Si parlem d’infància i natura, cal comptar amb Carme Cols i Pitu Fernàndez, una parella de mestres jubilats que han anat a moltes escoles i col·lectius per compartir la inquietud de repensar els espais exteriors amb el desig de crear entorns naturals de salut i benestar.
Des de la revista Infància, hem volgut conversar amb Carme Cols i Pitu Fernàndez, sobre la seva trajectòria professional, fortament vinculada als espais exteriors i la natura i la seva visió i missió actual, molt connectada als centres educatius. La seva passió per la natura, fa un munt d’anys, els va portar a publicar la pàgina El Safareig a Internet (elsafareig.org), un espai de diàleg i comunicació sobre els infants i la natura. La reflexió, l’intercanvi d’experiències i propostes sobre els materials naturals ha estat i segueix sent un aprenentatge compartit en molts àmbits i amb moltes persones.
Els darrers anys la seva tasca els han portat a visitar, i en molts casos acompanyar, moltes escoles en l’articulació dels seus espais exteriors com a espais educatius. Així, poden compartir tot el coneixement que han anat acumulant sobre el repte que suposa dur a terme aquesta iniciativa i eixamplar l’equip de professionals de diferents àmbits per fer possibles debats i accions per als canvis en els espais exteriors de les escoles de forma coherent amb un projecte educatiu.
Es defineixen, per damunt de tot, com a mestres amb inquietuds que, amb l’ajuda d’altres professionals, com arquitectes, fusters, jardiners, pedagogs, etc., van trobant respostes per repensar els espais exteriors incidint en plantejaments educatius i en les oportunitats que poden oferir aquests espais.
Carme Cols: La natura és un context que ens acull. La natura forma part de nosaltres i nosaltres formem part de la natura. És a dir, tots portem una motxilla a l’esquena, plena de les nostres vivències, que es modelen a partir del paisatge on ens hem submergit, i que donen lloc a experiències ben diferents: mentre la meva mare rentava la roba en ple hivern, jo jugava al seu costat amb l’aigua del desglaç d’un gibrell. El Pitu jugava al carrer…
Pitu Fernàndez: …a la plana del delta del Llobregat, a la barriada Almeda de Cornellà de Llobregat, que abans era coneguda per «les barraques» i estava enmig dels camps. De petit sempre jugava al carrer, als camps, buscant panotxes de blat de moro, fent cabanes, caçant granotes i capgrossos…
C. C.: D’aquesta motxilla, cal que en prenguem consciència. Sobretot avui dia, que fas una sortida amb nens i no saben què han de fer. D’estar sempre aïllats i acostumats a estar tancats, no coneixen l’entorn natural i no es poden donar a la llibertat creativa que ofereix l’espai exterior, que és un lloc on hi ha mil estructures per crear, lluny d’allò que ofereix l’espai interior.
P. F.: Que la natura aporta beneficis és un fet més que demostrat per disciplines com la psicologia ambiental o la neurociència, amb les aportacions de David Bueno, que no es cansa de repetir la importància d’estar en un entorn natural. Que s’hi genera un clima relaxat, que facilita l’aprenentatge, que permet el moviment…, una pila de coses. I ens ho diu sempre també el José Antonio Corraliza, que no són opinions, sinó fets demostrats a partir de recerques fetes amb tota garantia.
I.: Heu notat algun canvi en la relació amb la natura per part de la comunitat educativa?
P. F.: Els espais exteriors de les escoles en general són molt pobres i els darrers vint anys hem viscut un procés d’augment de preocupació per aquests espais, i això a nosaltres ens ha fet reaccionar. Estem constatant que s’està produint un canvi de paradigma. En aquests moments la societat està preocupada per la infància, per les condicions del seu entorn, pel sedentarisme, pel tdah, la mala alimentació, les pantalles, els perills de l’entorn urbà metropolità, les desigualtats, la pobresa… Tot això té una certa semblança amb el que passava a principi del segle xx amb la pandèmia de la grip espanyola i les malalties infeccioses com la tuberculosi. Una de les reaccions del moviment higienista en aquell moment fou la creació de les escoles de Bosc i del Mar, a Barcelona, i altres a la resta d’Europa.
