Hem d’incorporar la perspectiva femnista, intercultural i antiracista. © Getty Images
Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog
Que no hi hagi escoles segregades i estigmatitzades és condició necessària, però no suficient, per fer efectius els principis rectors del sistema educatiu que especifica l’article segon de la Llei d’educació de Catalunya.
Aquests principis són, entre altres, la transmissió i la consolidació dels valors propis d’una societat democràtica: la llibertat personal, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte i la igualtat; la universalitat i l’equitat com a garantia d’igualtat d’oportunitats i la integració de tots els col·lectius; la inclusió escolar i la cohesió social; el conreu del coneixement de Catalunya i l’arrelament dels alumnes al país, i el respecte a la convivència; la formació integral de les capacitats intel·lectuals, ètiques, físiques, emocionals i socials dels alumnes que els permeti el desenvolupament de la personalitat; la capacitació cultural, científica i tècnica que permeti als alumnes la plena integració social i laboral, i, finalment, la capacitació per exercir activament la ciutadania.
El Pacte contra la segregació escolar focalitza l’atenció en la manera de corregir aquesta situació, i amb prou feines fa referència a l’educació intercultural. Sí que parla d’«impulsar programes d’educació intercultural als centres» i ho concreta en dues actuacions: «gestionar de manera positiva la diversitat cultural i incloure la competència intercultural en el currículum».
Només 20 anys després del Pla per a la llengua, la interculturalitat i la cohesió social, el Govern ha incorporat la mirada antiracista, semblantment a com s’ha fet amb el feminisme; és a dir, considerant-los uns eixos transversals que han d’impregnar la intervenció educativa, perquè tant el racisme com el masclisme tenen una dimensió estructural que afecta les relacions interpersonals i les normes i lleis que regulen la convivència, i estan tan assentats i normalitzats que acaben essent difícilment detectables. En paraules del Compromís del Govern per un país lliure de racisme, «les conseqüències del racisme en la vida de les persones són múltiples: la manca de referents en els llibres de text; la discriminació per raó de color de la pell, el fenotip o els cognoms; la reproducció d’estereotips, biaixos i prejudicis sobre la forma de ser… El racisme causa discriminacions i desigualtats materials profundes en tots els àmbits de la vida quotidiana».
Així, doncs, l’educació intercultural que propugnem transitaria sobre les bases següents: treballar per a l’èxit escolar de tot l’alumnat; acceptar incondicionalment tots i cadascun dels alumnes, i garantir-ne la seguretat socioafectiva; conrear actituds i valors que afavoreixin la convivència, la relació i la cooperació entre persones i grups diferents; partir de les necessitats, experiències, coneixements i interessos de tot l’alumnat i, d’aquesta manera, incorporar la diversitat cultural a la vida escolar; revisar críticament la selecció cultural que conforma el currículum per fer-lo més universal i funcional, i lluitar contra qualsevol forma de discriminació.
Èxit escolar
De sempre, els informes PISA ens fan saber que, estadísticament, els nois de famílies pobres tendeixen a ocupar els nivells més baixos (en el darrer informe conegut, la diferència entre els estudiants socioeconòmicament afavorits i els desafavorits a Espanya, en matemàtiques, ha estat de 86 punts, l’equivalent a dos cursos escolars; entre els estudiants natius i els immigrats, en comprensió lectora, la diferència ha estat de 41 punts, mentre que entre els nois i les noies ha estat de 25 punts a favor de les noies).
Pel que fa a l’alumnat d’origen estranger a Catalunya, disposem també d’algunes dades del curs 2015-2016: no van assolir el grau d’ESO als instituts públics de Catalunya el 29,2% dels alumnes nascuts a l’estranger i arribats a Catalunya amb set anys o més, i el 17,3% dels alumnes nascuts a Espanya però de pares nascuts a l’estranger; en el cas dels autòctons va ser un 10,3%. I sempre amb percentatges més elevats en el cas dels nois.
El graduat d’ESO és el títol que certifica que l’alumne ha assolit les competències bàsiques i que està en disposició de seguir formant-se al llarg de la vida i d’integrar-se sense problemes en el mercat laboral. Com deien els alumnes de l’escola de Barbiana: «Avui, arribar a 3r de Secundària no és cap luxe. És un mínim de cultura comú a què té dret tothom. I qui no la té, no és igual… Tots els nois i noies són aptes per fer el 3r de Secundària i aptes per a totes les matèries». Corregir els biaixos de classe social, de sexe i d’origen, i garantir que tota la població assolirà les competències bàsiques i unes bases culturals mínimes és, per tant, l’objectiu d’una educació intercultural digna d’aquest nom.
