Hem reprès un nou curs, hem recomençat moltes activitats, els nens i les nenes entren i surten de les nostres aules; però aquest ritme vital, aquesta dinàmica estacional, aquest recomençar anual, no valen per a tothom…
El curs passat el vàrem tancar amb fets deplorables pel que fa a la condició de la infància. La Unió Europea se’n va anar de vacances discutint no pas com protegir els drets dels infants als països més pobres, sinó on establir camps de retenció per tal de frenar el fluxos dels qui fugen d’aquella pobresa. El curs passat el vàrem tancar amb l’enèsima acció del govern Trump d’anorrear qualsevol programa polític dirigit a la protecció dels drets de les persones, i, és clar, de la infància. Les crítiques a tot el món i a casa seva el van fer recular respecte de la utilització com a ostatges dels fills i les filles de les famílies que intenten entrar als Estats Units. La separació dels infants dels seus pares i mares, a les fronteres de l’encara primera potència mundial, ha estat l’exemple fefaent que aquell no és país per als joves. I així, tants i tants exemples.
L’episodi vergonyós de la separació dels nens i les nenes dels seus pares com a mesura dissuasiva per tal que no vulguin entrar més als Estats Units, va tenir una intensa cobertura mediàtica. Els pocs però influents mitjans de comunicació progressistes nord-americans van seguir-ho de prop i varen pressionar amb insistència durant unes setmanes. Entre ells, The New Yorker. La revista, nascuda a la ciutat dels gratacels i representativa dels ambients culturals d’aquella ciutat, ha acabat sent llegida per milers de persones d’arreu del món. També és coneguda per les seves portades, cuidades i suggeridores, que han merescut reconeixements i atenció global. Aquest magazine ha dedicat uns quants reportatges a allò que succeïa a la frontera sud dels Estats Units però també a un altre fenomen en latituds nord enllà, a la pròspera i igualitària Suècia.
És el cas dels infants dor-ments, els infants apà-tics. És la síndrome de la resignació. Un fenomen estrany però representatiu d’un món cruel cap a la infantesa immigrada. La qüestió ve de lluny i la periodista de The New Yorker Rachel Aviv ja hi havia dedicat alguna altra crònica fa temps. Els psiquiatres suecs hi donen voltes des de fa més d’una dècada. La premsa europea, espanyola i catalana (entre ella, el diari Ara), s’hi ha fixat al llarg del tot el 2018. Entre altres coses perquè el fotògraf Magnus Wennman va guanyar un dels guardons del World Press Photo d’enguany, amb una imatge on es veu la nena Djeneta, al llit, en una mena de coma que ja dura dos anys i mig, al costat de la seva germana Ibadeta, que ja fa més de sis mesos que està en la mateixa situació. Aquestes noietes gitanes de procedència kosovar formen part dels 169 casos confirmats i estudiats que han caigut en coma després que les autoritats sueques hagin denegat l’asil o el permís de residència a les seves famílies. No hi ha trampes ni estafes. Diagnosticats pels millors metges. Només passa a Suècia. Segurament té a veure amb els traumes patits quan van fugir, uns esdeveniments que la denegació d’asil fa tornar per la por a repetir-se… Una mena de catatonia, de coma, que implica que els infants estiguin passius, sense to, incontinents, sense menjar ni beure, sense reaccionar als estímuls físics, I així, mesos i mesos. És un plegar de viure, temporal, però estrany, trist i commovedor. La constatació que el món (tot i passar a Suècia) no atén la infància com es mereix. Una història simptomàtica en què la vitalitat infantil queda aturada perquè el món no la respecta.
Hem reprès un nou curs, hem recomençat moltes activitats, els nens i nenes entren i surten de les nostres aules; a alguns ja els coneixem força i d’altres ens demanen pas i acompanyament. La vida segueix… o no. Uns quants infants segueixen enlloc, dorments, esperant despertar en un món una mica més decent i acollidor.
Antoni Tort Bardolet
Professor de Pedagogia
Universitat de Vic
