Cada dia els infants adquireixen noves habilitats, i desenvolupen i van madurant les seves capacitats gràcies a la multitud d’experiències, que són fruit de la seva interacció amb l’entorn. L’experiència motriu esdevé la porta d’entrada al desenvolupament personal, social, emocional, afectiu, cognitiu…
Mitjançant la vivència d’una gran diversitat de situacions, totes elles experiències corporals i sensorials, observem com maduren. Un gran bagatge de coneixements que s’obtenen a través d’aventures quotidianes per a l’escola, però extraordinàries per als infants, ja que els porten a realitzar infinitat d’accions de gran transcendència per al seu futur. Activitats imprescindibles per al seu creixement, com agafar, tocar, desplaçar-se, arrossegar-se, lliscar, manipular, colpejar, acariciar, rodolar, caure, jugar i interactuar amb diferents materials, textures i dureses, construir, encaixar peces, interpretar diferents històries, contes, cançons o situacions, fer titelles de dits, pintures de mans, descobrir, investigar, representar, imitar, i un etcètera tan llarg que ompliria totes les pàgines d’aquest article. Totes aquestes experiències i activitats són rellevants perquè, precisament, la seva incidència transcendeix l’acte físic. L’experiència motriu esdevé la porta d’entrada al desenvolupament personal, social, emocional, afectiu, cognitiu… A l’inici d’aquest paràgraf hem distingit entre experiències «corporals» i «sensorials». Tanmateix, les hem de distingir o és precisament en aquesta falsa dicotomia on rau la clau de la qüestió sobre la importància del moviment?
Sentits i corporalitat: percebem l’exterior, però ens percebem nosaltres mateixos?
Comencem parlant dels sentits. Tothom sap quins són els cinc sentits, que ja va descriure d’aquesta manera Aristòtil fa quasi 2.400 anys: la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte i el gust. Serveixen per percebre informació de l’exterior i que ens hi puguem relacionar. És a través dels òrgans dels sentits que adquirim coneixements nous, i que podem desenvolupar i madurar les nostres capacitats i habilitats, durant tota la vida, però molt especialment durant la infantesa. Veiem, escoltem, palpem, ensumem i degustem gràcies al fet que el nostre cos té receptors especialitzats: la retina als ulls; el timpà i la còclea a l’oïda; terminacions nervioses per tota la pell per percebre el tacte d’allò que toquem i receptors químics al nas i a la boca per detectar substàncies químiques. També tenim quimioreceptors a molts altres llocs del cos, com per exemple a la pell o als pulmons, però el cervell no identifica els senyals que capta com si fossin olors, sinó com a part del tacte o del nostre estat intern.
La informació rebuda per tots aquests òrgans dels sentits és transmesa fins al cervell mitjançant impulsos elèctrics. El cervell interpreta aquesta informació i la integra perquè tinguem una percepció unificada de l’exterior. Per això l’organitza, la classifica, li dona coherència comparant-la amb les experiències i records previs i prioritza la que és més rellevant. Moltes d’aquestes informacions ens passen desapercebudes. El cervell només ens fa ser conscients d’aquelles informacions que són rellevants perquè poden indicar un perill o una oportunitat, com podria ser el cas del pessigolleig d’un mosquit que ens vol picar o de l’olor del dinar. I també de les situacions en què dirigim la nostra atenció de forma volguda cap a algun aspecte del nostre entorn.
“La millor forma d’afavorir aquesta maduració és utilitzant tots els sentits de manera tan simultània com sigui possible […]. D’aquí la importància crucial de proporcionar ambients rics en experiències sensorials, que siguin estimulants, però no sobreestimulants.”
Cal destacar un aspecte important. Cada sentit ens proporciona un tipus d’informació diferent i una de les tasques del cervell és integrar-les totes per proporcionar-nos una visió integrada i coherent, unificada, de l’entorn. D’això se n’encarrega una zona específica del cervell, anomenada zona d’integració. Naixem amb tots els sentits actius (estem parlant de persones neurotípiques; en casos que hi hagi algun tipus de diversitat funcional, lògicament hi haurà algunes diferències). Però no naixem amb la capacitat d’integrar-los de manera coherent. A això se n’aprèn, especialment durant la primera infantesa, a mesura que la zona d’integració va madurant. S’ha vist que la millor forma d’afavorir aquesta maduració és utilitzant tots els sentits de manera tan simultània com sigui possible: veient, escoltant, tocant, ensumant… D’aquí la importància crucial de proporcionar ambients rics en experiències sensorials, que siguin estimulants, però no sobreestimulants. Altrament, els sentits s’hiperactiven o alternativament es bloquegen, i no realitzen bé la seva funció o no permeten la maduració adequada de la zona d’integració.
Per a Jean Piaget, un dels grans referents en la psicologia del desenvolupament, el pensament prové de les accions. Actualment sabem que aquestaafirmació descriu una gran veritat.
