Laura Malavasi
No es pot pensar a construir una escola per al futur que es desenvolupi només en els espais interiors, deixant fora un dels contextos més rics i complexos que hi pugui haver: la natura. El que podem anomenar com a “pedagogia de la mestria” parteix de la idea que els infants poden ser els protagonistes dels propis aprenentatges, que tenen lloc a tot arreu i en tot moment, entre el dins i el fora, en els llibres i a l’aire lliure.
Aquesta reflexió és d’una importància cabdal a l’hora de reflexionar sobre quina idea d’educació i de coneixement volem per al futur. Per a la construcció de competències sòlides i arrelades, nombroses recerques defensen la importància de les experiències reals i verdaderes on posar-se a prova, el “fer de debò”, on poder utilitzar les mans per fer i, en aquest fer, interpretar i donar sentit. Massa sovint trobem que en els nostres projectes pedagògics s’escriu i s’afirma la importància de promoure experiències útils i properes a la vida dels infants i dels joves, però amb la mateixa freqüència aquestes paraules no troben una traducció concreta. La bretxa, la diferència entre el que s’afirma i el que es fa segueix sent molt profunda. Com més grans es fan els infants, més s’adreça l’educació a persones que passen d’una escola a l’altra i més es corre el risc de perdre el cos, la fisicitat, la relació amb les mans i amb la corporeïtat a favor d’una relació que privilegia el cap, el pensament, la ment. Fins a arribar a la universitat que, tristament, sembla estar més interessada en el cap que en tota la resta del cos. La natura, els espais naturals exteriors segueixen sent la “palestra” on experimentar, exercitar-se, mantenir connectats el cos i la ment, on poder mantenir un diàleg de tota la persona, en la seva completesa i globalitat. Per trencar aquest cercle que corre el perill de fer que l’home sigui cada vegada més aliè a la dimensió natural, cal invertir, des dels primers anys, en una idea d’educació en què els infants tinguin la possibilitat d’aprendre d’una manera autèntica, profunda, real, utilitzant tots els sentits i exercitant la capacitat de fer-se preguntes, trobar respostes i afinar el pensament de recerca. Són moltes les resistències que els adults, educadors i mestres, plantegen davant aquesta opció i sovint diuen coses com: no tenim temps; hem de seguir el programa; les famílies tenen por que els nens es posin malalts si estan a l’exterior; això no és res de nou; sempre ho hem fet així, és a dir, sempre hem sortit només perquè els infants corrin una mica i es calmin. Però totes aquestes postures expressen clarament els temors de l’adult, la por de poder-se mirar l’escola des d’una perspectiva diferent, la fatiga de voler i poder canviar. Només donen veu als adults i no tenen present el món dels infants que es mou, pensa i construeix relacions amb una perspectiva i mirades diverses. Infants que pensen d’una manera més simple i molt més potent, que estan àvids de conèixer el món. I el món de fora, a l’exterior de la nostra escola i dels nostres espais escolars, és molt més real, és la part de l’escola més propera al món real que podem oferir als infants. És veritat que es tracta de canviar de
perspectiva i de començar a mirar amb atenció i profunditat com els mateixos infants es mouen en la relació entre els espais interiors i els exteriors, i aprendre d’ells. En primer lloc hem de tenir molt clar que els infants i els adults tenen maneres molt diferents de sortir a l’exterior. Els adults surten amb un objectiu i amb una finalitat, deixen la classe per… és a dir, surten amb un finalitat precisa, lligada a un objectiu: recollir, fer una sortida didàctica, buscar un insecte, una flor, un fruit… La recerca té un objectiu determinat, i després retorna a l’escola, als espais interiors, per reelaborar el que s’ha viscut a l’exterior, per enganxar els materials recollits, per fer-ne catalogacions, sèries, classificacions, per aprofundir. PER… Els infants, en canvi, surten per construir relacions, per descobrir, per fer troballes per conèixer tot el que els envolta i que encara no coneixen i que pot nodrir la seva curiositat. Per posar en relació els coneixements adquirits la majoria de vegades en els espais interiors i que poden posar en joc a l’exterior per verificar, enriquir, moure’s i imaginar amb la ment. Per viure la dimensió en què, sobretot, habita la complexitat on tot està connectat amb tot. Així, doncs, els adults necessiten un propòsit per aconseguir donar un sentit a la seva activitat i sobretot al fet de sortir; els infants troben el