Som amb l’Eulàlia Bosch (Barcelona, 1949), professora de filosofia, curadora d’exposicions i creadora de projectes que connecten les arts, l’educació i la filosofia amb la vida quotidiana, per mantenir una conversa sobre la relació entre l’art i l’educació.
Com a creadora i curadora d’exposicions, Eulàlia Bosch ha procurat que estiguessin dotades de projectes educatius d’ampli abast. Des de 1990 ha participat en projectes de col·laboració amb museus com el lacma de Los Angeles i la Tate Modern de Londres, i amb centres d’educació artística per a infants com Barnahus de Bergen o Arte in Gioco de Milà. L’any 1995 va crear el Departament d’Educació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (macba), que va dirigir fins al 1999. Autora de nombrosos articles i llibres, actualment centra el seu interès en l’escriptura.
Anna Tetas: Des de l’escola, i sobretot amb els infants més petits, de 0 a 6 anys, on podem anar a trobar l’art? Als museus, a les sales, al carrer…, on més? És possible que el trobem en el quotidià de l’escola?
Eulàlia Bosch: És cert que les arts cal sortir a buscar-les i, en aquest sentit, són molt rellevants els museus, els auditoris, els cines i les biblioteques, però potser el més important de tot és mantenir i alimentar un esperit curiós i obert de relació amb el món. I això perquè, en realitat, el que les arts aporten és una sensació de confort estètic, que dit així sona molt estrany, però posat en el context de la vida quotidiana significa que hi ha una certa harmonia entre l’entorn i la persona que l’habita que la porta a estar bé, a estar tranquil·la, feliç, preparada per a qualsevol cosa. Aquesta actitud curiosa i atenta, que la vida quotidiana permet exercitar, troba en els centres culturals els referents imprescindibles per créixer i consolidar-se.
El contacte directe amb les arts que els infants més petits troben en una escola és la veu de la seva mestra que els explica una història. Aquí neix tot. Neix la sensació que ens caracteritza com a humans, que és la curiositat.
A partir de la primera descoberta, apareix el desig de saber-ne més.
A. T.: Interessant això de la curiositat, oi? Quin és l’inici, el que fa que surtis al carrer i vegis art…
E. B.: Em sembla molt important no situar-se davant d’una criatura petita com davant d’una persona ignorant, sinó d’una persona curiosa. El que caracteritza els infants és la seva curiositat, que, alhora, és el seu instrument per instal·lar-se al món. De fet, és l’eina d’aprenentatge i protecció de tots els humans. Crec que és un error pensar que naixem ignorants i que el coneixement ens vindrà des de fora, de la gent que el té. Ni el coneixement és una cosa que es té, ni la criatura que neix és ignorant. El que hi ha és un procés individual i col·lectiu d’estimulació de la curiositat. I aquesta curiositat no és altra cosa que una combinació de l’admiració i la interrogació.
L’actitud de sortida és l’admiració. Es manifesta en uns ulls brillants, una boca oberta i poca cosa més. Per atrapar-la es posen en marxa les preguntes: «què és?», «d’on ve?», «qui ho ha fet?», «com ho ha fet?», «quan ho va fer?», «on vivia?», «per què groc?»…
La història humana és un teixit entre l’admiració i la interrogació que alhora genera més admiració i més interrogació, i així sense parar mai. La importància de les arts és que genera una admiració molt primigènia que molt aviat busca transformar-se en preguntes singulars.
A. T.: Quines accions creus que poden ajudar els infants a començar a entendre algunes produccions artístiques?
E. B.: Jo crec que el més rellevant és crear una situació; és a dir, ubicar-los en un espai harmònicament construït i alhora canviant i viu. Un lloc que tingui la capacitat d’anar transformant-se lentament, a mesura que la seva vida també canvia.
Parlo d’un lloc que sigui atractiu, que tingui capacitat per desvetllar sensibilitats diferents, que sigui prou complex perquè cada nen i cada nena pugui anar trobant allò que més l’atrau. Cal un ambient favorable a la combinació entre la sorpresa i les ganes de resoldre-la. Una vegada més, l’admiració i la interrogació.
Aquesta consideració de l’espai és un aspecte que crec que els ensenyants haurien de considerar com una extensió necessària i favorable al seu mestratge, a la seva activitat professional.
Quan una mestra pot crear la seva estança i està ben disposada a escoltar amb atenció el que hi passa, aleshores està obert el camí per fer que les arts tinguin una entrada fàcil i desitjada.
Per sort, avui en trobaríem molts exemples. Si a l’escola hi ha objectes especials que desvetllen moltes preguntes, és més fàcil que es desperti la curiositat pels objectes en general. Si hi ha a l’abast llibres molt bonics, es desperta la disposició per saber què diuen aquelles històries, i així també amb la música, la dansa, el cinema…, fins a arribar als interrogants fonamentals que tracten les ciències.