“Els espais exteriors de les escoles en general són molt pobres i els darrers vint anys hem viscut un procés d’augment de preocupació per aquests espais”
Ara estem en una situació que ens està demanant una cosa semblant. Nosaltres, doncs, a partir de l’experiència de la Carme, que treballa els elements naturals ja des de final de la dècada de 1990, vam començar a visitar patis, i de seguida vam voler centrar l’atenció en aquest espai, en l’exterior de l’escola.
C. C.: A dins de les escoles ja havíem fet un pas gran. Quan ningú parlava de natura, nosaltres ja començàvem a portar-l’hi. Però hi havia una cosa que em preocupava molt i és que, de sobte, tot es va començar a convertir en recepta i la gent s’ho agafava sense saber per què es feia. I em posava molt trista, perquè no entenia com podia ser que, amb tants anys de feina a dins de les escoles, els patis van començar a ser de cautxú, de plàstic. Tot eren contradiccions i la natura no era enlloc. I vèiem, sobretot, que les mestres no tenien eines.
“Ja des de final de la dècada de 1990, vam començar a visitar patis, i de seguida vam voler centrar l’atenció en aquest espai, en l’exterior de l’escola”
I.: Sembla que fa uns anys que la natura s’ha incorporat de a escoles, als seus patis, però vosaltres, que heu trepitjat tants centres, com ho veieu?
P. F.: Tot forma part d’un procés i es necessita anar passant etapes per anar avaluant els canvis. En els darrers vint anys hem fet tot un aprenentatge, hem anat a més de cinc-cents centres i tenim una motxilla molt carregada plena de preguntes. Per tant, parlem a partir de la pràctica. L’expertesa es va construint a partir de la corresponsabilització amb les comunitats. I la nostra experiència ens ha fet descobrir que és possible una altra visió d’aquest espai. Avui hi ha una demanda molt important que reclama aquest canvi que comença per les famílies i ara aplega moltes comunitats educatives.
Però aquests centres que volen tenir un entorn renaturalitzat han de gestionar uns espais per als quals no tenen la preparació necessària i, per tant, es senten molt insegurs. Fa falta molta formació específica, amb professionals del paisatgisme, la jardineria, el medi ambient, professionals experts en la gestió d’aquests espais.
C. C.: En comptes de gestionar, jo diria una altra paraula. Parlem del pas previ, de com analitzem l’espai. Sabem què volem de l’espai exterior?, la seva funció? Quina ha de ser la seva utilitat, sociabilitat, ètica i estètica, sostenibilitat, accessibilitat… Necessitem saber que és un espai que fa territori, que fa paisatge, que està connectat amb el barri i té una història, i que el pati natural té la funció de retornar una vida.
P. F.: De tot això en parlem a l’article «Una nova visió dels patis escolars» a la revista Temps d’Educació de la Universitat de Barcelona. Una nova visió vol dir que, a l’hora de fer un pati habitable (fixeu-vos en aquesta paraula), s’ha de preparar l’espai per poder fer-hi vida: espais d’àgora per a trobades, taules i cadires per poder fer coses a fora, parterres i zones verdes on poder jugar o experimentar, etc. Com que cada escola és un món, tot això depèn de la comunitat, de les persones i del procés que vulguin endegar per transformar l’espai. Però, en tots els casos, tot el que s’hi duu a terme fa que a poc a poc l’espai exterior comenci a ser habitable.
I.: Llavors, el que feu vosaltres és ajudar els mestres a viure la natura de manera quotidiana?
