Perspectiva 425-426. 50 anys
Títol
Autor
Títol
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Editorial. Perspectiva 1975-2025
Bufar les 50 espelmes de la revista Perspectiva ens obliga a agafar aire, fent record de tantes i tantes paraules escrites a favor d’una educació de qualitat. Agafem aire per omplir els pulmons i així poder continuar. No ho tenim fàcil, no és senzill respirar quan es fa una revista que engloba tot allò que perilla: publicar en paper, en català i sobre educació és un gran repte.
Mar Hurtado Parras
Una perspectiva de 50 anys. Arri, bou, fem rega llarga!
Fa un cinquantenni que la nostra revista fa cruixir les premses. Quatre-cents vint-i-sis números, a més d’un número zero, alguns especials i suplements diversos. Es diu aviat. Milers de pàgines i incomptables col·laboradors. Els vint-i-dos primers anys, amb Jordi Tomàs Bonell (1931-2008) com a director, del número zero fins al 207. Carme Tomàs Martorell va portar la revista fins al número 300, quan va agafar el relleu Miquel Àngel Essomba Gelabert, que la va dirigir durant set anys, fins al febrer de 2013. Xavier Besalú Costa, també durant set anys, en fou el director fins al març de 2020, quan va cloure la seva etapa amb un número suggeridor dedicat a la poesia. No podem oblidar el paper que hi va fer, durant molts anys, Mercè Comas Estalella, bé com a membre del consell de redacció, bé com a directora adjunta.
David Pujol i Fabrelles
1. ATENCIÓ. La dansa subtil
Respireu profundament i pareu atenció. Quan focalitzem l’atenció de forma volguda en alguna situació que ens motiva o ens encurioseix, l’espai i el temps es desdibuixen i ens hi fonem. L’atenció és la porta que vertebra l’existència conscient, la brúixola que des de les profunditats del cervell ens guia a través de la quotidianitat i del jo, l’acte alliberador que ens permet ser i percebre. A través de l’atenció conscient, el món i nosaltres mateixos ens convertim en una obra d’art que transforma l’experiència i ens transforma. Ens connecta amb el món exterior i, quan la fixem també de manera volguda en els nostres pensaments, emocions i sensacions, ens permet descobrir les danses subtils que es despleguen dins nostre, allunyant-nos de l’egoisme del jo.
David Bueno i Torrens
2. LLENGÜES CLÀSSIQUES. Més necessàries que mai
En un passatge del Llibre del desassossec, escrit fa prop de cent anys, l’escriptor portuguès Fernando Pessoa va afirmar que els europeus som fills d’Atenes, de Roma i de Jerusalem i, com a tals, una combinació de cultura grega, ordre romà i moral cristiana. En un món engolit per un cosmopolitisme empobridor en el qual la cultura anglosaxona arracona cada cop més el llegat d’aquestes tres civilitzacions, l’estudi de la llengua i la cultura gregues i llatines ha de ser una prioritat irrenunciable, i més aquí a casa nostra, ja que Catalunya no seria el que és deslligada de les seves arrels clàssiques. Ho sabien bé prou els noucentistes, que forjaren el mite de la Catalunya grega (i romana, podríem afegir), que en alguns aspectes és encara plenament vigent.
Eusebi Ayensa
3. PROGRAMA. Deixa’t sorprendre
Al Diccionari d’educació del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i del Termcat la paraula programa té diferents accepcions, però copio la més general. Diu així: «Programa: descripció detallada amb un ordre seqüencial i coherent dels objectius educatius, els continguts o les activitats d’aprenentatge que s’han de realitzar en una assignatura determinada i en un període determinat».
Jaume Cela
4. LLEGIR. És molt perillós!
Aquest darrer estiu un amic m’explicava que per creuar la frontera entre el Nepal i el Tibet el guia els havia prohibit de passar cap llibre amb l’amenaça de ser expulsat del país de forma immediata, i els va demanar que de les targetes de memòria de les càmeres fotogràfiques i dels telèfons mòbils n’esborressin totes les referències al dalai-lama, i que en cap moment, a Lhasa o en qualsevol altre indret, els passés pel cap de cridar «free Tibet», perquè hi havia càmeres i micròfons arreu, etc. El motiu és prou clar: el govern de la Xina no vol, sota cap circumstància, que es faci cap referència al record d’un Tibet previ a la invasió xinesa i al seu líder suprem.