La motricitat té un paper clau en l’elaboració de les diferents funcions psicològiques que permetran sostenir els processos mentals superiors.
Ara bé, el cos no només ens proporciona informació de l’exterior per relacionar-nos-hi. També ens proporciona una informació valuosíssima del que succeeix al nostre interior. I per fer-ho tenim dos sentits més, que sovint no s’esmenten: la propiocepció i la interocepció. La propiocepció ens indica la posició del cos i de les seves parts, unes respecte de les altres, i també de les contraccions musculars i el moviment. Si ens belluguem amb els ulls tancats, per exemple, sabem en tot moment quins són els nostres moviments i com estan situades les diferents parts del cos. El cervell, i en concret l’escorça somatosensorial, és l’encarregada de processar aquesta informació i d’interpretar, per exemple, si somriem o tenim el nas arrufat.
La intercepció, al seu torn, és el sentit que ens indica l’estat intern del cos, i pot produir-se tant de forma conscient com inconscient. Per exemple, quan estem cansats o molestos, de vegades ens n’adonem i d’altres no en som conscients. Posar atenció i prendre consciència de la informació que ens faciliten la propiocepció i la interocepció contribueix a millorar la qualitat de vida. Tota emoció comporta sensacions corporals: no només riem perquè estiguem alegres, també estem alegres perquè riem. Abans de ser conscients de les emocions, aquestes es manifesten en sensacions corporals. Per exemple, malgrat que habitualment respirem de manera automàtica, si convé també podem controlar la respiració a voluntat, per relaxar-nos. També podem influir en la tensió muscular de les espatlles, les mans o el rostre.
També naixem amb aquests dos sentits, la propiocepció i la intercepció, actius, però, com passa amb la resta de sentits, a la zona d’integració del cervell, li cal aprendre a integrar-los. Tots aquests fets tenen una importància cabdal. D’una banda, conèixer-se un mateix en relació també amb l’entorn. De l’altra, perquè tots els coneixements que anem desenvolupant, que els infants van desenvolupant i madurant, procedeixen de l’exterior a través dels cinc sentits clàssics, però els adquirim en relació amb nosaltres mateixos, la qual cosa incorpora necessàriament la propiocepció i la interocepció. I la millor manera de desenvolupar-los i afavorir la seva maduració integrada és, precisament, a través del moviment.
El moviment a la infantesa:de la pedagogia a la neurociència
Amb tot això que hem dit, no estem afirmant res que no puguem observar en els nostres centres: promoure propostes que facilitin el desenvolupament dels infants és un objectiu ineludible durant l’etapa dels 0 als 6 anys, a través, també, de manera crucial, de les vivències motrius. Actualment, gràcies a les aportacions de la neurociència cognitiva i del desenvolupament, comencem a comprendre quin és l’impacte real de totes aquestes propostes en el present i, sobretot, en el futur dels nostres infants. Aquesta disciplina científica, la neurociència, que combinada de manera sinèrgica amb la pedagogia, la psicologia i la sociologia ha engendrat la neuroeducació, ens facilita el coneixement sobre el funcionament i desenvolupament del sistema nerviós i de quina manera el podem utilitzar per afavorir el desenvolupament integral dels infants, pensant no només en la immediatesa sinó també, molt especialment, en els seus efectes a mitjà i a llarg termini. Alhora, ens aporta una nova perspectiva per reflexionar, confirmar o posar en dubte els postulats en què els educadors hem basat les nostres propostes d’aprenentatge.
Ja hem justificat la importància cabdal del moviment per al desenvolupament cognitiu infantil. Per a Jean Piaget, un dels grans referents en la psicologia del desenvolupament, el pensament prové de les accions. Actualment sabem que aquesta afirmació descriu una gran veritat. Mitjançant l’observació del procés de desenvolupament del cervell, en el decurs dels primers anys de vida, s’ha determinat com primer s’estableixen xarxes de connectivitat entre regions de l’escorça cerebral implicades en processos perceptius i motrius, la qual cosa inclou la zona d’integració i somatosensorial que ja hem esmentat. Posteriorment, aquesta connectivitat esdevindrà més complexa i precisa, implicant-hi més regions i reforçant aquestes xarxes mitjançant la mielització dels circuits neuronals (un procés de recobriment de les neurones i les seves connexions que, com les beines de plàstic que protegeixen els cables elèctrics, reforça, refina i accelera la transmissió elèctrica entre neurones).
Com se’ns afirmava en aquest postulat de Piaget, la manipulació, el moviment i aprendre a organitzar de forma hàbil la informació sensorial, més enllà de potenciar la connectivitat entre regions del cervell, també facilita el procés de poda sinàptica que experimenta el cervell durant la primera infància. És el procés genèticament programat que possibilita que, al final de la primera infantesa, el cervell perdi totes les connexions innecessàries o poc eficients, la qual cosa permet incrementar exponencialment l’eficiència global de funcionament del sistema nerviós, inclosos els processos de pensament. Per tant, mitjançant la interacció motriu facilitarem la maduració del sistema nerviós, especialment del còrtex.
