Ellen Beate Hansen Sandseter, Facultat d’Educació Infantil de la Universitat  Queen Maud

Són nombrosos els investigadors que han demostrat que els infants són exploradors actius, que sovint cerquen jocs arriscats que poden implicar activitats físiques de risc i jocs on es posen a prova la capacitat de combatre i la força física (Ball, 2002; Readdick & Park, 1998; Sandseter, 2010b; S. J. Smith, 1998; Stephenson, 2003; Stine, 1997). En una de les obres clàssiques sobre el joc animal i humà, Aldis (1975) subratlla que per als infants una gran part del joc està vinculada amb la por i que els infants petits busquen activament les sensacions fortes de situacions aterridores com gronxar-se o saltar de grans alçades. Observacions de les expressions d’infants que juguen (Sandseter, 2009b) i converses amb els infants sobre les seves motivacions per lliurar-se a jocs arriscats (Sandseter, 2010a), indiquen que l’ambigüitat de les experiències en el joc de risc és el punt central de la motivació dels infants per jugar a aquests jocs. L’estudi de Sandseter (2010a, 2010b) va mostrar que la motivació principal dels infants per llançar-se a jocs arriscats eren les emocions agradables que aquests els procuraven a mesura que es feien més excitants i que dominaven uns riscos que no pensaven que haurien gosat. Per realitzar aquestes experiències, han integrat diverses estratègies d’emoció, com l’augment intencionat de l’alçada i de la velocitat del joc, una acció més temerària, la tria d’estratègies d’acció més arriscades i la recerca d’un equilibri entre por i por. L’assumpció de riscos en el joc comporta alhora por i emoció i és aquest sentiment ambigu el que els infants busquen en el joc (Aldis, 1975; Cook, 1993; Cook, Peterson i DiLillo, 1999; Coster & Gleeve, 2008; Sandseter, 2010b; Stephenson, 2003).

 

Què aprenen els infants per mitjà del joc arriscat?

Un dels beneficis de la implicació dels infants en jocs arriscats resideix en les “lliçons per a la vida” que aprenen inconscientment a partir de la manipulació del risc. Com destaquen diversos investigadors, els jocs de risc són un mitjà per als infants per millorar les seves competències en matèria de domini dels riscos. Els infants aborden el món que els envolta a través del joc; els motiven la curiositat i la necessitat d’entusiasme; assagen la gestió de situacions de risc reals en jocs arriscats; i descobreixen el que és segur i el que no (Adams, 2001; Apter, 2007; Gill, 2007; S. J. Smith, 1998; Sutton-Smith, 1997). Des del punt de vista de la teoria del risc, això vol dir que els infants adquireixen una noció realista del risc objectiu en la situació (Adams, 2001).

 

 

Boyesen (1997) afirma que perquè un infant “aprengui” a dominar una situació de risc, d’una manera o d’una altra haurà d’abordar la situació i augmentar així el risc. És similar a l’argument proposat per Ball (2002) i Stutz (1999), que subratllen la importància de deixar que els infants desenvolupin un sentit real dels riscos tot prenent riscos en el joc. En el mateix sentit, un estudi sobre l’opinió dels propiciadors del joc al Regne Unit relatiu als jocs de risc per als infants mostra que és essencial permetre que els infants posin a prova les seves capacitats, per desenvolupar competències que podran utilitzar a tot el món i familiaritzar-se amb les conseqüències reals de l’assumpció de riscos. Aldis (1975) mostra com els infants afronten progressivament jocs arriscats i busquen progressivament emocions, cosa que els permet augmentar els reptes que se’ls presenten. D’aquesta manera, la seva percepció subjectiva del risc es fa més realista. Mitjançant el joc arriscat, els infants es preparen per tractar els riscos i els perills reals, és una experiència seriosa de gestió dels riscos (Adams, 2001).

Els beneficis dels jocs arriscats que impliquen activitats lligades a l’altura i a la velocitat, com lliscar, gronxar-se, enfilar-se i anar amb bicicleta, poden ser útils per aprendre sobre la seva ecologia, explorar l’entorn (Bjorklund i Pellegrini, 2002) i practicar i millorar diferents motors / aptituds físiques per desenvolupar la força muscular, la resistència i la qualitat de l’esquelet (Bekoff i Byers, 1981; Bjorklund i Pellegrini, 2000; Byers i Walker, 1995; Humphreys i Smith, 1987; Pellegrini i Smith, 1998). Totes les pràctiques físiques i els entrenaments poden ser pertinents per a l’infant que s’està desenvolupant. Aquesta mena de jocs impliquen també una formació vinculada a les competències perceptives, com ara la percepció de la profunditat, de la forma, de la mida i dels moviments (Rakison, 2005), així com habilitats generals d’orientació espacial (Bjorklund i Pellegrini, 2002).