C. C.: De manera quotidiana i descoberta. Fem una feina molt metafòrica: quan treballem els horts escolars, el primer que mirem és si estan tancats, i anem a treure les tanques. L’ideal seria que fossin un espai públic i obert, construïts a partir d’un dinamisme viu de les persones que se’n cuiden perquè els apassiona. Imagina’t, jo crec que no hauria plegat de fer de mestra si hagués pogut estar només a fora amb els nens, regant, collint… I de vegades, quan han de fer un hort nou, aconseguim que no posin tanques i veiem que ja hi ha hagut una millora. I entrenem el que jo anomeno l’esperit crític constructiu. A partir de les vivències que tenim conjuntament, alguna cosa queda. I tenim claríssim que un espai del qual només se n’ha cuidat un arquitecte i no hi ha intervingut l’equip ni els infants acaba fracassant, perquè els nens no en prenen consciència.
“Hem anat a més de cinc-cents centres i tenim una motxilla molt carregada plena de preguntes”
P. F.: El contacte amb els centres és clau. Fa pocs dies vam estar amb l’arquitecta Mariona Genís a una escola i, fent la diagnosi del pati amb els nens i les nenes de quart de primària, van descobrir closques de caragolines al terra, i alguns deien que no n’havien vist mai.
C. C.: Imagina’t, a quart!
P. F.: Al costat, hi havia un taronger ple de taronges sense collir i una nena va proposar que les podríem collir i esmorzar tots junts. La veritat és que només una estoneta al pati tranquils, escoltant i mirant el que passa amb una mica de calma, ja és un gran aprenentatge.
C. C.: Hem de tornar a aturar-nos una mica i pensar què és el que pot donar l’escola als nens i les nenes; què és primordial i com és la introducció dels mil aprenentatges que fan en convivència, en relació els uns amb els altres. I tot això està marcat per un temps, uns materials i uns espais que han de facilitar-ho. Aquests infants que han trobat caragolines han après a començar a mirar i veure.
P. F.: Precisament, Juhanni Pallasmaa, un arquitecte autor d’obres molt interessants, parla dels «ulls de la pell». El que planteja és que no només és la vista el sentit que ens permet percebre una obra arquitectònica, sinó que ho és tot el cos, tots els sentits. I planteja la subtilesa de l’experiència de quan som en un lloc, com el vivim i què ens transmet, què n’aprenem.
Katia Hueso, Richard Louv i altres autors ens han deixat molta literatura i reflexions sobre la necessitat humana de naturalesa. Parlen del terme «trastorn de dèficit de natura» per descriure les possibles conseqüències negatives per a la salut individual i del teixit social derivades del fet que els infants romanguin sempre en espais interiors i s’allunyin del contacte físic amb el món natural. Això ho veiem per exemple en els parcs tancats i de cautxú. A primària, el 90 % de les escoles tenen immensos patis de ciment. Això és totalment biofòbic, és com dir «allunyem-nos de la natura, que embruta i que s’ha de mantenir». Un pati de ciment genera molt poc manteniment, els infants hi sobreviuen, però sabem que en aquest tipus de patis és on es generen més accidents i conflictes.
C. C.: Ens aturem a l’espai exterior perquè és la primera porta per on entren totes les famílies a l’escola. La porta que convida els pares i les mares a entrar o quedar-se esperant al carrer. La porta que dona senyals importantíssims i que diu moltes coses de la metodologia. Mirant i escoltant, pots intuir en quina situació es troba l’escola. Trobar la brutícia, les jardineres buides, les fonts tancades, els comentaris de vandalisme, ens dona les claus per ajudar aquesta escola. Més enllà dels trenta minuts d’esbarjo, n’hem de dir moltes més coses, del pati. No anem amb receptes, anem a aprendre junts, a prendre consciència de cada realitat.
P. F.: Hi ha molta diversitat, cada escola és diferent. De vegades hi ha situacions que et fan pensar «ui, això com anirà?», però anem seguint l’evolució i el millor és que comparteixen el que fan, ens faciliten projectes, ens escriuen, i, si no, nosaltres els demanem com els va, i així aprens. Com més diversitat, més coses noves et trobes, i més aprens.
