© Getty images.
L’alumnat gitano arriba a les escoles i instituts amb la seva motxilla vital. Cal aconseguir una autèntica inclusió que superi els prejudicis i els estereotips vers aquest poble per aconseguir que tinguin les mateixes oportunitats que la resta de la població; que les diferències no provoquin desigualtats.
L’alumnat gitano, com totes les criatures i adolescents, arriba a l’escola amb la seva motxilla, amb la seva història personal i familiar. El seu poble ha viscut des de segles una sèrie de lluites, culturals i socioeconòmiques, entre les cultures paia i gitana. L’opressió del poble gitano per les estructures socials dominants en pot marcar fins i tot la psicologia. Ha viscut genocidis o intents de genocidi, que si no han pogut eliminar-lo físicament, sí que han aconseguit provocar unes pors importants que han paralitzat, en part, la seva resposta de grup atacat.
Ha viscut prejudicis contra seu sense cap base antropològica o cultural. Els nazis alemanys van augmentar a categoria aquest aspecte. Sota el règim de Hitler, un equip dirigit per psiquiatres va seleccionar-ne per esterilitzar-los i portar-los a camps de concentració. En l’anomenat holocaust gitano –el Porrajmos, en llengua caló– es van assassinar entre cinc-cents mil i un milió i mig de gitanos; les xifres varien segons els historiadors. Calia procedir a la purificació de la raça, com deia la propaganda nacionalsocialista, amb una selecció interna i una reproducció organitzada, i alhora, evitar contactes amb la població mestissa. L’eliminació total de les poblacions jueva i gitana era un pas previ necessari per a la regeneració del poble alemany. A partir d’aquesta doctrina racista es va assignar als gitanos la categoria d’asocials i raça degenerada i impura; se’ls va aplicar totes les tècniques d’extermini, que van ser la marca distintiva del nazisme. Es van utilitzar les cambres de gas, afusellaments, penjaments, esgotament per mitjà de treballs físics, injeccions de fenol… També van ser utilitzats com a conillet d’Índies per a experiments mèdics sanguinaris. El psiquiatre Jorge Tizón en parla al seu llibre La guerra como campo de batalla.
La deportació dels gitanos es va fer a cara descoberta en ple dia, sense que a l’opinió pública hi hagués la més petita reacció. Cap de les institucions que encara existien, ni les esglésies d’Alemanya, van fer res més que tenir coneixement d’aquesta gran deportació. Una història que no tots els docents coneixen. Una història que, com els traumes de la guerra espanyola, es transmet de generació en generació. Es pot ampliar la informació als panells de l’exposició sobre Història i cultura del poble gitano, elaborada pel Col·lectiu d’Ensenyants amb Gitanos.
Les diferències no són desigualtats
Per aconseguir caminar vers la igualtat d’oportunitats des dels centres escolars, és important conèixer l’entorn sociocultural de tot l’alumnat. I promoure relacions en pla d’igualtat. L’escola és un espai on encara es pot tractar tothom en igualtat i equitat; on es pot evitar, en part, que les diferències es converteixin en desigualtats. És necessari conèixer com són per poder acollir-los com els convé i necessiten. Una bona acollida provocarà un retorn, una retroalimentació, que millorarà la relació i ens beneficiarà a professorat i alumnat. Els convé a ells i ens convé als docents. L’acollida implica una bona acció tutorial, la relació en pla d’igualtat amb les famílies; pares i docents volem el millor per a les criatures. I la coordinació amb les entitats de l’entorn proper al centre escolar, i amb les institucions del poble gitano.
La majoria del professorat provenim de classes mitjanes o altes, i aquesta procedència pot representar un cert inconvenient a l’hora de relacionar-nos amb nois i noies de classes socials baixes o fins i tot marginals. És important tenir-ho en compte quan ens relacionem amb les criatures i, sobretot, amb els familiars. Els prejudicis i estereotips que la majoria hem sentit des de petits poden influenciar-nos, així que hem d’estar amatents a evitar-los. Hem de ser antiracistes de manera activa, militant; hem de lluitar contra tots els estereotips que es tenen sobre el poble gitano i els seus infants.
Educació intercultural
Els prejudicis estan interioritzats i poden aparèixer en l’anomenat currículum ocult. O als materials didàctics i llibres de text, un altre camp que cal vigilar i corregir. Les diferències de cultura també hi són presents i hem de vigilar a no considerar-nos superiors. Totes les cultures tenen la mateixa categoria, totes són fruit de la història que han viscut els seus membres, totes tenen aspectes positius i d’altres que no ho són tant; per això parlem d’educació intercultural, per promoure interactuar amb tothom, i aprofitar i aprendre el bo i millor de cadascú i cadascuna.