Els infants s’allunyen de la vigilància dels cuidadors per explorar el món i fer-se’l seu (S. J. Smith, 1998). Bjorklund i Pellegrini (2002) afirmen igualment que els infants aprenen a conèixer l’entorn explorant constantment nous dominis i objectes. Sembla que els infants adquireixen un coneixement i una competència més intensos sobre el seu entorn, els seus potencials i els seus perills quan exploren aquestes característiques (Bjorklund & Pellegrini, 2002).

Els jocs difícils comporten igualment una estimulació física i motriu important (Bekoff i Byers, 1981; Bjorklund i Pellegrini, 2000; Byers i Walker, 1995; Humphreys i Smith, 1987; Pellegrini i Smith, 1998). Una altra funció possible dels jocs rudimentaris consisteix a millorar la competència social per l’afiliació amb els iguals, els senyals socials, així com bones competències de gestió i de domini al si del grup d’iguals (Humphreys i Smith, 1987; Pellegrini i Smith, 1998). Preveu, a més, la pràctica d’habilitats socials complexes, com ara la negociació, la manipulació i la redefinició de situacions (Flinn i Ward, 2005; P. K. Smith, 1982).

 

Efectes antifòbics del joc de risc

Una altra funció evolutiva descrita recentment dels jocs de risc en els infants es refereix a l’efecte antifòbic que poden tenir aquests jocs (Sandseter i Kennair, 2011). Aquesta funció suggerida del joc de risc dels infants es basa en recerques que suggereixen que moltes pors i fòbies humanes, com la por a les altures, la por a l’aigua i l’ansietat per la separació, apareixen de manera natural a una edat pertinent per al desenvolupament en el marc de la maduració de l’infant a causa de la interacció entre gens i l’entorn, però desapareixen de nou com a conseqüència d’una interacció natural amb l’entorn en qüestió i de l’estímul nerviós en el marc del desenvolupament normal (Poulton i Menzies, 2002a, 2002b). Les recerques fetes sobre la por a l’altura han mostrat que el fet de patir ferides produïdes per caigudes abans dels cinc anys i entre els cinc i els nou anys s’associava a l’absència de por a l’altura als divuit anys (Poulton, Davies, Menzies, Langley i Silva, 1998). Així, els jocs arriscats amb grans altures poden proveir una experiència de desensibilització o d’habituació, reduint així la por a l’altura més endavant a la vida (Sandseter i Kennair, 2011). Així mateix, les recerques sobre l’ansietat per la separació mostren que el nombre d’experiències de separació abans de l’edat de nou anys manté una correlació negativa amb els símptomes d’ansietat per la separació a l’edat de divuit anys (Poulton, Milne, Craske i Menzies, 2001), i les recerques sobre la por de l’aigua han conclòs que no hi ha relació entre els traumes causats per l’aigua abans dels nou anys i els símptomes de la por de l’aigua després dels divuit anys (Poulton, Menzies, Craske, Langley i Silva, 1999). Aquests resultats suggereixen que els jocs de risc en què els infants se separen dels seus cuidadors per explorar zones desconegudes i juguen prop o dins l’aigua poden també tenir efectes habituals sobre les pors innates de la separació i de l’aigua (Sandseter i Kennair, 2011). En aquest sentit, Sandseter i Kennair suggereixen que un dels aspectes importants dels jocs de risc és l’efecte antifòbic de l’exposició a estímuls i a contextos ansiogènics típics, associat a emocions positives (sensacions fortes, emoció i joia temorosa) i situacions relativament segures. Els infants aprenen a gestionar i a deixar de témer les situacions potencialment perilloses.

On hem d’anar / crida a l’acció

És important comprendre per què els infants adopten una conducta de risc, sobretot si aquesta conducta és beneficiosa a llarg termini per al seu desenvolupament normal. Sembla que les conductes de risc es mantenen malgrat els esforços dels adults per convertir els entorns dels infants en entorns relativament sense riscos. Tant des del punt de vista de la seguretat com des del punt de vista del desenvolupament psicològic normal, és important comprendre la funció del joc de risc i dels diferents mecanismes psicològics i sistemes de motivació implicats.

