una resposta real, són preguntes trampa:
- Les preguntes que no esperen una resposta real i que, per tant, no són preguntes honestes i funcionen com un eufemisme d’anticipació: Que vols rentar-te les mans? Vols seure per dinar? Vols canviar-te el bolquer? Si l’infant no pot decidir, per què li preguntem?
- Les preguntes que el infants sí que podrien respondre, però a les quals no es dona temps suficient ni se n’espera la resposta, i, per tant, l’infant no pot cooperar ni respondre encara que volgui: Vols que t’agafi? I ja l’estem agafant. T’ho tallo més petit? I ja li estem tallant. Vols…? T’agrada…? I no li donem temps per comprendre i respondre o passem a una altra cosa immediatament.
- Les preguntes que l’infant no pot respondre perquè escapen a la seva maduresa o comprensió o són massa genèriques: Què vols esmorzar? A què vols jugar? Ho vols amb salsa o sense salsa? Estem segures que tots els infants saben respondre? Tenim en compte la seva maduresa i comprensió? Podem fer la mateixa pregunta de la mateixa manera a tots els infants? Quants cops preguntem als infants, de forma mecanitzada, sense esperar la resposta o fent preguntes que són difícils de resoldre?
Quants cops els infants diuen sí o no sense saber ben bé el que diuen, només perquè hi ha un adult que espera una resposta? És això una veritable autonomia?
Entendre que l’autonomia té a veure amb l’autogovern i amb la capacitat de decisió, no vol dir que l’infant serà més autònom si ho pot decidir tot, perquè no és real que pugui decidir-ho tot. Dèiem que per poder aprendre i prendre decisions responsables han de poder conèixer o poder assumir mínimament les conseqüències de les seves decisions/accions (li hem de deixar el temps i l’espai per poder fer-ho quan pot fer-ho).
I aquesta capacitat per a l’activitat autònoma és possible perquè ha pogut establir un vincle assegurador amb els adults de referència, perquè se sent competent i capaç de dur a terme els seus propis projectes d’acció. L’adult ha de poder assumir la responsabilitat del seu paper i prendre les decisions que li corresponen sense delegar en l’infant el que no li pertoca. Per tant, no et preguntaré si vols canviar-te el bolquer, com a adulta, educadora i professional, haig d’assegurar-me que les condicions per a aquest canvi de bolquer siguin les més adients perquè estiguis còmode, et sentis segur i valorat, puguis participar i cooperar, et sentis digne, respectat i sigui un moment de coneixença i confiança, perquè quan acabem aquest moment de cura entre tu i jo, puguis anar a jugar sabent que ets una persona valorada, estimada i capaç, que pots gaudir de tu mateix i de la teva pròpia activitat, sabent que no et deixaré sol. D’aquesta manera, quan et digui que anem a canviar-te el bolquer, ho podràs acceptar com un moment d’alegria i plaer compartit, de la mateixa manera que quan et faci una pregunta sabràs que és una pregunta real que espera una resposta real.
Trobem, així, que l’adult és un adult responsable, present (present quan està a prop i quan està lluny), que observa atentament l’infant per conèixer-lo en profunditat i saber què pot i què no pot, dona missatges clars, sempre anticipa, ubica en el context, treballa la presa de consciència sobre un mateix, els altres i el món, cerca la cooperació de l’infant i dona suport a una veritable autonomia.
Les autèntiques preguntes, les autèntiques respostes
Quan l’adult és capaç d’establir un autèntic i veritable diàleg amb l’infant, quan el tracta com la persona que ja és, quan l’escolta amb atenció, quan anticipa donant temps a les seves respostes, quan està atent als signes i expressions de l’infant i quan li dona espai per decidir i fer el que pot (i no el que no pot), aquí és quan l’infant pot construir un sentiment sòlid de competència que li permetrà desenvolupar la seva autonomia de forma real.
En canvi, quan col·loquem l’infant en situacions que no pot resoldre, quan respon a l’adult només perquè l’adult espera una resposta o quan li demanem que s’impliqui en allò que escapa a la seva comprensió, li estem dient, sense voler, que no és capaç i que no és competent. L’estem deixant, sense adonar-nos-en, abandonat en la incapacitat que hem instal·lat i sense recursos que pugui posar en acció.
És responsabilitat de l’adult conèixer el moment maduratiu de l’infant, conèixer els seus interessos i allò que pot fer per poder proporcionar unes condicions adequades i unes demandes ajustades (preguntar és també demanar), i l’infant ha de poder confiar que l’adult el coneix prou bé per saber què pot i què no pot i que, per tant, no el col·locarà en situacions que no sap, pot ni vol resoldre.
Està a les nostres mans sonar suport a l’autonomia de l’infant oferint unes condicions pertinents que incloguin preguntes reals que els infants puguin resoldre i els adults puguem acceptar.
Romina Pérez Toldi, pedagoga especialitzada en primera infància, formadora i assessora de professionals, escoles bressols i famílies.
Fotos: Imatges de l’escola bressol Petits Pescallunes de Sant Feliu de Pallerols