Aquesta perspectiva em porta a pensar que difícilment s’arriba a les arts només a través d’un programa preestablert. Crec que cal, sobretot, saber crear una situació de desig que es vagi reproduint i es vagi fent cada vegada més complexa. D’altra banda, per tal de poder satisfer la curiositat amb la qual els nens i les nenes arriben a les escoles, a mi em sembla imprescindible que les mestres siguin conscients dels seus propis moments d’admiració i interrogació.
“Difícilment s’arriba a les arts només a través d’un programa preestablert. Crec que cal, sobretot, saber crear una situació de desig que es vagi reproduint i es vagi fent cada vegada més complexa.”
A. T.: Aquí, Eulàlia, estàs interpretant les arts de manera molt global –que està molt bé–, però com ho podem fer, des de l’escola, per utilitzar les tècniques expressives com pintar, retallar, modelar, com un mitjà i un llenguatge i no simplement com un complement o una habilitat a ensinistrar?
E. B.: Doncs jo realment faria un cant a la llibertat, a la llibertat i a la intuïció. És a dir, jo entenc que les mestres necessitin unes certes receptes ben trobades que saben segur que funcionen. Avui hi ha magnífiques descripcions d’experiències que són punts de referència molt sòlids. Aquests arxius de memòria són imprescindibles, perquè els mestres, com deia Pasqual Maragall fa molts anys, fan el mateix que els actors i les actrius, però d’una forma diferent: els actors i les actrius fan cada nit la mateixa funció davant d’un públic diferent, mentre que, els mestres i les mestres fan cada dia una funció diferent per a un mateix públic.
De vegades es necessiten activitats que se sap sobradament que funcionen i s’han de tenir a l’abast. Ningú no pot estar cada dia al màxim de la seva imaginació. Però, dit això, cap professional de l’educació pot deixar de banda la seva sensibilitat estètica i la seva creativitat. Cal que a la classe hi hagi aquell material artístic –catàlegs, recopilatoris musicals, pel·lícules, fotografies, llibres…– que, sent rellevant per a la mestra, li permeten establir ponts estètics amb els seus estudiants.
D’aquesta manera, quan un infant es posa a pintar, a modelar fang o a ballar, la mestra li pot dir que vagi a mirar aquests referents que hi ha a la seva disposició i vegi si li suggereixen alguna cosa nova. Serà allà mateix on ella tindrà la possibilitat d’imaginar un exercici, una sortida a un museu, a la platja, a una plaça o a un mercat, i farà que tot plegat agafi una volada lliure i sovint plena d’interrogants.
Torno així, una vegada més, a les preguntes que mouen els fils del saber i segueixo fent èmfasi en les que fan els nens d’infantil i primària, perquè són possiblement les de més llarg abast.
Sense anar més lluny, ahir a la nit rellegia una de les meves llibretes de notes i vaig trobar l’observació d’una nena de 4 anys que, mentre jugava a dir què mengen els diferents animals que coneixia, va dir: «El sol menja cel». Una imatge estupenda per explicar el pas del dia, no creus? Pots imaginar totes les preguntes sobre el sistema solar sencer que se’n desprenen?
El que vull dir és que, si s’ha creat un context propici i es manté l’esperit obert i receptiu, l’escola pot arribar a ser un lloc extraordinàriament confortable –i penso sobretot en aquells infants que no troben a casa seva el que els convindria.
Les arts, cal sortir a buscar-les, però, si no surts preparat, no les trobes. I la preparació és la relació que s’estableix entre l’espai i el temps de l’escola, entès com un lloc en què poden passar coses que van generant i satisfent la curiositat. És així com, des d’un ambient favorable a les arts, es van construint els contenidors de la vida.
A. T.: «Contenidor de la vida…» és ben bonic. Però, a veure, actualment trobem l’art incorporat en les tecnologies digitals en els entorns virtuals, el seu ús educatiu a través de diferents plataformes i aparells, tauletes, tot això que estem dient, ordinadors, mòbils, és un tema força controvertit, no? Des de la teva llarga trajectòria, implicació i complicitat amb l’art, què en penses?
Poden ser un mitjà adequat per apropar els infants a l’art? O com ho podem enfocar des de l’escola, amb els infants més petits, que viuen les seves experiències fonamentalment a través del cos, a través dels seus sentits…?
E. B.: Jo aquí tinc tots els dubtes que té tothom, sumat al fet que no he sentit mai cap atracció especial per la tecnologia. Però, dit això, sí que segueixo, per exemple, com les escoles avui estan fent servir la tecnologia per ensenyar a estudiar i per posar els deures, i crec que s’està en el començament d’una tendència que va a més, però, com en tot començament, crec que hi ha un enlluernament de pensar que la tecnologia en ella mateixa és molt més del que serà d’aquí a uns anys, quan ens hàgim curat d’aquest xarampió tecnològic.