En la pràctica, hauríem de definir l’equilibri entre les exigències de seguretat i les necessitats i possibilitats dels infants per jugar lliurement en entorns estimulants. És difícil deixar que els infants explorin i assumeixin riscos alhora que els protegim de ferides mortals. La legislació sobre la seguretat dels entorns de joc per als infants i la preocupació creixent per la seguretat dels pares i de les persones que en tenen cura no hauria d’impedir que els infants participin en activitats lúdiques arriscades i estimulants. Més que els cuidadors i els supervisors, els infants haurien d’enfrontar-se a riscos i a dificultats en un entorn de joc relativament segur (S. J. Smith, 1998), si bé caldria que aquests coneixements importants es fessin amb el risc de ferides menors. Els infants haurien de poder participar en jocs estimulants, ajustats al sentit del risc i de la temptació de cadascun, i el personal d’educació infantil, els mestres, les famílies, etc., haurien de ser encoratjats a sostenir, i fins i tot a inspirar.

Els entorns de joc són igualment importants perquè els infants tinguin la possibilitat de jugar a jocs de risc (Sandseter, 2009a). En els espais de joc i els entorns de joc, cal tenir en compte alhora els riscos i els beneficis per al desenvolupament de deixar que els infants s’enfrontin als riscos (Ball, 2002). Una vigilància estricta i una limitació dels jocs de risc impediria als infants adquirir experiències de domini positives com el plaer, la joia, l’excitació, les emocions fortes, l’orgull, l’èxit i la sana autoestima (Adams, 2001; Apter, 2007; Coster & Gleeve, 2008; Sutton-Smith, 1997). Paradoxalment, la prevenció dels riscos incrementa els riscos per als infants, ja que poden suposar una mancança de beneficis importants per al desenvolupament (Adams, 2001; Apter, 2007; Ball, 2002; Boyesen, 1997; Gill, 2007; S. J. Smith, 1998; Stutz, 1995; Sutton-Smith, 1997). A través del joc de risc, els infants es preparen per gestionar “els riscos i els perills reals”, és un “exercici seriós de gestió dels riscos” (Adams, 2001).

La seguretat dels infants és importat i cal evitar mals majors, com la mort. Això no obstant, cal fer palesos els beneficis dels jocs de risc i presentar-los com un element natural en el debat sobre la seguretat dels jocs.

Ellen Beate Hansen Sandseter, Facultat d’Educació Infantil de la Universitat  Queen Maud

Referències

Adams, J. (2001). Risk. Londres: Routledge.

Aldis, O. (1975). Play fighting. Nova York: Academic Press.

Apter, M. J. (2007). Danger: Our quest for excitement. Oxford: Oneworld.

Ball, D. J. (2002). Playgrounds – Risks, benefits and choices (Vol. 426/2002). Londres: Health and Safety Executive (HSE) contract research report, Middlesex University.

Bekoff, M., & Byers, J. A. (1981). A critical reanalysis of the ontogeny and phylogeny of mammalian social and locomotor play: An ethological hornet’s nest. A K. Immelmann, G. Barlow, W., L. Petrinovich & M. Main (Eds.), Behavioral development: The bielefield interdiciplinary project (pp. 296-337). Cambridge: Cambridge University Press.

Bjorklund, D. F., & Pellegrini, A. D. (2000). Child development and evolutionary psychology. Child Development, 71(6), 1687-1708.

Bjorklund, D. F., & Pellegrini, A. D. (2002). The origins of human nature: Evolutionary developmental psychology. Washington, D.C.: American Psychological Association.

Boyesen, M. (1997). Den truende tryggheten. (Tesi doctoral), The Norwegian University of Science and Technology Norway, Trondheim.  

Byers, J. A., & Walker, C. (1995). Refining the motor training hypotesis for the evolution of play. The American Naturalist, 146(1), 25-40.

Cook, S. C. (1993). The perception of physical risk by children and the fear/exhilaration response. (Thesis (M.A.)), University of Missouri-Columbia, 1993.  

Cook, S. C., Peterson, L., & DiLillo, D. (1999). Fear and exhilaration in response to risk: An extension of a model of injury risk in a real-world context. Behavior Therapy, 30, 5-15.

Coster, D., & Gleeve, J. (2008). Give us a go! Children and young people’s views on play and risk-taking: www.playday.org.uk.