“Més enllà dels trenta minuts d’esbarjo, n’hem de dir moltes més coses, del pati”
I.: Parlem d’ El Safareig, per què va néixer i en què s’ha convertit?
El Safareig s’inicia l’any 2000 com un espai de comunicació i d’intercanvi social que té com a protagonistes els infants i la natura. Proposa veure, entendre i utilitzar l’entorn com a impulsor de cultura. S’hi poden trobar propostes educatives amb els elements naturals: aigua, aire, llum i terra, amb què defensem una pedagogia basada en el respecte per l’infant potenciant totes les seves capacitats.
C. C.: El Safareig va néixer precisament perquè durant anys vaig fer moltes fotos i diapositives per fer autocrítica d’allò que feia, ja que la documentació m’ajudava molt. I sempre anàvem a tot arreu amb maletes de diapositives i de materials. Va néixer, també, perquè la universitat em demanava aquest material en aquells anys en què es va implantar el Pla Especial. Allà vam apropar el 0-3 a les universitats. I va néixer, en definitiva, per poder donar visibilitat als nens i les nenes.
P. F.: Durant la dècada de 1990 estava preparant el doctorat i treballava de professor associat a la Universitat de Barcelona. Feia molt poc que havia aparegut una cosa que es deia Internet i en els cursos de doctorat vaig començar a aprendre la programació html necessària per fer una pàgina web. Així va ser com l’any 2000 vam començar la pàgina elsafareig.org amb un primer contingut dedicat a les carbasses com a material interessant per a les escoles bressol.
C. C.: En poc temps va esdevenir molt més que una pàgina web sobre carbasses, però aquestes van ser el punt d’inici.
P. F.: Vam anar-hi penjant tot de materials i propostes a partir de l’experiència de la Carme a l’escola bressol, recollint la seva experiència professional de treball amb els elements naturals i, amb el temps, en aquest espai sobre els infants i la natura, vam anar definint el projecte El Safareig sobre la importància del contacte amb la natura i dels espais exteriors de l’escola.
C. C.: Aquell era el temps en què gairebé estava prohibit, per dir-ho d’alguna manera. No existia aquest contacte amb la natura i era un repte molt gran proposar-lo a l’escola. Però jo, tossuda, deia: «deixeu-m’ho provar». I a poc a poc vam veure que tot allò que fèiem a l’escola es podia escampar arreu amb les nostres maletes plenes d’elements naturals.
P. F.: Durant la dècada de 1990, la Carme ja era molt coneguda perquè escrivia i feia formació sobre els elements naturals. Per això, el Departament d’Ensenyament ens va demanar de fer la unitat de programació L’infant i l’aigua per al cicle Llars d’Infants.
I.: Heu viatjat molt, també…
P. F.: Si mirem l’experiència de pedagogs catalans com Ferrer i Guàrdia o la mateixa Rosa Sensat, es van formar i van conèixer altres sistemes educatius. És molt important sortir i viat-jar, cosa que hem fet durant molts anys amb l’Associació de Mestres i que cal continuar fent. Per conèixer experiències d’educació infantil en diferents sistemes educatius, la Carme va viatjar molt per Europa amb l’equip d’Infància durant les darreres dècades del segle passat. Jo m’hi vaig incorporar l’any 2002 amb el viatge a Finlàndia. En tots aquests viatges hem pogut veure moltes experiències inspiradores sobre els espais exteriors. En aquell cas, a l’Ajuntament d’Hèlsinki, ens van explicar que fins i tot abans de construir una escola miraven quin espai natural de la ciutat era el més adient per integrar el verd amb l’escola.
Els italians de l’Emilia Romana i la Toscana són amb qui hem fet més intercanvis. Han vingut aquí diverses vegades i ja fa temps que compartim experiències. També hem conegut el nord d’Europa, on hi ha molt interès en el contacte dels infants amb la natura. Hi ha experiències importants, com les de la ciutat d’Aarhus, a Dinamarca, on encara existeixen prop d’una vintena d’escoles de bosc i moltes escoles infantils s’inspiren en elles i surten habitualment al medi natural. En aquell país hi ha el sindicat de pedagogs i un dels seus referents, Claus Jensen, ens va visitar fa un any i encara estem en contacte. Hi ha tot un món a fora i cal anar-hi.
