En un context de crisi ambiental que ja es començava a manifestar, l’educació ambiental va sorgir com una via de capacitació i motivació en la formació dels infants i joves. L’Escola de Natura Can Lleonart i l’itinerari que es va posar en marxa van representar un punt d’arrencada.
Text de Martí Boada
Doctor en Ciències Ambientals per la UAB i consultor de la Unesco
La situació geogràfica del Montseny, a la tercera corona de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, va propiciar que s’hi obrís la primera escola de natura amb un itinerari de descoberta del medi. Amb unes bones condicions de comunicació i sobretot pel valor del seu paisatge, representa una síntesi dels grans paisatges de l’Europa occidental, amb una biodiversitat molt elevada. Un exemple el trobem en el nombre de plantes silvestres: n’hi ha, aproximadament, unes 1.600 espècies; per adonar-nos de la dimensió d’aquest fet, en tot Anglaterra n’hi ha unes 1.200, i aquesta magnitud ens n’indica l’excepcionalitat.
A finals del segle xix el massís ja va ser declarat camp d‘experimentació científica per l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (actual CEC). El pionerisme ha format part, i ho continua fent, com una de les variables destacades de la conservació i l’ús públic del Parc Natural del Montseny.
Un laboratori natural
En el sentit estrictament pedagògic, les possibilitats de convertir el massís en una gran aula o laboratori natural ja van ser proposades als anys vint pels naturalistes Ignasi de Sagarra i Pius Font i Quer en el seu projecte de Parc Nacional del Montseny. Als anys trenta els pedagogs renovadors de l’Institut escola, dirigits per Josep Estalella, hi van organitzar les primeres colònies escolars a la natura, concretament a Can Surell de Sant Pere de Vilamajor. Les seves formulacions d’innovació pedagògica, aplicades amb els exemples de l’Institut escola i l’Escola de Bosc, serien la llavor que, després del llarg parèntesi de la dictadura franquista, va propiciar que en el nou camp de l’educació ambiental una deixebla d’Angeleta Ferrer, la biòloga Marina Mir, que mantenia la flama dels valors i mètodes impulsats per l’Angeleta, juntament amb l’ecòleg Jaume Terradas, posessin en marxa la creació dels primers materials de coneixement del medi en el format d’itinerari de natura. El primer va ser al bosc de Santiga l’any 1976.
Després del llarg silenci social de la postguerra, als anys seixanta, va aparèixer la proposta d’Antoni Jonch, aleshores director del Zoo de Barcelona, de posar en marxa una escola de la natura, que prendria forma definitiva l’any 1978, a través d’un conveni de col·laboració subscrit entre el Departament d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Es va plantejar l’engegament de l’Escola de Natura Can Lleonart, a Santa Fe del Montseny, mitjançant uns primerencs programes d’educació ambiental inspirats en la Conferència d’Estocolm i els itineraris de natura d’Ainsdale (Anglaterra), que van configurar el primer equipament d’educació ambiental implantat al país.
Els primers a visitar-lo van ser un grup d’estudiants de BUP de l’Institut Gaudí de Reus, acompanyats de les professores Misericòrdia Saronelles i Montserrat Català, que duia la flama encesa de la tradició de l’Institut escola. Com a responsable de Can Lleonart vaig acompanyar-los. Era un dia que feia una temperatura humida i gèlida, de fred hivernal, i una boirina ens va seguir des del primer moment. A l’inici de l’itinerari s’havia de travessar sense passera, saltant de pedra en pedra, un torrent que transcorre per la vall, d’aigües molt fredes, que baixen de la vall formada entre el turó de l’Home i les Agudes. La professora Català tenia algunes dificultats per saltar de pedra en pedra, i aleshores jo vaig oferir-me per cercar una llosa de grans dimensions per tirar-la al rierol i així facilitar-li l’accés. El resultat va ser nefast; vaig calcular malament la trajectòria de la pedra, que era molt plana, i en tirar-la a l’aigua es va produir una gran esquitxada que va deixar la professora ben xopa. Tot seguit vam haver d’anar a l’hotel de Santa Fe, on ens van encendre la llar de foc per tal d’entrar en calor.
El nostre model estava fonamentat en desplegar una vivència pedagògica per immersió en el medi, en el qual el factor intempèrie n’era un component positiu.
En unes declaracions recents de la professora Saronelles, amb motiu de la celebració dels 40 anys de l’Escola de Natura, deia que la visita a Can Lleonart va ser molt enriquidora: «Per a nosaltres era una altra manera d’enfocar l’estudi del bosc, vam quedar tant entusiasmades que l’any següent hi vàrem tornar». No sembla, doncs, que la remullada de la mestra Català esdevingués del tot un factor negatiu.
Immersió en el medi
De fet, el nostre model estava fonamentat en desplegar una vivència pedagògica per immersió en el medi, en el qual el factor intempèrie n’era un component no pas negatiu, sinó ben al contrari, donava un punt de naturalitat que treballàvem. Els alumnes havien de venir simplement equipats, amb prescripcions tan senzilles com anar ben calçats i amb doble mitjó, ja que sabíem que un alumne amb fred als peus desconnecta del tot.
El primer llindar era aconseguir que vivencialment tinguessin una experiència de descoberta de la natura, sobretot agradosa, amb emocions intenses. Sembla que ho vam aconseguir: aquell primer any van fer l’itinerari de Can Lleonart uns 5.000 alumnes. Del 1978 al 2015 van ser 251.954.