Conèixer com es desenvolupa el cervell al llarg dels primers anys de vida també ens ha permès saber quin paper hi fa l’estimulació i com els ambients rics en experiències motores i sensorials modelen l’expressió de la càrrega genètica dels infants, potenciant-la. O, alternativament, quan els ambients són deficitaris en experiències o excessivament sobreestimulants, disminuint-la. Fins i tot podem entendre com a «finestres d’oportunitats» aquelles etapes que el determinisme d’Arnold Gessell, des de la seva teoria del desenvolupament de mitjan de la dècada de 1950 del segle passat, catalogava com a etapes de desenvolupament. La importància d’un context ric en experiències motrius i sensorials, però adaptat a les possibilitats i a les necessitats dels infants.
Els aprenentatges originats en les vivències corporals també possibiliten que els infants adquireixin un control molt més destre i conscient sobre les seves accions. El fet d’adquirir habilitats que els permetin desplaçar-se, manipular, interactuar, els capacita per a l’adquisició de noves experiències i nous aprenentatges. Per exemple, gràcies a la interacció amb objectes, comencen a construir intencionalitats, finalitats, un coneixement sobre el propi jo, a organitzar l’espai, el temps, i a donar significativitat a tot allò que els envolta. I són la porta d’entrada als processos cognitius d’ordre superior, com la conceptualització, l’ús de símbols, el llenguatge, la imitació retardada, el joc simbòlic… I més posteriorment, les operacions lògiques, la lectoescriptura, etcètera.
L’adquisició d’habilitats motrius senzilles els prepara, també, per participar d’altres accions simultànies o, fins i tot, d’altres processos cognitius. Per exemple, quan transporten un cotxet mentre interactuen amb un altre infant o quan centren la seva atenció en altres activitats que es porten a terme a l’aula. Les experiències vivenciades els proporcionen oportunitats per a l’adquisició d’estratègies cognitives que, posteriorment, seran imprescindibles per a la concreció d’un pensament més elaborat, inclòs el pensament abstracte i l’anomenada «teoria de la ment». Consisteix a adonar-se que els pensaments, els desitjos i les intencions de les altres persones són diferents dels propis, la qual cosa facilita la convivència posterior.
És durant aquesta primera infància que s’estableixen les connexions amb les regions més frontals del cervell, l’anomenada escorça prefrontal. La seva funció és permetre la reflexivitat, la planificació, la presa de decisions basades en els raonaments previs que s’hagin realitzat i la gestió emocional. Constitueixen el nucli de les anomenades funcions executives, que són imprescindibles per a l’organització del pensament, per proposar-nos objectius factibles, mantenir-los i establir estratègies per a la seva resolució.
En definitiva, les dades de què es disposa actualment des de la neurociència i la neurociència cognitiva, i també de la neuroeducació, validen els postulats d’Henri Wallon quan sostenia que, en aquestes primeres etapes, la motricitat té un paper clau en l’elaboració de les diferents funcions psicològiques que permetran sostenir els processos mentals superiors. El dinamisme motor que proporciona el context en què es desenvolupen els infants està vinculat a l’activitat mental. Però també està estretament vinculat amb els processos emocionals, com hem explicat a l’apartat anterior en parlar de la propiocepció i la interocepció. La motricitat i el seu control hi estan íntimament vinculats en aquesta etapa. És per aquest motiu que podem observar com s’expressen estats anímics dels infants a partir, per exemple, del seu to muscular.
Com a resum, les dades científiques de què es disposa en l’actualitat permeten confirmar l’impacte que té l’entorn físic, cultural i afectiu en el desenvolupament cognitiu dels infants. En aquest sentit, agafen importància, un cop més, propostes com les de la pediatra Emmi Pikler, que va incidir en el paper dels adults i en l’ús d’espais i materials adaptats que permetin la lliure exploració en el desenvolupament motriu i cognitiu dels infants, i la importància d’un context estable i sa a nivell afectiu. És d’aquesta manera que a l’escola possibilitem experiències extraordinàries des de la nostra quotidianitat.
David Bueno, professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva
i del Desenvolupament (Departament de Genètica. Microbiologia i Estadística) de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, i director
de la Càtedra de Neuroeducació ub-edu1st.
dbueno@ub.edu; Twitter: @DavidBueno33; Instagram: david_bueno_ride_free
Marc Guillem, professor i investigador
del Departament de Didàctiques Aplicades de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona,
pdi associat a la Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia de la uvic, i membre de
la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st.
mguillem@ub.edu
