Captar l’atenció, mantenir l’interès i resoldre les expectatives». Aquests requeriments propis de qualsevol acte comunicatiu s’han de complir amb escreix quan es té la pretensió de transmetre coneixement per un mitjà audiovisual. Cal remarcar que un vídeo és una successió de fotogrames que transmeten molta informació simultània, tan visual com auditiva, que ha de ser descodificada a l’instant pel receptor. Quin paper hi té l’objecte, en aquest context?

 

Cal reconèixer, en primer lloc, que un objecte, per si sol, no diu res. Els objectes no diuen res, qui diem coses som les persones. I per poder dir res, cal compartir un codi basat en l’experiència. Has d’haver vist en acció un martell per atribuir-li una funció, i el mateix passa amb una falç. Una càmera et pot ensenyar en un moment els dos estris i et diràs: un martell, una falç. Però per transmetre el concepte «comunisme» no n’hi ha prou amb imatges, calen paraules i seqüències, perquè la TV és molt bona transmetent accions i emocions, però molt dolenta expressant conceptes abstractes; té poca capacitat per transportar idees complexes, en comparació amb el llenguatge escrit. Per això, la TV necessita força temps. En conseqüència, no es pot pretendre «passar a imatges» tot el que digui el temari respecte a una matèria. Només pots explicar la ciència que va lligada al que veus i al que escoltes. I, com més abstracte o complicat d’entendre sigui el concepte, menys idees secundàries podràs donar i més temps hauràs de menester. Has de treballar amb una idea principal ben clara i, com a molt, un parell de secundàries forçosament lligades a la principal. Hi ha coses importants que hauran de quedar fora. La qüestió no és dir moltes coses, sinó que quedin clares les poques que hem triat.

 

L’elecció del tema: què vull explicar?

Triar bé el tema és la clau. Un bon tema té acció i emoció, i és realment bo quan influeix en les idees i el comportament de les persones. No cal anar gaire lluny per trobar coses interessants. El temari acadèmic és una font d’idees previsibles, però hi ha una gran font d’inspiració: mirar al voltant. Quines notícies o rumors estan en la boca del jovent i podrien merèixer una explicació científica? Wi-fi; transgènics; dietes, esports, sexualitat, tatuatges… són portes obertes a la curiositat, que és el primer pas cap al coneixement.

O sigui que la pregunta correcta no és «què vull explicar»; cal formular-la exactament al revés: «què m’està demanant la realitat que expliqui?». Aquest gir de punt de vista és clau en la manera de fer del Quèquicom. En el nostre cas, la funció del reportatge és despertar la curiositat i generar preguntes, dubtes, que el receptor desitjarà aclarir. Si no hi ha dubte, no hi ha progrés.

Centrar la pregunta

Però no n’hi ha prou de triar un camp temàtic (l’orquestra), convé centrar molt bé la pregunta, que, a més de ser interessant, ha de ser unívoca i concreta. Amb una batuta, quin dubte resoldrem? La disposició dels instruments? La funció del director? Però… totes les funcions del director? No, només una!

La resposta ha de ser visual (representable en objectes, accions i símbols) i a més ha de permetre teixir una narració breu. L’experiència del Quèquicom ens diu que la durada ideal va de 2 a 3 minuts, excepcionalment 4. Estem parlant d’unes 350 paraules. Si t’acostes a les 400, vigila!, potser estàs obrint més finestres de les que toca.

 

Tipus d’explicacions

Podríem considerar que el primer pas per estimular l’aprenentatge és l’experiència, la descoberta; el segon, la comparació entre allò nou i les experiències prèvies, i el tercer és la metàfora, que està vinculada al pensament abstracte. D’acord amb això, les explicacions que fem al plató del Quèquicom es podrien classificar en tres tipologies:

• Descoberta (desvelem amb l’espectador alguna cosa insòlita o amb un punt de vista nou).
• Demostracions i experiments (alguna cosa es transforma o reacciona davant dels nostres ulls i l’expliquem).