Però és cert que els nostres nens i nenes d’avui han nascut en el xarampió tecnològic i, per tant, cal tenir-ho present, i no em sembla gens bé que les tecnologies quedin fora de l’àmbit escolar. És indiscutible que hi ha moltes coses que es poden fer millor a través de mitjans tecnològics.
Cada estratègia educativa, però, té la seva especificitat i les seves limitacions. Crec que la tecnologia hauria de permetre fer coses que només tecnològicament es poden resoldre i resoldre bé, sense que això vulgui dir que ha de cobrir tots els àmbits de l’aprenentatge.
Crec que els mestres han de fer l’esforç que calgui per decidir quan és més adequada la pantalla o la llibreta –simplificant en excés–, perquè el mitjà condiciona el procés i el resultat. Com la distribució d’una aula condiciona la vida del grup.
A. T.: Tot això que dius és molt interessant, però significa un canvi en l’escola, no?
E. B.: Per descomptat. L’escola ha de seguir el pols de la societat en la qual està immersa. Però també és cert que ha d’establir quines són les seves prioritats. I això afecta tant els ensenyants com el guiatge dels plans d’estudi i les exigències respecte a l’alumnat.
Recentment he vist els enunciats de treballs i exercicis que arriben als estudiants a través dels espais escolars compartits a la xarxa seguint els patrons de la més pura oralitat. És a dir, sense cap respecte pel llenguatge escrit que la pantalla exigeix.
Aquest em sembla un tema extraordinàriament important. Els mestres han de ser exemplars en la seva forma d’expressió lingüística, també i especialment quan fan servir Internet. No tenir aquest rigor –sigui en la llista d’activitats a fer, en el plantejament de situacions històriques o en el redactat dels problemes de matemàtiques– és bellugar-se directament en contra de la capacitat educativa de les arts. El llenguatge, fill directe de la curiositat humana, és el substrat comú a tota forma de coneixement.
A. T.: Parles d’una observació i escolta, doncs, que és bàsica per educar la mirada. Quines actituds creus que cal cultivar des de l’escola? Podries definir o esmentar alguna característica del paper de l’educadora que sigui necessària per apropar els infants a l’art?
E. B.: Crec que per educar la mirada el més important és el temps. És que la contemplació d’un objecte, d’una seqüència teatral o d’uns dibuixos animats disposi del temps que l’observador necessita per veure el que té al davant. Si es mira per obligació i cal tenir la pregunta ben formulada i la resposta corresponent en qüestió de pocs minuts, aleshores tot es torna estèril. Quan els infants es queden bocabadats davant d’alguna cosa que els ha atret, necessiten un temps que resulta diferent per a cadascun d’ells. És a dir, no existeix cap estàndard, però aquest quedar-se penjat és en ell mateix una experiència estètica que cal no interrompre de cap manera. Cal simplement deixar que passi.
“Per educar la mirada el més important és el temps. És que la contemplació d’un objecte, d’una seqüència teatral o d’uns dibuixos animats disposi del temps que l’observador necessita per veure el que té al davant.”
És molt important deixar aquest temps, i moltes vegades, als infants, els fem preguntes que nosaltres mateixos ja estem contestant, fruit de la pressa, perquè no responen immediatament, o els estem acabant les frases o els dibuixos perquè els costa arribar al final.
L’actitud favorable és la de deixar temps, concedir temps. Maxine Greene, que era professora a la Teachers College de la Columbia University i, per tant, es dedicava a fer classe als mestres, deia: «Jo no he interromput mai una persona que llegeix». No ho he oblidat mai. Ho recordo sovint quan un visitant de museu està absort contemplant una obra, de manera que no és aquí, ni allà ni enlloc, i un altre visitant talla la seva mirada creuant la sala entre l’obra i l’espectador.
L’altre element que jo considero bàsic és convidar els petits a veure, a escoltar, a experimentar coses molt diferents entre elles i parlar en veu alta de les seves reaccions. D’aquesta manera, poden anar-se sorprenent fins i tot de les sorpreses dels altres i, quan s’estableix un diàleg en veu alta, es fa present la diversitat del grup. Per a la mestra és d’una gran riquesa saber quantes sensibilitats diverses configuren la seva classe.
A. T.: En aquest «quedar penjat» també hi ha un art que a l’escola potser no hi és tan present, però que ens atrapa: l’arquitectura. Quan entres en una catedral, una plaça, la mesquita, etc., et quedes una mica com «mort», no? Allà, et pots quedar penjat realment hores.
