Experiències. El diable és en els detalls

Diu Mercè Rodoreda que «les coses importants són sempre les que no ho semblen» i és realment en els petits gestos on s’amaguen aquelles situacions que, per més que disfressem amb adjectius com dolces, petites o subtils, responen a formes de violència. Detectar-les i apartar-les de la nostra pràctica és tot un repte, però també una obligació.

Partir de la idea de no fer a un infant allò que com a adult no acceptem que ens facin i que no toleraríem mai que ens fessin, hauria de ser un pensament interioritzat i que s’hauria de veure reflectit en el nostre fer, ser i estar.

Voldríem que ens prenguessin algun objecte de les mans sense que ens fessin la demanda prèvia? O abaixar-nos els pantalons sense cap indicació que ens fes pensar que aquesta acció està a punt de passar? Ens agradaria que parlessin de nosaltres davant nostre com si no hi fóssim? La resposta és clara, però sovint les nostres accions estan lluny d’empatitzar amb l’infant. Més aviat s’allunyen de la mirada respectuosa que defensem tenir envers aquest.

El 0-3, en línies gene­­rals, viu un moment de rebel·lió i lluita, entre d’altres motius, per donar visibilitat a la primera infància i els seus drets, però alhora moltes de les actuacions quotidianes el transporten a la invisibilitat i, de retruc, a la inseguretat.

Als centres educatius són comunes les accions automatitzades, enquistades en el fer professional, poc pensades i menys reflexionades, que es tradueixen en desconcert en l’infant i en poc reconeixement vers la persona que és i que mereix ser. Un ésser respectat. I és aquí on aquestes petites coses es transformen i es fan grans, és aquí on els detalls són cabdals. És aquí on apareix el diable.

L’infant és un ésser individual, igual com ho som els adults, i a l’escola massa sovint vivim en la col·lectivització, veiem el grup com un tot i com a tal el tractem. Aquest hàbit, aquest fer automàtic i poc conscient, situa l’infant en un espai on construir la seva identitat, la seva confiança i seguretat és realment complicat. El ritme, sovint massa frenètic, ens porta a actuar perdent la perspectiva de qui tenim davant. És difícil aturar-nos. És difícil observar-nos. Sabem que la mirada i l’actitud d’escolta d’un adult disponible i disposat són la base del procés de desenvolupament i construcció de l’infant. Però ser aquest adult és el gran repte diari.

Com en molts dels aspectes del dia a dia d’una escola, és complex veure en les pròpies pràctiques aquestes situacions en què exposem l’infant a accions mecàniques i poc empàtiques. Els millors aliats davant aquests moments són, sovint, els ulls externs i, sobretot, la reflexió i la formació individual i d’equip. Aturar-nos és imprescindible, prendre consciència de cadascuna de les accions que duem a terme hauria de ser innegociable.

Els moments de les cures són, sens dubte, els moments més susceptibles de trobar-nos amb aquestes situacions. Són els moments de més intimitat, els moments en què s’envaeix el cos de l’infant, els moments en què la seva intimitat queda exposada: la higiene de mans, de nas, el canvi de bolquer, vestir i desvestir, els àpats… Quin valor es dona al moment? Quin valor es dona a l’infant?

La reflexió d’equip sobre el canvi de bolquers ens ha fet plantejar moltes preguntes i també ens ha fet revisar cadascun dels moments que viuen els infants a l’escola i el valor que els donem. Observar-nos, des dels ulls propis i des dels de fora. Escoltar-nos i, sobretot, escoltar l’infant. Tenir la capacitat d’analitzar i reconèixer que una pràctica pròpia pot tenir vestigis de violència és molt valent, individualment i col·lectivament. Saber-se reconèixer en una acció poc afinada és el primer pas per erradicar-la.

