«La introducció massiva dels dispositius mòbils afecta la capacitat d’aprenentatge»
Psicòloga especialista en psicologia clínica i doctora en psicologia per la universitat autònoma de barcelona, màster en psiquiatria infantojuvenil, responsable de la unitat d’addiccions comportamentals de la fundació althaia de manresa i professora de la facultat de medicina de la uvic-ucc i del postgrau d’addiccions comportamentals de la UB.
Uns estudiants van demanar consell a Vicenç Villatoro per fer bones entrevistes i ell va respondre lacònicament: escoltar l’entrevistat. El dia que amb Clara Puig i Joan Juanola fem via fins a Manresa per trobar-nos amb la psicòloga Dominica Díez Marcet, tots tres hi anem amb aquesta actitud: la d’escoltar i aprendre. De fet, no ens cal ni fer la primera pregunta, perquè, després d’oferir-nos un cafè, ella ja descabdella sola…
A la Unitat d’Addiccions Comportamentals atenem les persones que s’enganxen a determinades conductes que els resulten perjudicials per a la salut. Hem observat que, per aconseguir millores, en molts casos no és suficient un tractament individual: per això fem teràpies de grup, que són més efectives. Tenim grups d’ansietat, grups de persones en desregulació emocional, grups de trastorn obsessiu… I respecte a les addiccions comportamentals tenim el grup de ludopatia, el de compra compulsiva, el de familiars d’addiccions i el de pantalles.
De pantalles ens agradaria parlar…
Doncs parlem-ne. A partir del 2009 comencen a arribar a la unitat casos de pares, derivats pels pediatres o pels metges de família, preocupats per si el seu fill pot tenir un problema d’addicció als videojocs. Fa anys vam iniciar, amb una educadora del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de la zona, diversos grups de pares i mares, en modalitats diverses, pel tema de la gestió de les tecnologies de la informació i la comunicació. Sempre s’ha de treballar amb la família; si no, l’abordatge no té cap sentit.
En quin moment podem dir que un infant o un adolescent és addicte a les pantalles?
Quan la conducta comença a ser una activitat prioritària a la seva vida en detriment del que eren els seus interessos vitals. Quan allò que fa li comença a passar factura en els rendiments i resultats acadèmics, o quan comença a gaudir més d’estar mirant la pantalla que no pas de tenir experiències en el món presencial i fer allò que abans li agradava fer. També quan això li produeix uns canvis anímics, per exemple està més irritable o li costa més reconduir situacions… Per detectar-ho fem servir alguns criteris.
Que són…
En primer lloc, la dependència psicològica. Experimenta craving –to crave és desitjar amb molta força–, és a dir, una preocupació freqüent i obsessiva quan no pot fer l’activitat, que s’acaba convertint en prioritària en la vida de la persona. En segon lloc, la tolerància. Cada vegada es necessita augmentar el temps dedicat a aquella activitat per poder obtenir el mateix grau de satisfacció inicial. En tercer lloc, l’abstinència: quan no pot fer aquella activitat experimenta sensacions desagradables i s’ho passa malament. I, finalment, hi ha el tema de les distorsions cognitives, és a dir, tot el muntatge que es planteja a escala cognitiva per pensar que el que fa és l’única cosa que pot fer. Tots els que venen aquí enganxats a les pantalles i a les xarxes socials diuen que estan connectats perquè no tenen res més a fer. Molt sovint les pantalles són un refugi, una solució que s’intenta trobar quan hi ha dificultats vitals, sobretot en les relacions personals.
L’addicció, doncs, és un problema que en mostra un altre?
Sí, nosaltres diem que és la punta de l’iceberg i, per tant, cal treballar tot el que hi ha a sota i que potser no es veu a primer cop d’ull. Com li van, a aquest jove, les relacions a l’escola, per exemple? Té problemes al pati? Amb les pantalles, està canalitzant un malestar? S’han de treballar, doncs, les dificultats de relació i ajudar-lo a trobar recursos perquè pugui sentir-se més bé.
És la mateixa persona que demana ajuda o les famílies us alerten?