E. B.: Exacte! Aquest és un gran tema; és a dir, la persona que és capaç de quedar-se penjada davant d’una obra d’art de la mena que sigui és la persona que s’ha anat construint a l’escola, a casa, al carrer i a tot arreu on va, la sensibilitat suficient per perdre momentàniament la parla, com els passa als nens. Aquest embadaliment és el resultat d’haver anat creant un atles estètic propi que, en un moment determinat, permet perdre el món de vista i entrar en un altre registre de difícil accés si no és a través de l’admiració. És més, no ets conscient que no toques de peus a terra fins que ho tornes a fer i et preguntes: com és possible? Això és extraordinari i, als infants, els passa moltíssim, perquè estan construint el mecanisme perquè això passi, i el construeixen amb reaccions d’aquesta mena. És a través d’actes d’admiració repetits que va creixent la curiositat i és en la formulació de preguntes que es crea el tarannà filosòfic.
A més, aquesta diversitat de sensibilitats que la mestra pot captar en els seus estudiants li permet també a ella flexibilitzar la seva manera de mirar i revisar què és allò que ella admira i quins són els dubtes des dels quals ajuda els seus estudiants a construir la seva xarxa perceptiva. Cal recordar sempre que educar és també educar-se, ser educat pel que està aprenent.
A. T.: Així mateix, com podem respectar les diferents maneres i estratègies individuals que els infants poden tenir a l’hora d’iniciar-se en la seva relació amb l’art?
E. B.: A través del diàleg. A través de l’escolta atenta i de la veu alta que va guanyant seguretat. De fet, és en el diàleg on es troben la curiositat plena d’admiració i d’interrogació i el llenguatge, amb la seva capacitat d’apropiar-se de la realitat i compartir-la.
Recordo aquella història que he explicat tantes vegades d’aquella classe de primària en la qual una nena va preguntar a la mestra: «La lluna pot tenir fills?». La lluna era vista per la nena com un objecte que de sobte s’engreixa i de sobte s’aprima… És a dir, que l’observació estava ben feta, i la poètica hi era tota. La màgia la va afegir la mestra, que va quedar-se pensant i va retornar la pregunta al grup sencer: «A vosaltres, què us sembla?». I van aparèixer tota mena de comentaris. Així que, quan ella va arribar a la conclusió que era una pregunta difícil, la va escriure en un paper i la va penjar al tauler d’anuncis mentre buscaven una resposta. I allà va estar durant unes setmanes. Aquest temps va ser fonamental i va ser el temps en el qual es van explicar les fases de la lluna, la relació de la lluna amb el sol, de la lluna amb la terra, dels embarassos, dels parts, i la pregunta escrita era allà, mantenint sempre present la seva força original. El que jo trobo màgic d’això és, en primer lloc, que la mestra hagi creat una classe on aquesta pregunta sigui possible i, en segon lloc, i no menys important, que la mestra no hagi tancat de cop aquesta perplexitat sinó que se l’hagi quedat com un tresor i hagi deixat que anessin apareixent totes les meravelles que portava inscrites.
“És a través d’actes d’admiració repetits que va creixent la curiositat i és en la formulació de preguntes que es crea el tarannà filosòfic.”
A. T.: I que hagi donat peu a altres debats, no?
E. B.: Aquí és on entra la idea de donar temps a la sorpresa i de fomentar l’actitud de pensar-hi plegats, especialment quan es té entre mans un tema difícil. És així com van sortint les diferències entre uns i altres: allà on un veu verd, l’altre veu blau; on un s’inclina per les formes agudes, l’altre prefereix els contorns arrodonits; quan un prefereix escriure enmig de la pàgina, altres opten per omplir els papers utilitzant els marges, i tot és possible simultàniament al mateix grup d’infants.
Tot això, però, sense oblidar que, per resoldre certs problemes –com construir una maqueta, com fer que els colors no es barregin, com assegurar que s’entengui la lletra d’una cançó…–, hi ha solucions que són més adequades que d’altres. I aquesta segona part és extraordinària i sovint queda oblidada. Quan es té en compte el resultat que es vol aconseguir, algunes formes caldrà excloure-les per poc adients, tot i no ser dolentes en elles mateixes, i altres resultaran idònies. La conversa passarà de si està ben fet o mal fet, si ens agrada més o menys, a si resulta apropiat en el cas que es tracta de solucionar.
En aquest punt, la percepció estètica i el qüestionament científic es troben i, si el sistema educatiu no els separa, poden seguir junts per sempre més. M’agradaria que veiéssim aquest horitzó cada vegada més a prop.
Anna Tetas, responsable de publicacions de l’A. M. Rosa Sensat.
Bibliografia d’Eulàlia Bosch
El plaer de mirar. El museu del visitant, Barcelona: Actar, 1998.
Qui educa a qui? Històries breus de llarga durada, Vic: Eumo, 2013.
Un lloc anomenat escola, Barcelona: Graó 2010.
Blue Blue Elefante: las voces de una escuela, Montevideo: Blue Blue Elefante, 2015.