• Metàfores (inclou comparacions i paral·lelismes; entrem en el terreny simbòlic per entendre millor un concepte).

 

Aquestes tipologies no s’exclouen entre si; acostumen a coexistir en una mateixa explicació. És més, podem contemplar un experiment i no entendre què ha passat, de manera que els millors resultats s’obtenen combinant algunes de les tipologies esmentades.

“Triar bé el tema és la clau. Un bon tema té acció i emoció, i és realment bo quan influeix en les idees i el comportament de les persones”

Compartir la descoberta, jugar amb el plaer de descobrir i no donar-ho tot fet és una bona estratègia. Si jo arribo amb una cosa a la mà i us dic «Això és un fòssil», ja està, tema resolt. Jo en sé i tu no: ja t’ho he dit. En canvi, si dic, «Ui!, he trobat això, què deu ser? Un roc? Un os? Li tirem unes gotes d’un àcid, fa escuma. Sembla calcari, podria ser un fòssil…», i anem avançant junts, tu ja participes.

Quan el 2006 comparàvem la molècula d’aigua amb el cap de Mickey Mouse, vam rebre queixes enèrgiques de professors que l’estaven representant amb boles; ara, en canvi, podem dir amb naturalitat que la terra i la lluna són com una parella de ball o que un virus és com una xeringa. Comparar no és degradar la ciència.

De fet, en alguns casos partim de la realitat experimental, l’expliquem i comparem aquell fenomen amb un altre que no veiem. Per exemple, a partir de la sublimació inversa del iode (experiment factible) vam explicar per analogia la formació de la neu (procés no reproduïble en un plató normal).

 

Explicar històries

Una demostració pot ser impecable, però no es sedueix pas gaire des de la més freda racionalitat. Penseu que moltes vegades cal entrar pel cor per arribar al cervell.

L’emoció fa parar atenció i obre les portes a la raó. El millor camí és explicar històries de persones. La física de la fona entra millor si la dispara David sobre Goliat. A més, les anècdotes són fàcils de retenir. Per exemple, el fòsfor es va descobrir destil·lant pipí en un intent de trobar or, no per alquímia sinó utilitzant ja la metodologia química.

En els reportatges expliquem històries amb ajut de la ciència, i en les explicacions a plató expliquem ciència amb l’ajut d’històries.

Quan compartint casos concrets el públic veu que la ciència (i el coneixement en general) serveix per viure millor, hi para atenció. Ara bé, no és tan fàcil intuir que un matemàtic està resolent els teus problemes. T’ho han d’explicar i, si t’ho expliquen bé, és possible que diguis la frase que més il·lusió ens ha fet sentir en tots aquest anys de Quèquicom: «No sabia que m’interessava aquest tema!». Quan això passa, és sensacional.

Mentre expliques històries podràs facilitar l’associació d’idees i lligar cada concepte nou a un de prèviament assimilat pel receptor i, com en la Bíblia, les millor palanques són la paràbola i la metàfora. Ara bé, una metàfora només funciona si les dues parts comparteixen el mateix llenguatge. Has de saber quins referents té el receptor i partir d’allà.

 

El diccionari de la ciència

El llenguatge és un codi que cal anar aprenent, o sigui que si la gent no coneix el diccionari de la ciència, tu has de conèixer el seu.

El diccionari universal dels humans és relativament breu, però molt eficaç.

Per a qualsevol persona el jo és el centre del món. Els altres són a fora. Inconscientment pensem: I a mi què m’importa això que em diuen? Jo hi guanyo o hi perdo? Per a mi és bo o dolent? Després de mi, venen els meus, i més tard, vosaltres, ells i, finalment, allò.

Has d’aconseguir que el receptor projecti el seu jo cap als elements de la teva narració, que seran persones o objectes que simbòlicament es comportaran com a persones.

