Francina Martí Cartes
Presidenta de l’Associació
de Mestres Rosa Sensat
Il·lustració de Pep Boatella
Fa pocs dies llegia la piulada d’un company, professor de secundària, que reclamava: «Els docents necessitem i volem formació de qualitat com l’aire que respirem. Necessitem esforç amb sentit, repte cognitiu, debat exigent, autors de primera mà». Comparteixo del tot la seva demanda, però em pregunto a qui va dirigida, i qui és que ha de resoldre aquesta necessitat tan essencial. En els últims temps vivim immersos en un excés d’oferta formativa que, més que guiar, desorienta. L’oferta s’ha desplegat històricament des del Departament d’Educació, des dels ICE de les universitats, des dels ajuntaments i des dels moviments de renovació pedagògica. Les últimes dècades, però, ha aparegut una gran oferta formativa sorgida de diverses fundacions, i de múltiples cooperatives i entitats que compten amb el reconeixement del Departament d’Educació. També s’hi afegeix una part important de grans empreses i multinacionals que aprofiten el negoci en què s’ha convertit la formació per treure’n beneficis i posar-hi una determinada empremta ideològica. Aquesta realitat ens porta a fer-nos unes quantes preguntes. Qui planifica i qui decideix que una oferta de formació determinada és rellevant per a les necessitats i els reptes de l’educació? Qui en garanteix la qualitat? Ha de ser una activitat voluntària de cada mestre? Ha de ser part del projecte educatiu de cada centre? Qui finança aquesta formació? Si compartim la idea que és una part indispensable per a la millora de la qualitat del sistema, qui se’n fa responsable?
Sembla evident, doncs, que, si hi ha unes administracions competents que gestionen el sistema educatiu i els seus professionals, són aquestes, en primer lloc, les que han de vetllar perquè hi hagi una oferta adequada a les necessitats i una exigència als professionals perquè es formin. Es tracta, doncs, d’un compromís que tenen com a servei públic per garantir la qualitat de la formació dels docents en actiu i, per tant, la qualitat del sistema. D’una banda, hi ha la responsabilitat sobre el finançament, però de l’altra també cal planificació. Una planificació estratègica, que situï les necessitats més urgents del sistema i que ofereixi una formació dels docents que les pugui resoldre. I també cal contextualització, i fins i tot autogestió, perquè cada territori, cada municipi, cada escola coneix les seves necessitats concretes, i el que pot satisfer els uns pot ser insuficient per a d’altres. La formació ha de promoure l’estudi i la reflexió per elevar el discurs pedagògic i la fonamentació de les idees, amb l’objectiu de millorar les pràctiques. I és per això que no es pot caure en una formació que sigui purament transmissora, i tallar tothom amb el mateix patró, sinó que s’ha de fer a partir de cada context escolar i de les experteses i febleses de cada equip de mestres.
Durant molt de temps s’ha posat l’èmfasi en la formació individual, però la feina dels mestres es fa en equip: aquesta és la força de la professió i el motor que activa els projectes de cada centre educatiu. És per això que la formació en equip és fonamental. Un equip que es forma avança i es retroalimenta. És un equip que estudia, reflexiona i aprèn per millorar el projecte i la pràctica. És un equip que aprèn amb els altres, també amb tota la comunitat: famílies, infants, monitors i tothom que hi participa. Així, els fruits d’aquesta formació arriben de manera més directa on han d’arribar: als infants i joves del centre, i a la consecució d’un projecte educatiu coherent, amb sentit i sistemàtic.
Tot i la importància de la formació de centre, continua sent cabdal la responsabilitat individual de la formació, atès que per una banda és un dret que tenim com a professionals, però per l’altra també és un deure del qual no podem defugir. A més del deure col·lectiu, com a components d’un equip, també tenim el dret i el deure d’actualitzar-nos professionalment en sabers i saber fer. Una altra responsabilitat ateny a la formació en xarxa de centres educatius de diverses etapes, de diferents barris, comarques i territoris. Els intercanvis que es donen en aquest tipus de formació són una gran oportunitat per trencar l’aïllament professional, tant dels docents com dels centres i de les etapes. La formació en xarxa també contribueix a la creació d’un compromís per a la millora educativa, a més de ser un suport psicològic, ja que es comparteixen les inquietuds i els problemes quotidians. D’aquesta manera s’avança en l’objectiu de formar una xarxa d’escoles equivalents al mateix territori, que no entrin en competència sinó que es donin suport mutu, que comparteixin recursos, febleses i fortaleses.
Tal com diu Pilar Benejam de manera assenyada i ben fonamentada, un bon mestre sap que no en sap mai prou, ni del que ensenya ni de com ho ensenya. La idea que la formació dels mestres en actiu és una eina indispensable per a la millora de la pràctica i del sistema educatiu, és un supòsit àmpliament compartit. La formació inicial és important, però la clau per a un sistema educatiu de qualitat és la formació continuada. Així doncs, hi tenim molt a guanyar si cadascú des del seu rol n’assumeix les responsabilitats. Hem patit molts anys de retallades que, entre d’altres coses, han afectat greument la formació continuada. Però també és cert que no només cal pressupost, sinó també planificació, estratègia i clarificar el compromís que suposa per a cada part. A més, cal garantir un equilibri entre l’autonomia individual i la dels equips, entre el voluntarisme i la professionalitat, entre les estratègies de les administracions i les necessitats concretes de cada infant, de cada escola i de cada mestre. L’objectiu és clar i compartit: avançar cap a un sistema educatiu més inclusiu i de més qualitat en què cada persona pugui desenvolupar un projecte de vida individual i col·lectiu.