Hem de dir, també, que els darrers anys hem anat per tot Espanya, gairebé a totes les autonomies. I en algunes d’elles, cinc o sis, ja s’han generat nuclis de xarxa. Organitzen jornades, trobades, fan formació… Totes aquestes experiències crec que ens han marcat molt.
C. C.: Sobretot en el contingut. Veure que la natura no és un recurs, que forma part de les propostes.
C. C.: Quan ens vam jubilar, veient que el contacte amb la gent jove i la natura ens agradava i que havíem de fer una recerca, ens vam proposar investigar, ja que era un plaer saber que hi havia escoles que ens demanaven que hi anéssim. Ara hi ha moltes empreses que fan formació per a la transformació dels patis de les escoles, però hi manca el tàndem amb la pedagogia. Llavors aquí comença el grup de treball.
P. F.: Davant la quantitat de demandes que ens arribaven, i veient la importància que anava prenent la transformació dels patis, l’any 2016 vam crear el grup de treball Com està el pati? Xarxa en acció pels espais exteriors a l’escola, aquí, a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Primer vam dir-ho a la gent amb qui treballàvem més i a les escoles amb qui teníem més relació, i s’hi van apuntar els mestres que volien aprendre sobre el tema. Però, com que estàvem anunciats al web de l’Associació i també gràcies al nostre boca a boca, el grup ha anat creixent. En dos o tres anys, gairebé la meitat dels participants són arquitectes, hi ha algun jardiner, alguna antropòloga, empreses, i fins i tot s’hi han interessat el Departament d’Educació i alguns ajuntaments. Ha esdevingut un grup multiprofessional en el qual totes les persones hem pogut compartir molts aprenentatges i reflexions crítiques.
“Davant la quantitat de demandes que ens arribaven, i veient la importància que anava prenent la transformació dels patis, l’any 2016 vam crear el grup de treball Com està el pati?”
C. C.: I com a grup hem de dir que sumem, perquè a nosaltres dos també ens falten coneixements i, quan hem tingut algun problema, l’hem pogut consultar. Nosaltres cobrim la part pedagògica i altres la fase constructiva, la mirada d’empresari, etc. Plegats, hem discutit, ens hem ajudat amb les normatives, hem trobat professionals que també han vingut al grup i hem trobat fórmules per poder tirar projectes endavant. I cada dia aprenem. Cada dia, perquè la complexitat és molt gran.
I.: Segurament, no ho tenim tot fet i ens falta encara recorregut. Quins consells podríeu donar als mestres?
C. C.: Nosaltres mateixos estem aprenent, encara. Però jo diria que tothom està en un moment de recerca. Estem a les beceroles, a l’inici, i hem d’aprofundir perquè la feina feta no es malbarati i no es posi en pràctica el model d’escola que volem difondre, d’espai compartit, de socialització, d’intercanvi de coneixement.
P. F.: En aquest sentit, la guia Nous aprenentatges, nous espais que ha publicat recentment el Departament d’Educació de la Generalitat és una fita molt important. És un document orientatiu per a la transformació i la creació de centres educatius que servirà de referència als arquitectes que es presentin a concurs per construir des dels criteris de qualitat dels quals hem estat parlant. Voldria posar especial èmfasi en un dels capítols, que està reservat a la comunitat educativa i com es preveu que aquesta participi en el procés de disseny dels nous espais educatius de les escoles. Això és molt important i demostra que a escala institucional l’espai col·lectiu ha anat agafant protagonisme.
“Hem trobat professionals que també han vingut al grup i hem trobat fórmules per poder tirar projectes endavant. I cada dia aprenem. Cada dia, perquè la complexitat és molt gran”