Tenint això clar, en el Quèquicom usem el model bàsic de relació amb el món que compartim totes les cultures: atracció-repulsió; empaitar-fugir; encaixar-no encaixar, equilibri-desequilibri, activar-desactivar; a dins-a fora; superior-inferior… En definitiva, Sesame Street.

El Quèquicom explica la major part de la ciència amb la balança, el podi, el pany i una clau, un pastís a repartir, la punxa i el tap, un vehicle i el caminet, un castell assetjat, el semàfor, la palanca, la cremallera i poca cosa més. En versions diferents, però no crec que treballem més que amb una dotzena de models.

 

«En ciència sempre s’ha explicat així»

La nostra voluntat és que l’espectador pugui explicar a un tercer el que ha entès i això ens du a l’exercici de pensar noves maneres de comunicar, de trobar els exemples i les paraules que s’ajustin millor al nivell de comprensió de les persones a qui ens adrecem.

Els humans tendim a repetir de la mateixa manera allò que ens van explicar. L’avantatge de construir models materials és que has d’atribuir a tot objecte i a cada una de les seves parts una funció determinada i un rol concret en la narració. Això posa en qüestió moltes imatges mentals assentades i força la creativitat.

El Quèquicom ve a ser una agència publicitària de productes complicats i potser pel fet de saber molt poca ciència no donem per vàlids models acceptats universalment. Que sempre s’hagi explicat així no té per què ser bo. Hi ha un cas que és revelador.

 

La bàscula de l’addicció

Ens van trucar de l’antiga presó de Figueres per dir-nos que allà hi tenim fervents seguidors, uns quants assassins, alguns narcotraficants, atracadors i gent que, si no t’agafa mania, és encantadora. Que si volíem anar a fer-hi una conferència. I efectivament, hi vam anar. El que més els havia agradat del Quèquicom era l’explicació de les drogues, que té una gènesi singular. Els metges ens van aconsellar representar la droga com una muntanya russa, primer l’efecte és alt, però a cada dosi va baixant fins a arribar arran de terra. Quan just abans que passés a fusteria em van ensenyar l’esquema de construcció vaig dir: «Ho sento, però a mi això no em quadra. No explica la síndrome d’abstinència». Vagoneta i via baixen per sota terra? No. Calia trobar una manera diferent d’explicar que la droga t’altera la percepció de la vida. L’Ignasi Arribas, l’assessor científic, va proposar la bàscula de l’addicció. La vida oscil·la entre moments positius i negatius, però sempre retorna a un punt central. La droga fa bascular l’agulla (que era una canyeta de beguda) cap a sensacions desconegudes, però té un cop amagat, un piu que fa que la canyeta es torci i ja no retornem al centre, sinó que quedem escorats cap a la part negativa, i per això hem de prendre més droga cada cop.

Doncs es veu que ara a molts centres de desintoxicació s’explica així.

És el poder de la metàfora.

 

I, al final, la paraula

Des del moment que entrem en el terreny de la comparació o la metàfora entrem en el món simbòlic, en un joc. Una tetera pot ser una cèl·lula encara que no presenti el nucli o que les cèl·lules no tinguin nanses, depèn del que expliquem. I són les paraules les qui doten cada cosa de significat. Un glaçó passa a ser un meteorit que orbita al voltant del llum simplement perquè ho diu el presentador i l’espectador entra en el joc. Anys més tard, recordaràs el gel, una imatge que serà com un fil que aniràs estirant fins a arribar, o no, al concepte associat, un concepte que hauràs d’expressar en paraules.

I així tornem a la idea inicial: l’objecte no és més que una imatge en mans de persones. Hi ha qui creu que una imatge val més que mil paraules, però jo diria que una imatge, amb la paraula, val més que mil imatges.

 

 

Jaume Vilalta

Periodista i Professor de la UniversitatPompeu Fabra

Creador i director del programa Quèquicom de Televisió de Catalunya