món, descobreixen i s’obren amb la generositat típica de la infància. Aquesta manera diferent de viure i afrontar els espais exteriors i l’entorn natural es reflecteix amb força en la didàctica i en la manera de concebre la relació entre el que s’esdevé fora i que retorna dins; no hi ha una jerarquia entre un lloc i l’altre però sí que hi ha una qüestió de densitat de significat i d’oportunitat de trobada. Cada lloc és un món a descobrir. Els infants ens confirmen quotidianament que cada lloc és un bon lloc per aprendre, com també ho és cada temps. Cal que els mestres pugui transmetre veritablement el plaer d’aprendre i, per fer-ho, com recorda Philippe Meirieu en el text El plaer d’aprendre, “cal inventar quotidianament propostes originals, experiències inèdites, noves situacions per treure el pensament de la boira i alliberar-lo de la facilitat dels estereotips… Crear l’enigma, suscitar l’espera, fer entreveure la infinita riquesa de les obres de l’enginy humà per implicar l’infant en una aventura inèdita”. És fonamental, doncs, recuperar la pedagogia de la mestria o aquell fer que permet que l’infant construeixi el propi aprenentatge i experimenti la sensació d’haver creat alguna cosa nova, important, alguna cosa a la qual hagi contribuït de manera substancial. És molt important poder oferir als infants la possibilitat real de posar-se a prova i construir condicions en què puguin trobar adults amb qui compartir experiències i recorreguts. Es tracta de construir fidelment el plaer de comprendre i la joia de créixer plegats. L’espai exterior, el natural, però encara més el no geomètric, ordenat, cuidat, polit, s’ofereix com un lloc on poder experimentar, on poder donar vida a situacions en les quals posar a prova els propis sabers i descobrir-ne de nous. No menys importants, no menys “nobles” que els que es troben a les pàgines dels llibres i en les aules de l’escola “seriosa”. Perquè molt sovint se’ns convenç que l’escola “seriosa”, la dels sabers, la dels conceptes i les competències, és la que té lloc i es transmet en els espais interiors, en les classes, en les aules, en els laboratoris, mentre que la que es desenvolupa fora, en els espais exteriors, en els jardins, en els boscos, en els patis, en els horts, en l’observació d’una flor o d’un insecte, no és tan seriosa i profunda. Vivim, i encara avui correm el risc de sostenir, un pensament segons el qual viure a l’aire lliure és una cosa menys profunda i curricular que el que s’esdevé a l’interior. I és la raó per la qual penso que, en créixer, el cor s’allunya cada vegada més del cervell, com en la imatge proposada, i el cervell adquireix cada vegada més importància i més valor.
La pedagogia de la mestria pot salvar, doncs, l’escola de l’hàbit, del costum, justament perquè converteix l’infant en protagonista i artífex del seu propi aprenentatge. La innovació i la recerca són més presents a l’escola com més es “permet” als infants ser portadors de novetats i experimentacions. L’espai natural és el context actualment disponible més complex, més canviant i transformador i, per tant, un laboratori de gran precisió i dotació compost pel context natural, els diversos hàbitats, els moltíssims materials que requereixen observació, concentració, capacitat de fer-se preguntes, possibilitat d’anar al fons de les qüestions, és a dir, d’aprofundir. Per fer què? Alimentar-se dels detalls, enriquir-se amb les troballes, construir coneixements que posin en relació les experiències i la didàctica que es promouen en els espais interiors amb el currículum de la natura. La relació entre els espais interiors i els exteriors, in & out, ens ofereix, com a adults, l’oportunitat d’allunyar-nos de la repetició constant d’exercicis i de propostes preconcebudes en què es limita la creativitat i l’espai per als gestos i el pensament divergent. Ens ofereix un temps i un espai per a la comprensió dels fenòmens i del món i per a la creació de noves possibilitats, d’oportunitats i de noves recerques.
Sabem prou bé que tot el que es pot fer dins es pot fer també fora, i viceversa. Per què, doncs, en alguns països, entre el quals el meu (Itàlia), segueix havent-hi una mena de resistència i de dificultat per acceptar el fet que el binomi educació i natura sigui la dimensió més espontània i propera a l’ésser humà? Per què sembla tan difícil i en alguns aspectes “revolucionari” pensar que estar fora i viure els espais naturals representa la didàctica seriosa, que contribueix al currículum dels sabers, i no és només una pràctica per a ensenyants una mica estranys, una mica radicals i chic?
