A la imatge de dalt, Rosa Sensat de jove.
Quan, l’any 1965, els fundadors d’una nova Escola de Mestres cercaven un nom que els identifiqués, Alexandre Galí els va suggerir el de Rosa Sensat: perquè era una dona, en un entorn públic dominat per homes; perquè tota la vida va treballar en escoles públiques; perquè va ser una bona professional, estudiosa, reflexiva i oberta als nous corrents pedagògics; perquè sempre va posar l’accent en la formació dels mestres per millorar la qualitat del sistema educatiu. És prou sabut que li van fer cas…
Rosa Sensat i Vilà (1873-1961) va néixer al Masnou (Maresme) i, als setze anys, ja va començar a fer de mestra a l’escola municipal del seu poble. Es va jubilar el 1939, essent mestra del Grup Milà i Fontanals, de Barcelona, en circumstàncies desgraciades. Sense cap mena de recel hem de considerar aquesta mestra i pedagoga una pionera de l’educació en perspectiva de gènere a casa nostra. Coneixia prou bé la situació de les dones treballadores, mares de la majoria de les seves alumnes: analfabetes, explotades, sotmeses als marits, allunyades de la vida pública. L’objectiu el tenia clar: fornir-les del bagatge de coneixements i competències per poder esdevenir ciutadanes instruïdes i actives, i alhora bones mares de família. Es tractava de caminar cap a la igualtat entre homes i dones sense renunciar a la concepció de família hegemònica, que assignava a les dones unes funcions específiques dins de la llar. És des d’aquesta perspectiva que hem de llegir la seva proposta d’ensenyament domèstic, la formació teòrica i pràctica per a les tasques de la llar i per a l’exercici conscient de la maternitat. En paraules seves, la dona necessita «una instrucció sòlida i una intel·ligència preparada per comprendre i realitzar aquestes altes funcions».
A més de fer Magisteri, va estudiar a l’Escuela Central de Magisterio, de Madrid, que l’habilitava per fer d’inspectora o de professora de l’Escola Normal. Però per raons familiars i pròpiament vocacionals, llevat de quatre anys a l’Escola Normal d’Alacant, va treballar tota la vida en escoles públiques. L’any 1914 passà a dirigir l’Escola de Bosc, a Montjuïc, acabada d’estrenar, on romandrà fins al 1931.
És allí on desplegarà tot el seu mestratge i on trobarà la matèria primera per al seu llibre Vers l’escola nova, del 1934, que es fonamenta en els diaris que escrivia de manera sistemàtica i perseverant. Vuit són els principis de l’escola: el coneixement de l’infant i el respecte de la seva personalitat; l’infant al centre del sistema educatiu; la vida en plena natura; la salut i l’educació física, indispensables per a l’educació intel·lectual; l’infant en contacte directe amb les formes de la vida, amb la natura i amb el treball humà; programa restringit, limitació d’hores d’estudi i metodologia apropiada, per tal d’aconseguir el màxim rendiment amb el mínim esforç; formació del caràcter, desenvolupament de la individualitat i els sentiments socials, i, finalment, la vida de l’escola a imatge de la llar.
En aquests principis queda clar que Sensat considera que la natura és l’espai nuclear de l’escola i que l’observació, experimentació i expressió de les seves manifestacions constitueixen la font principal de coneixement. No obstant això, a l’aula convencional li assignava també una funció important: el treball de recapitulació i de síntesi, les tasques individuals o especialment delicades, el recolliment interior.
Rosa Sensat va dedicar una atenció significativa als anomenats historials pedagògics dels infants, que avui podríem traduir com a informes individualitzats de seguiment i avaluació formativa, en què, a més de les dades personals dels alumnes, s’hi enregistraven observacions i impressions com les següents: estat de cultura de l’infant en ingressar a l’escola; capacitats intel·lectuals i sensitives; estat moral i caràcter; qualitats i defectes; conducta a casa i a l’escola; matèries preferides; aptituds especials; ambient familiar; activitats extraescolars… Com es veu, un esforç per conèixer i comprendre a fons cadascun dels infants per tal d’ajudar-los i guiar-los en el seu desenvolupament.
Per a ella, la renovació de l’escola pública catalana passava per elevar la cultura general i pedagògica dels mestres
Una viatgera incansable
A l’Escuela Central de Magisterio va entrar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza, que li va deixar una empremta inesborrable i fonda. Va ser també una gran viatgera: va visitar escoles d’Alemanya, França i Bèlgica; també de diferents ciutats espanyoles. I, a finals del 1912, becada per la Junta de Ampliación de Estudios, va fer una estada llarga a Bèlgica i Suïssa. A Brussel·les, a l’Ermitage, es va impregnar de les idees i les maneres de fer d’Ovide Decroly, probablement el pedagog que més la va marcar. I a l’Institut Rousseau, de Ginebra, es va acabar de convèncer de la pertinença de la pedagogia activa i de la utilitat de la psicologia.
Per a ella, la renovació de l’escola pública catalana havia de passar inexorablement per elevar la cultura general i pedagògica dels mestres. Aquesta formació, que havia de començar a les Escoles Normals, havia de continuar al llarg de tota la seva vida professional a través dels viatges d’estudi, dels cursos de perfeccionament, de lectures apropiades, de les converses i debats amb d’altres professionals de l’educació i de la reflexió sobre la mateixa pràctica, tal com ella va fer a través dels seus diaris.
El Govern de la Generalitat va acordar ara fa uns mesos quines serien les commemoracions d’aquest 2023, amb l’objectiu de posar en relleu, recuperar i divulgar la memòria de personalitats i esdeveniments que han deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans. Un dels que es va aprovar va ser celebrar el 150è aniversari del naixement de Rosa Sensat i Vilà, mestra, pionera de la renovació pedagògica i promotora de la formació de les dones. Per això avui la recordem en aquestes pàgines de la revista.
Rosa Sensat reballant amb les alumnes. © Asssociació de Mestres Rosa Sensat
Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog. Doctor en Ciències de l’Educació
