Quan els infants juguen, ser-hi és un acte de consciència, però massa sovint «aprofitem per» i ens belluguem d’una banda a una altra en el nostre afany de feinejar sense prendre consciència de tot allò que ens estem perdent i, alhora, del que estem provocant en aquell moment de joc.
De tant en tant alçava el cap, aturava les seves mans i la mirava fixament. Només somreia. Crec que no esperava res més. Tan sols saber que hi era, que era allà present i per a ella això ho era tot. La mestra vetllava pel mateix silenci i així li contestava amb un «soc aquí».
Sovint, l’únic que aconsegueixen desplaçaments absurds i moviments innecessaris és trencar el joc i la concentració dels infants. En aquells tres segons en què la Lia aixecava el cap buscant la seva mestra i la trobava present i expectant, confluïa un diàleg comunicatiu real.
En tota acció comunicativa entre dues persones, en la relació entre el que diuen l’una i l’altra, s’estableix una dansa que va molt més enllà de les paraules. El diàleg és donar i rebre, és l’equilibri entre allò que volem dir i el que volem conèixer i descobrir en l’altre.
Entre la Lia i la seva mestra hi havia silenci, però el diàleg era evident i ric, i, com dos mims damunt d’un escenari, l’entesa era real. La postura corporal de la mestra, les mans disponibles, la mirada atenta i també el somriure còmplice feien que la nena pogués seguir jugant i construint pensament de forma activa i, sobretot, en el context de confiança que necessitava. No hi calia res més.
Per als adults, habitualment, pensar en diàleg és pensar en conversa. Però, quan un dels interlocutors és un infant petit, sovint els diàlegs s’acaben convertint en monòlegs carregats de preguntes que no esperen respostes. Paraules per omplir buits o per donar un sentit a l’acció de l’infant que ell no necessita.
Els infants són, des del mateix naixement, éssers potencialment comunicatius. Però ho són d’aquella manera que als adults, massa sovint, ens costa entendre i, sobretot, escoltar. No necessiten paraules ni els cal omplir els silencis. En el seu pensament i en la seguretat d’un adult present troben tot allò que els cal. En tot diàleg, també en aquest tan particular, l’escolta és un factor determinant per detectar si cal continuar, allargar, modular o finalitzar aquella acció comunicativa.
Passada una bona estona, la Lia va repetir aquella aturada del seu cos i de les seves mans, va aixecar el cap, va somriure i va clavar els ulls una estona molt més llarga en el seu adult de referència. Aquells vuit o deu segons, amb aquella mirada que ens provoca un eriçament de la pell, van canviar el missatge. L’educadora havia de decidir com interpretar-ho i com respondre. «Només» es va donar temps. I li va donar temps. Així va poder veure com la Lia posava aquelles pedretes d’una en una dins la capseta i marxava.
El joc havia acabat. Pretendre allargar-lo hauria trencat el diàleg real en què tant havien confluït.
Cal revisar el lloc propi dins l’espai de joc, assegurar-nos que no provoca un diàleg innecessari o interferències constants. Perquè el diàleg sigui positiu cal estar receptius al llenguatge verbal, però, sobretot, al no verbal de l’altre, i només així s’estableix aquest joc de mirades i somriures.
La mestra asseguda en un acte de presència real afavoreix un joc continuat i permet als infants elaborar veritables hipòtesis en la combinació dels elements que tenen a l’abast.
Seure, però, va molt més enllà de posar-se a terra perquè els infants vinguin a la falda, de seure a qualsevol lloc per fer fotos, o deixar passar l’estona. Tampoc significa només tenir una cadira. Seure és donar seguretat, és mostrar-se disponible, propera, present, és aquell «soc aquí i no marxo» que transmet calma.
Quan un infant és conscient que té a prop un adult disponible, simplement confia, sap que trobarà més moments per comunicar-s’hi, els buscarà, i ho farà des de la calma plena de qui se sap acompanyat, conscient que aquell diàleg sense paraules és refugi.
Lidia Ferrer i Eva Sargatal,
mestres d’educació infantil.