Necessitem la natura, no ens en podem estar. L’entorn natural ofereix als infants la possibilitat de descobrir-se i descobrir aspectes de la seva personalitat que d’altra manera difícilment es manifestaran. De fet, cadascú de nosaltres activa conductes, actituds, relacions i maneres d’expressar-se diferents segons els espais i els llocs. Sabem prou bé que cada lloc remet a un tipus d’actitud, una proxèmia i, en la majoria dels casos, també a regles i codis de conducta. El que passa molt sovint és que els infants tenen la possibilitat de viure i explicar-se en llenguatges, gestos i estils molt diversos. Així, en els espais exteriors els infants tenen la possibilitat de tenir noves oportunitats per explicar-se, per parlar d’ells mateixos, per fer que les composicions, les recerques, els jocs parlin d’ells. Penso, per exemple, en aquells infants molt actius, vius, amb energia que necessiten canalitzar, molt corporis, aquells infants que encara no han refinat segurament totes les eines relacionals i que s’esforcen per adaptar-se a una dimensió en què cal tenir consciència del propi espai, respectar el dels altres, saber demanar als amics de jugar, esperar el torn, etc. Doncs bé, en la majoria de casos, en els espais exteriors aquests infants ens expliquen i ens mostren aspectes inesperats i sorprenents de la seva vida. Amb mirades noves, noves possibilitats en què els seus gestos esdevenen molt gentils, com quan recullen petits insectes amb gran delicadesa o fan construccions amb elements i materials vegetals en què la mesura de l’equilibri i el gest és fonamental. Són contextos de grans aprenentatges en què els infants poden redimir-se als ulls dels adults i dels amics. Perquè ser infants “molestos”, és a dir, molt visibles i presents en les paraules i les mirades dels altres, és pesat. Tenir la possibilitat de mostrar-te com ets en relació amb contextos gràcies a les “soft qualities” que aquests contextos ofereixen (llum, color, so, dimensió dels espais, olors…) pot realment modificar la perspectiva i les percepcions. Sovint, en la meva experiència personal, se m’ha acudit pensar que són els contextos els que “no funcionen”, no els infants. Un subjecte és com és en relació amb les oportunitats i els límits que ofereixen i imposen els espais, també els educatius i els pensats. Així, la relació entre educació i natura esdevé realment potent en la mesura que es compensen: el que és difícil dins és possible fora, i viceversa. Una de les característiques pedagògiques i humanes que posseeix la natura és el fet de ser fortament democràtica i inclusiva. Democràtica perquè s’ofereix a la descoberta i l’exploració independentment de les característiques i les possibilitats de cadascú. La natura no fa diferències i, sobretot, és constant: és fora i espera, sempre, cada dia. Cal anar-hi per explora-la i conèixer-la, per estudiar-la, recol·lectar-la, descobrir-la, indagar-la, però sempre hi és. Els qui s’ocupen de l’educació saben bé que, sovint, dediquem molt de temps i recursos a preparar espais interiors, a preparar projectes i ambients. Doncs bé, la natura és fora i és sempre present; és una constant i espera. Una trobada, un temps, una possibilitat. Inclusiva en la mesura que respectuosa amb els temps i les maneres de cadascú de nosaltres, en particular dels infants. L’espai natural acull tant un gest veloç i fugaç com una relació profunda, llarga i exigent. Cadascú té la seva manera pròpia d’estar en la natura, el respecte mutu és la clau. I encara més, l’espai exterior representa un lloc en què totes les cultures poden trobar-se tenint com a objecte compartir la terra; en cada lloc del món cadascú de nosaltres camina, trepitja, es troba amb la terra i totes les seves manifestacions. Pot haver-hi diversitat de colors, pot haver-hi diversitat de textures, perfums diversos, es poden fer barreges diferents, però la terra com a tal és un element universal que ens uneix, que ens fa accessibles i que ens posa en marxa.
Bona marxa, doncs.
Laura Malavasi, pedagoga i formadora. Col·labora amb diverses organitzacions a Itàlia i a l’estranger per promoure idees i pràctiques educatives innovadores i experimentals. Treballa en l’observació, la projectació, la documentació, l’educació en la natura i la didàctica i el currículum per a serveis i escoles en la franja dels 0 als 12 anys. Escriu en revistes del sector i és l’autora de nombroses publicacions pedagògiques especialitzades.