Formació i cultura no són conceptes sinònims. Persones analfabetes tenen tanta o més cultura que algunes amb títols universitaris. Per tant, no podem desmerèixer o menystenir el suport que tots els familiars poden donar i donen als seus fills i filles. Les cultures són quelcom que s’aprèn i es transmet de les generacions adultes a les joves; ser-ne conscients farà que respectem totes les formes culturals i les seves expressions, sempre que compleixin tots els drets humans.
Una conseqüència lògica d’això és que serà important una bona formació inicial i permanent a l’abast de totes les persones que es volen dedicar a la docència. Caldrà evitar el perill d’aplicar l’efecte Pigmalió a l’alumnat gitano: no els exigim perquè pensem que no poden assolir els mateixos resultats que la resta de companys de l’aula. Han d’aprendre tot el que cal avui dia, tenir tots els elements per no quedar endarrerits davant els avenços digitals i tecnològics, de la intel·ligència artificial… malgrat que no disposin de prou recursos personals i familiars. Aquí l’escola i els plans d’entorn han de compensar i suplir les mancances per evitar l’existència i el creixement de la bretxa digital que s’està produint.
Els alumnes gitanos poden assolir els mateixos resultats que la resta de companys de l’aula
Hem de reconèixer els drets abans d’exigir els deures: és una norma adequada a una bona convivència entre tothom, que respectarà les diferències existents. Serà bàsic aplicar-ho a escoles i instituts. Estem vivint en unes societats cada dia més desiguals. Les diferències entre rics i pobres són enormes. L’escola pot compensar les desigualtats? És una utopia necessària. Potser no ho aconseguirem del tot, però caminarem cap a un objectiu beneficiós; farem actuacions que l’afavoriran, que no faran augmentar les desigualtats, com sí que les augmenten altres aspectes de la societat actual: treball, salaris, accés als habitatges… Els aprenentatges representen un petit o gran ascensor social. Qui ha estudiat, encara que no pugui viure del que ha après, té més possibilitats de treballar en feines més agradables i menys marginals.
Cada dia que passa va minvant el prejudici que tenien algunes famílies gitanes: els feia por que estudiar apaiés els seus fills o filles, els fes perdre aspectes importants de la seva cultura. Malgrat que l’escola en general no té prou en compte les diferències culturals i es deixa dominar per la cultura majoritària, la paia, cada vegada hi ha més gitanos i gitanes que arriben a la universitat i aproven una llicenciatura o un doctorat. És cert que l’abandó escolar duplica el de la població general, sobretot des de la pandèmia, però va disminuint, malgrat el poc interès de totes les administracions a evitar-ho.
Cal que, en acabar els estudis obligatoris, tothom sigui competent però no competitiu. Per tenir èxit a la vida, per ser bones persones és important saber col·laborar; competir pot portar a aixafar d’altres per aconseguir objectius individuals. Hi ha diferents metodologies, i totes poden ajudar a aprendre mentre siguin inclusives i tinguin en compte les necessitats de tot l’alumnat. Cal una autèntica inclusió, sense agrupaments diferenciats. No és bo organitzar l’escola en grups homogenis segons el nivell d’aprenentatges (no estan permesos si s’apliqués la normativa). L’heterogeneïtat és enriquidora i representativa de la convivència fora l’escola. La pitjor desigualtat és tractar igual persones diferents; igualtat no és sinònim d’equitat. Cal tractar cadascú de manera adequada a les seves necessitats. I fer atenció als deures escolars; si no es planifiquen bé poden augmentar les desigualtats i baixar l’autoestima de les criatures, que constaten que els pares no les poden ajudar com a d’altres companys d’aula.
Les activitats extraescolars també han d’incloure tothom. Caldrà programar-les perquè cap infant no en quedi exclòs per motius econòmics, culturals o de capacitats funcionals. L’educació és quelcom més ampli que el sistema escolar: esplais, esports, biblioteques, centres cívics… I eduquen al mateix nivell que les escoles. Són altres espais on cal evitar les exclusions per aconseguir la màxima equitat educativa.
El punt de partida pot marcar el futur
Hem recollit un conjunt d’idees i recomanacions que ens portaran a caminar vers la igualtat d’oportunitats. No tothom comença la carrera cap al futur des de la mateixa línia. N’hi ha que la comencen molt endavant i d’altres que, d’entrada, ja surten amb desavantatge. L’escolaritat obligatòria ha de complir el primer objectiu que té: que tothom assoleixi prou competències i sabers per avançar en la seva vida, per arribar allà on vulgui i pugui. Que els condicionaments socioeconòmics i culturals no marquin el seu futur.
Text de Joan M. Girona
Mestre i psicopedagog