Canviar un bolquer en un espai inadequat, pot ser violent i irrespectuós? Ho és tocar l’infant, potser amb les mans fredes, sense ni parar-se a pensar en la reacció del seu cos? I fer un gest brusc per acabar ràpid? I tocar sense paraules, sense mirades, sense presència? És violent per a l’infant, això? Davant d’aquestes preguntes totes tenim una resposta clara, però també ens hi trobem, en moments concrets, en un dia amb presses, en un moment que tenim el cap en una altra banda. En un moment que oblidem la persona que tenim davant, a qui fem invisible.

“Són els moments de més intimitat, els moments en què s’envaeix el cos de l’infant, els moments en què la seva intimitat queda exposada”

Quan hem començat a escriure aquest article ho hem fet a partir d’un concepte que considerem que és clau: l’empatia. Empatia en i amb tots els sentits. Per tocar, sí, sempre. Però també per escoltar i per mirar. Reprenem aquella pregunta amb què començàvem: com ens prendríem els adults moltes de les coses que fem als infants?; serien per a nosaltres també «coses petites»?, subtileses?; ens farien sentir malament?; ens ofendrien, potser?

“Com ens prendríem els adults moltes de les coses que fem als infants?”

Amb totes aquestes qüestions i moltes d’altres a sobre la taula, el principal és l’honestedat, la reflexió i el compromís personal de cada membre de l’equip, mirar-se i mirar-nos sense complexos i acompanyar-nos des de l’objectiu que compartim: el benestar de l’infant. En aquest camí, estem aprenent a demanar-nos ajuda, a fer-ho abans que sigui massa tard i ja ens hàgim instal·lat en el caos, aquell caos que és el context facilitador de les tensions adultes que recauen en els infants.

Però, a banda d’aquest treball individual, també hem buscat l’espai per parlar-ne com a equip. Primer, traçant-nos línies vermelles: quines coses no volem que passin a la nostra escola? Quines mesures podem prendre per evitar-les?

Per començar, l’organització del temps d’escola. Organitzar el temps amb l’infant al centre, i no l’adult. Saber que a una hora concreta en un espai cal que siguem més d’una persona. Ser conscients del temps que necessitem per a cada moment del dia, saber que, si passem aquest temps per alt, arribaran les presses. I l’infant no pot pagar les conseqüències d’un temps mal planificat, d’un temps on hi ha altres prioritats. Tot el que passa a l’escola ha de ser pensat des dels seus ulls, qualsevol altre punt de vista ens situa en un espai on massa vegades podem no ser prou curoses.

“Hem buscat l’espai per parlar-ne com a equip. Primer, traçant-nos línies vermelles: quines coses no volem que passin a la nostra escola? Quines mesures podem prendre per evitar-les?”

 

La vida de l’escola ha de permetre, dins el tràfec i amb les dificultats que ja són ben conegudes, un temps de qualitat per a cada moment: per al joc, per a l’àpat, per al descans, per a les cures i també per a les relacions i el vincle. La qualitat ha de ser amb ulls d’infant, sempre. Els temps d’escola i d’estança ens han acostat a la calma, i amb ella, al benestar dels infants i també dels adults. Organitzar aquests temps també és un gran repte d’equip, un repte en el qual ens ha ajudat molt parlar, observar, llegir i escoltar, sobretot escoltar-nos.

“La vida de l’escola  ha de permetre, dins el tràfec i amb les dificultats que ja són ben conegudes, un temps de qualitat
per a cada moment: per al joc, per a l’àpat, per al descans, per a les cures i també per a les relacions i el vincle.”

Defensem davant de tothom i cada vegada amb més força la rellevància de la nostra etapa en el present, però també en el futur de l’infant, en la seva construcció personal. Som conscients de la importància en tots els nivells de desenvolupament de tot el que passa a l’escola, de cada detall. Fem-ho, doncs, amb totes les repercussions, pensem en l’empremta que deixem en cada infant. Que una part del que esdevindrà passa avui per les nostres mans. Acompanyar-lo a ser un ésser capaç, segur, crític i amb una autoestima positiva és una gran responsabilitat, cert, però encara és més gran l’oportunitat que suposa. Aprofitem-la.

Equip educatiu del CEIF Arraona, Sabadell.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!