Flinn, M. V., & Ward, C. V. (2005). Ontogeny and evolution of the social child. A B. J. Ellis & D. F. Bjorklund (Eds.), Origins of the social mind : evolutionary psychology and child development (pp. 19-44). Nova York: Guilford Press.

Gill, T. (2007). No fear. Growing up in a risk averse society. Londres: Calouste Gulbenkian Foundation.

Greatorex, P. (2008). Risk and play: Play providers’ experience and views on adventurous play: www.playday.org.uk.

Humphreys, A. P., & Smith, P. K. (1987). Rough and tumble, friendship, and dominance in schoolchildren: Evidence for continuity and change with age. Child Development, 58, 201-212.

Pellegrini, A. D., & Smith, P. K. (1998). Physical activity play: The nature and function of a neglected aspect of play. Child Development, 69(3), 577-598.

Poulton, R., Davies, S., Menzies, R. G., Langley, J. D., & Silva, P. A. (1998). Evidence for a non-associative model of the acquisition of a fear of heights. Behaviour Research and Therapy, 36, 537-544.

Poulton, R., & Menzies, R. G. (2002a). Fears born and bred: Toward a more inclusive theory of fear aquisition. Behaviour Research and Therapy, 40, 197-208.

Poulton, R., & Menzies, R. G. (2002b). Non-associative fear acquisition: A review of the evidence from retrospective and longitudinal research. Behaviour Research and Therapy(40), 127-149.

Poulton, R., Menzies, R. G., Craske, M. G., Langley, J. D., & Silva, P. A. (1999). Water trauma and swimming experiences up to age 9 and fear of water at age 18: A longitudinal study. Behaviour Research and Therapy, 37, 39-48.

Poulton, R., Milne, B. J., Craske, M. G., & Menzies, R. G. (2001). A longitudinal study of the etiology of separation anxiety. Behaviour Research and Therapy, 39, 1395-1410.

Rakison, D. H. (2005). Infant perception and cognition: An evolutionary perspective on early learning. In B. J. Ellis & D. F. Bjorklund (Eds.), Origins of the social mind: Evolutionary psychology and child development (pp. 317-353). Nova York: Guilford Press.

Readdick, C. A., & Park, J. J. (1998). Achieving great heights: The climbing child. Young Children, November, 14-19.

Sandseter, E. B. H. (2009a). Affordances for risky play in preschool – the importance of features in the play environment. Early Childhood Education Journal, 36, 439-446.

Sandseter, E. B. H. (2009b). Children’s expressions of exhilaration and fear in risky play. Contemporary Issues in Early Childhood, 10(2), 92-106.

Sandseter, E. B. H. (2010a). ‘It tickles in my tummy!’ – Understanding children’s risk-taking in play through Reversal Theory. Journal of Early Childhood Research, 8(1), 67-88.

Sandseter, E. B. H. (2010b). Scaryfunny. A qualitative study of risky play among preschool children. (Tesi doctoral), Norwegian University of Science and Technology, Trondheim, Noruega.   

Sandseter, E. B. H., & Kennair, L. E. O. (2011). Children’s risky play from an evolutionary perspective: The anti-phobic effects of thrilling experiences. Evolutionary Psychology, 9(2), 257-284.

Smith, P. K. (1982). Does play matter? Functional and evolutionary aspects of animal and human play. Behavioral and Brain Sciences, 5, 139-184.

Smith, S. J. (1998). Risk and our pedagogical relation to children: On playground and beyond. Nova York: State University of New York Press.

Stephenson, A. (2003). Physical risk-taking: Dangerous or endangered? Early Years, 23(1), 35-43.

Stine, S. (1997). Landscapes for learning: Creating outdoor environments for children and youth. Nova York: Wiley.

Stutz, E. (1995). Rethinking concepts of safety and the playground: The playground as a place in which children may learn skills for life and managing hazards. A M. L. Christiansen (Ed.), Proceedings of the international conference of playground safety. Pennsylvania: Penn State University: Center for Hospitality, Tourism & Recreation Research.

Stutz, E. (1999). Rethinking concepts of safety and the playground: The playground as a place in which children may learn skills for life and managing hazards. A M. L. Christiansen (Ed.), Proceedings of the international conference of playground safety. Pennsylvania: Penn State University: Center for Hospitality, Tourism & Recreation Research.

Sutton-Smith, B. (1997). The ambiguity of play. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press.