Vincles
Coneixem diversos estudis sobre l’adhesió i la desafecció de l’alumnat a l’escola i allò que representa. Després de més de 30 anys de migracions estrangeres intenses en el temps i plurals en les procedències, els fills i nets d’aquestes famílies han adquirit un protagonisme creixent. S’han fet habituals als carrers i les places de moltes ciutats colles d’adolescents i joves d’origen estranger jugant, xerrant, fent gresca, barallant-se alguns cops o plantant cara… Tots són ciutadans de Catalunya, amb nacionalitat o sense, i sovint el país d’origen dels pares o dels avis és només una referència llunyana que té poc a veure amb els seus anhels i inquietuds.
Una educació intercultural ha de garantir que tota la població assolirà unes bases culturals mínimes
El problema és que sovint ni coneixen prou el país ni se senten plenament reconeguts com a catalans, i tot plegat fa que el seu sentit de pertinença, aquest sentiment subjectiu i de mal definir, fet d’afectes, d’interessos, de conjuncions…, sigui feble. En aquest afer, l’educació escolar hi té un paper important, ja que alguns dels mitjans per fer-lo efectiu no estan a l’abast de les famílies. El punt de partida imprescindible és acollir-los i acceptar-los tal com són, amb els seus referents identitaris i tractar-los en peu d’igualtat i amb la dignitat i els drets que tenen reconeguts com a persones. Però tenim l’obligació també de posar-los en contacte amb aquest llibre de moltes pàgines que ha donat forma i contingut al país, i que inclou elements de geografia, d’història, de paisatge, d’animals i plantes, de tradicions, de convencions i maneres de fer i de relacionar-se, de literatura, d’arts, etc. I això implica sortir dels centres educatius i posar-los en contacte amb indrets, persones i institucions.
Continuïtats
Les finalitats que esmenta la Llei d’educació catalana són difícilment assolibles només amb el concurs del sistema educatiu. És necessari que, més enllà dels centres, els pobles i ciutats propiciïn temps i espais per allargar les possibilitats de créixer i aprendre. Comptem amb els diversos equipaments culturals, amb les entitats que de manera explícita volen educar en el temps de lleure, amb els clubs i equipaments esportius, amb els centres de producció i gaudi artístic i amb tot el teixit associatiu, comercial i empresarial. Cal, però, que les administracions públiques ho facilitin, perquè si ho deixem només en mans de les famílies i del mercat, la realitat ens ha mostrat que hi ha infants i joves que en restaran al marge, a vegades per motius econòmics, d’altres per imaginaris que no ho valoren prou. Novament acudim als nois de Barbiana: «Als pobres els feu repetir curs. A la petita burgesia els feu classes particulars. Per a la classe alta no hi ha problema, tot és repetició. En Pierino, el que ensenyeu ja ho ha sentit a casa… Al matí i a l’hivern l’escola la farà l’Estat… A la tarda i a l’estiu cal que la faci algú més… La primera solució és dirigir-se als ajuntaments… D’asfalt, fanals i camps esportius, també en saben posar els monàrquics».
És necessari allargar les possibilitats d’aprendre, a través d’equipaments i entitats de lleure. I que les administracions públiques ho facilitin
Educadors i educadores
Tal com passa si es vol incorporar la perspectiva feminista en la vida escolar, si es vol fer efectiva la perspectiva intercultural i antiracista, el primer que cal és que el personal dels centres en prengui consciència. No és pas fent una jornada sobre el tema o convidant algú a fer una conferència o un taller que es canvien les coses… És necessari iniciar un procés de diàleg, d’intercanvi, de debat, amb acompanyament extern o no, d’autoformació en definitiva, per posar en comú teories i creences, actituds i comportaments, estereotips i prejudicis, per analitzar i contrastar les pròpies visions sobre modernització i democràcia, sobre cultura i civilització, i els coneixements i les experiències sobre el saber i la història d’altres països i continents, sobre altres llengües i religions, sobre migracions i exilis… Sense aquest esforç d’autoreflexió difícilment ens adonarem dels microracismes que es donen en el dia a dia i ens farem càrrec de com són viscudes determinades situacions i apel·lacions per part de les persones que formen part dels grups minoritaris o subalterns.
