Marta Mata l’any 2006, al Senat. © Montserrat Boix/Viquipèdia
Marta Mata i Garriga (1926-2006) no va ser mai consellera d’Educació a Catalunya. El motiu és prou conegut: entre 1980 i 2003 va governar Convergència i Unió i ella, el 1976, es va fer militant del PSC. Però tampoc no va ser ministra d’Educació durant el govern socialista (1982-1996)… Potser per això va acceptar amb tanta il·lusió, al final de la seva vida, de presidir el Consejo Escolar del Estado, un reconeixement a la seva trajectòria, però també un desgreuge…
Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog. Doctor en Ciències de l’Educació
I és que la política va tenir un paper important en la vida de Marta Mata. Estava convençuda que aconseguir fer efectiu el dret a l’educació; una escola de qualitat per a tothom; una formació dels mestres en sintonia amb la renovació pedagògica, i un sistema públic vigorós, compensador de les desigualtats, laic, científicament fonamentat, només seria possible amb una política educativa decidida i econòmicament ben dotada. Per això va fer seu, tot adaptant-lo, el lema de Rafael Campalans: si durant la República la política havia d’esdevenir pedagogia, en la democràcia de finals de segle xx era la pedagogia la que havia de fer el salt a la política i mostrar que un bon sistema educatiu només podrà ser si es fan bones lleis. I s’hi va llençar de cap: el 1977 va ser elegida diputada al Congrés i després al Parlament de Catalunya, senadora i, finalment, regidora d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona.
Marta Mata va néixer a Barcelona, on la mare, Àngels Garriga, feia de mestra en escoles del Patronat Escolar de l’Ajuntament. El pare, Josep Mata, de cal Mata de Saifores, un petit
veïnat del Baix Penedès, va morir en un accident de treball quan ella era encara molt petita. Va començar el Batxillerat a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella l’any 1937 i el va acabar en ple franquisme. Es va matricular per fer Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona, però només de començar va emmalaltir de tuberculosi i ho va haver de deixar. Entre 1944 i 1965 va viure a Saifores amb la mare, retirada de la docència per una paràlisi, que la va influenciar fortament.
Pedagoga i regidora
Un cop recuperada, es va matricular, com a estudiant lliure, a Filosofia i Lletres i es va especialitzar en Pedagogia. Des de Saifores va fer d’assessora pedagògica de diverses editorials i de la revista Cavall Fort, va col·laborar des dels inicis amb l’Escola Talitha i va participar en les Sessions de pedagogia. L’any 1984, la casa familiar de Saifores es va convertir en la seu de la Fundació Àngels Garriga, actualment Fundació Marta Mata Garriga.
De fet, però, només va poder desplegar la seva manera d’entendre l’educació, tot i les limitacions, durant els vuit anys que va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona (entre 1987 i 1995). Des de ben aviat va proposar un nou model per gestionar les 74 escoles municipals, a través de l’Institut Municipal d’Educació, i va fer tots els possibles per unificar la planificació i la gestió dels diferents serveis educatius municipals que depenien de la Generalitat, tot i que no es va fer efectiva fins al 2002, amb la constitució del Consorci d’Educació de Barcelona.
On es va notar especialment la seva mà va ser en la consideració de l’educació infantil, que per a ella era l’etapa més decisiva de l’educació, la que posa els fonaments de la personalitat. Va lluitar en tots els fronts per reivindicar la funció educativa de tota l’Educació Infantil i, fruit d’aquesta priorització, en són l’empenta i el prestigi que van adquirir les escoles bressol de la ciutat, que van doblar el nombre de places.
Estava convençuda que per aconseguir fer efectiu el dret a l’educació calia una política educativa econòmicament ben dotada
Barcelona, ciutat educadora
Però segurament el projecte més ambiciós del seu pas per l’Ajuntament va ser convertir Barcelona en ciutat educadora. Una ciutat respectuosa amb tots els ciutadans. Que garanteixi el dret a l’educació, que vol dir dignificar les instal·lacions, els continguts i els agents del sistema educatiu, i promoure l’educació més enllà de l’escola. Que es plantegi l’urbanisme des de l’òptica educadora, evitant la formació d’edificis, carrers o barris estigmatitzats, i oferint serveis i equipaments de proximitat, i espais per a la trobada i la convivència. Que doni a conèixer els recursos educatius i culturals de la ciutat per a ús de centres, famílies i ciutadans en general; que promogui l’educació al llarg de la vida, i impulsi l’associacionisme i la participació.
L’any 1965 es traslladà a Barcelona i va ser una de les fundadores de l’Escola de Mestres Rosa Sensat, una vertadera estructura d’estat, d’orientació marcadament progressista, en què va exercir un lideratge determinant. Però l’objectiu prioritari de l’Escola de Mestres Rosa Sensat serà la formació i el desenvolupament professional dels mestres, considerada la peça clau del procés de renovació pedagògica. És des d’aquest vessant que s’han de llegir els cursos d’hivern i les escoles d’Estiu, que pivotaven sobre l’intercanvi d’experiències entre els mateixos mestres i l’èmfasi en les funcions socials de l’educació, i no pas sobre l’obtenció de diplomes o beneficis econòmics; els grups de treball i l’elaboració de materials didàctics; la creació d’un arxiu històric i de la millor biblioteca d’educació del país; l’edició de les revistes Perspectiva escolar i Infància, i tantes altres iniciatives.
El bagatge pedagògic de Marta Mata és formidable i va impregnar fortament el tarannà de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que no es va casar mai amb una metodologia determinada, sinó que sempre ha fet bandera del seu pluralisme dins del que és la defensa d’una escola pública de qualitat, una renovació pedagògica que posi en el centre el respecte per l’infant i la consideració del mestre com un professional ben format i un agent de transformació social. A part del seu vincle amb l’esplendor pedagògica viscuda a Catalunya el primer terç del segle xx, Mata connecta també amb la tradició pedagògica del socialisme català, de Rafael Campalans a Josep Pallach, i fa seva la millor tradició pedagògica progressista dels segles xix i xx, encarnada en Pestalozzi, Froebel, Dewey, Montessori o Freinet.