Com a criteri general són els pares els que es preocupen, o és una mestra que dona l’alerta, perquè l’alumne s’adorm a classe o comença a fer absentisme… Recentment ha vingut un noi de vint anys per iniciativa pròpia, perquè ell mateix va veure que passava massa temps connectat. Però és un cas aïllat. Normalment són els pares, que no saben com gestionar-ho i demanen ajuda. Amb la tecnologia hi ha una mena de línia de modernitat que porta a una falsa creença de pensar que els nois i noies d’avui són diferents, i que poden fer diverses coses a la vegada, i que el procés maduratiu del cervell ara és diferent… I tot això no és veritat. Per això 11 professionals vam elaborar el manifest Infància i pantalles (0-6), promogut a iniciativa de la pedagoga Anna Ramis, al qual s’han adherit més de 100 entitats de tot Catalunya.
«Una pantalla, si la donem a un infant quan no toca, està més a prop del crack que d’una llaminadura»
Què pretén, aquest document?
S’adreça a institucions i entitats vinculades a l’etapa de la primera infància amb l’objectiu de conscienciar de la necessitat de preservar-la de la sobreexposició continuada als dispositius digitals i pantalles, tenint present que aquesta etapa és crucial per al desenvolupament cerebral, físic i emocional. Hem posat paraules a una preocupació que s’estava gestant. Tenim evidències científiques que certifiquen el que s’explica en el manifest. Cada vegada hi ha més infants amb problemes de llenguatge, per exemple. O amb problemes d’impaciència i d’irritabilitat. Nosaltres parlem de les presències absents. Pares que són al parc amb els seus fills, que juguen sols, i ells estan amb el mòbil, en el seu món. L’atenció que reben els infants sovint és fragmentada a causa de l’ús del mòbil per part dels pares i de les mares.
«Abans dels 12 anys no s’ha de tenir mòbil. I, a l’institut, fins a Batxillerat, no se n’hauria de portar»
O a vegades al revés: els pares donen una pantalla als fills perquè es distreguin i estiguin tranquils…
Això també passa, hi ha desconeixement dels efectes que té. Si l’infant es distreu amb el mòbil no aprèn a gestionar les emocions ni desenvolupa els seus propis recursos per calmar-se, per exemple. Aquest és un efecte, però també hi ha el tema de l’alimentació. Si l’infant menja amb una pantalla no s’adona de les textures del menjar, no sap diferenciar gustos, no reflexiona sobre el que li agrada més o menys… S’evita el conflicte? Sí, però aquest conflicte és necessari per poder créixer.
Als infants els costa cada vegada més estar atents. Té a veure amb l’ús de les pantalles?
Sí, està demostrat científicament. La introducció massiva dels dispositius mòbils ha fet baixar els nivells d’atenció, la qual cosa afecta l’aprenentatge. L’excés de temps de pantalles amb finalitat d’oci provoca una hiperestimulació del sistema visual i de l’auditiu, i comporta conseqüències físiques, psicològiques i socials, com els problemes de son, el sedentarisme i l’obesitat, la reducció del temps dedicat a l’estudi o a d’altres tasques, la manca del tipus d’interacció social necessària per construir una identitat adequada…
Per tant, menys pantalles i més contes?
És clar. Els contes ajuden a potenciar els recursos imaginatius. I de presència. I de contacte. Aquest fet incideix, després, en el vocabulari, que cada vegada és més pobre. Hi ha estudis científics que conclouen que l’exposició continuada a pantalles es relaciona amb un grau més baix d’aprenentatge, efectes negatius en l’adquisició del llenguatge i menys capacitat lectora als sis o set anys. Els infants desenvolupen la creativitat quan s’avorreixen. Ara, amb tantes pantalles, ja no tenim temps d’avorrir-nos, perquè, quan el nostre cervell detecta un petit senyal d’avorriment, ens posem a mirar el mòbil. Ens acostumem a nivells alts de dopamina i, com que el nostre cervell en segrega menys, igual que passa amb d’altres addiccions, necessitem cada vegada estar més estona connectats.
Com s’explica que persones que treballen en empreses tecnològiques vulguin escoles per als fills sense cap pantalla?
Molts professionals de Silicon Valley porten els fills a escoles on sobretot treballen la creativitat i on no s’introdueixen les pantalles fins a Secundària. I fan signar a les cangurs que no utilitzaran les pantalles en presència dels nens i nenes. Tenen clar que és important protegir els més menuts de la tecnologia. L’exdirector de la revista Wired, bíblia de la cultura digital, va dir que una pantalla, si la donem a un infant quan no toca, està més a prop del crack que d’una llaminadura.
«És important que els mestres prenguin consciència de l’ús del mòbil a l’escola. Ells són el model a seguir»
En el manifest Infància i pantalles s’explica que l’exposició a aquests dispositius és un factor de risc per desenvolupar trastorns visuals.
Efectivament. Hi ha un increment de casos de miopia adquirida, fatiga visual, tics palpebrals… a causa de l’ús de les pantalles. I no només això: problemes d’insomni, mals de cap, problemes psicològics… Ja hi ha molta evidència, de tota aquesta problemàtica. Per tant, prioritzem les activitats de lleure sense pantalles i preferentment a l’aire lliure. Ajudem-los a divertir-se i a trobar benestar de maneres diverses.
Si tot això ho portem al terreny educatiu…
Jo seria radical: abans dels sis anys preservaria els infants de pantalles, almenys en els entorns educatius. Es pot mirar una pel·lícula de tant en tant? Sí, no estic demonitzant la tecnologia. Però com a eina interactiva penso que no és necessària. L’altre dia va sortir un article que explicava que en alguns països estan tornant, a les escoles, al format paper.
Mòbil a l’escola i a l’institut, sí o no?
Abans dels 12 anys no se n’ha de tenir. I, a l’institut, fins a Batxillerat, considero que no se n’hauria de portar. Tenir el mòbil a prop, encara que estigui silenciat, distreu. Si el tenim a la motxilla, distreu menys. I si el tenim més lluny, a la taquilla per exemple, encara menys. Sabent això, comprovat en diversos estudis, necessitem el mòbil als centres educatius? Deixem que a l’hora del pati es relacionin entre ells. Un adolescent no hauria de fer servir el mòbil més d’una hora diària; després, a poc a poc, es pot incrementar progressivament amb més temps. Però no es tracta de prohibir-l’hi, sinó que estigui ocupat amb activitats diverses com ara la música, l’art, els esports, els idiomes i també ajudant en les tasques domèstiques.
Aquí, hi entren les famílies, doncs.
Sí. A banda dels controls parentals, que hi han de ser, podem fer, per exemple, un pla familiar d’ús de les TIC. Quan arribem a casa, hem d’estar tota l’estona amb el mòbil? Podem desconnectar-lo a partir de les vuit del vespre? Podem anar a fer un tomb i tenir tots el mòbil apagat una estona? Podem estar sense pantalles abans d’anar a dormir? L’ús dels mòbils en aquestes hores provoca una excitació cerebral que no ajuda a conciliar el son; és millor una activitat més tranquil·la, com llegir, per exemple. D’altra banda, si deixem els dispositius a l’habitació, tot el que és la llum blava interfereix en la segregació de melatonina, una hormona que és clau per al sistema immunitari. S’ha comprovat que dormir a menys d’un metre del mòbil té efectes en la qualitat del son. I el més greu: si els pares deixen que els fills vagin a dormir amb el mòbil no controlen l’hora que s’adormen; si ho fan massa tard, arriben cansats a l’escola, i això afecta, ja ho hem dit, la capacitat d’atenció i, per tant, l’aprenentatge. A més, un infant que no dorm les hores necessàries és més làbil emocionalment i físicament més propens a patir malalties.
Quina relació hi ha entre l’ús inadequat de les TIC i els problemes de salut mental?
Les persones que tenen problemes de salut mental pot ser que facin un ús abusiu de les pantalles, però, alhora, els que fan un ús abusiu de determinades aplicacions de la tecnologia poden tenir problemes de salut mental. És una relació de doble direcció. Diversos estudis demostren que, amb més utilització de xarxes socials, menys autoestima. Hi ha, també, l’anomenat FOMO (Fear of Missing Out), que és l’ansietat o la por d’estar-se perdent alguna cosa pel fet de no estar connectat. La idealització d’alguns influencers, que en realitat tenen una vida molt superficial, no afavoreix l’ús adequat de les TIC. Les xarxes socials s’han de fer servir a favor nostre.
Una última recomanació…
És important que els mestres reflexionin sobre com utilitzen el mòbil a l’escola. Que prenguin consciència de l’ús del propi mòbil, vull dir. Això és fonamental. Són el model a seguir. És possible limitar l’ús del mòbil fora de la vista dels alumnes? És més important l’exemple que donem que no pas el que diem.
text de David Pujol, mestre i pedagog
fotografies de Joan Juanola