Joan Portell Rifà
5. INTERCULTURALITAT. Identitat i cohesió social
Des de finals del segle passat, les polítiques públiques per gestionar la diversitat cultural a Catalunya, també en l’àmbit educatiu, s’han fet a l’empara de la interculturalitat. És una de les respostes possibles. Les altres serien: s’ha optat per l’extermini; el diferencialisme tipus apartheid sud-africà; l’assimilacionisme, que posa l’accent en la cohesió social, i el multiculturalisme, que el posa en el dret a la diferència. Així, doncs, la interculturalitat es presenta com una via intermèdia entre assimilacionisme i multiculturalisme amb la voluntat de conjugar els punts forts d’un model i altre i, alhora, d’evitar-ne els efectes nocius no desitjats. Com a tal, té també una dimensió estructural, tot i que posa l’accent en les relacions interpersonals i en el diàleg, que, per descomptat, no es donen mai en el buit, sinó que estan condicionats per la situació de cadascú i pel context en què es produeixen.
Redacció Perspectiva Escolar
6. CENTRES D’ALTA COMPLEXITAT. I malgrat tot…
Catalunya se situa entre els deu països amb més segregació escolar, i per tant amb més centres d’alta o màxima complexitat, de tot Europa. La segregació s’ha convertit en un dels reptes més rellevants i, alhora, un dels políticament més complicats de l’escola catalana.
Xavi Geis Balagué
7. LENTITUD. Tot el que val la pena succeeix a poc a poc
No em podreu acusar de neoliberal. El nostre món capitalista està presidit per l’acceleració. Tot ha de fer-se ràpidament i sense temps per assaborir la novetat, perquè la següent ja la substitueix. El temps està presidit per aquesta acceleració: a la vegada que es quantifica (foragitem el temps qualitatiu), es fragmenta (en porcions aïllades) i uns invisibles homes grisos com els que descrivia Michael Ende a la novel·la Momo el colonitzen (qui decideix per nosaltres què n’hem de fer, del nostre temps?).
Joan Domènech Francesch
8. DIVERSITAT. Hi ha alumnat més diferent que altre?
La paraula diversitat es fa servir sovint, potser massa, al món de l’ensenyament. És fàcil trobar als projectes educatius de centre, i als curriculars, l’expressió «atenció a la diversitat». Què volem dir amb aquestes paraules? A la pràctica ens referim a com atenem l’alumnat anomenat «diferent». Però si tothom és diferent per què en destaquem uns quants? Hi ha alumnat més diferent que altre? A l’escola hem d’atendre, acollir i ajudar tothom a aprendre. Fent-ho així estarem atenent tota la diversitat present.
Joan M. Girona
9. RURALITAT. L’escola petita, pública i de poble
Fa pocs dies llegia un article titulat «Escoles rurals: el que val per a les ciutats no val per als pobles més petits». De fet vaig pensar que aquesta afirmació era extensible a altres àmbits, no només l’escolar, de les poblacions petites. Però ¿què és el que fa singulars les escoles rurals perquè exigeixin una regulació pròpia que s’adapti a les seves necessitats?
Miquel Payaró
Cinc dècades d’història educativa. De la declaració «Per una nova escola pública» a la creació de la Societat Catalana de Pedagogia 1975-1984
El dia 4 d’octubre de 1965 començà a caminar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que a partir de 1980 –un any abans de ser creada la publicació Infància– passà a tenir la denominació actual d’Associació de Mestres Rosa Sensat. L’any 1966 l’Escola de Mestres va fer possible recuperar una de les activitats més importants de formació permanent de mestres, l’Escola d’Estiu, la qual significà una contribució rellevant per donar continuïtat a la tradició pedagògica de les primeres dècades del segle passat. Convé recordar, del període en què ara ens centrem, l’edició de 1975, per la redacció de la declaració Per una nova escola pública, i la del 1977, que va ser una de les trobades de mestres més nombrosa, amb nou mil participants. El 27 d’octubre de 1969 es va constituir la Fundació Artur Martorell, que no va poder ser transferida a la Generalitat de Catalunya fins a l’any 1982, per tal de fomentar els seminaris i jornades a favor de la renovació pedagògica. Amb el mateix plantejament, la casa familiar dels Mata a Saifores es convertí en la seu de la Fundació Àngels Garriga, actualment Fundació Marta Mata Garriga, que disposa d’una important biblioteca especialitzada en educació.
Jordi Garcia Farrero
10. EMOCIÓ. Batega en tot i en tothom
A voltes tresor i a voltes turment. Tan vital i preciosa com ambivalent i imprecisa. Tan necessària i determinant, i no obstant tan carregada de malentesos i tan desconeguda. Se’n parla més que mai però se’n parla poc encara. Batega en tot i en tothom, més fort o més suau, més a la vista o més ocultament. No hi ha vida sense emoció. Ni cap vida que en pugui romandre al marge. Ens acompanya des del bressol però té ressonàncies de temps immemorials. És inherent al viure, al conviure i al fet d’educar. Es pateix o es gaudeix, però és essencial i omnipresent, i esdevé inapel·lable. Hi és, encara que no la miris; et parla, encara que no l’escoltis; et mou, encara que no te n’adonis. Potser no la veus, però se’t veu. I seràs titella a les seves mans si la defuges o la deixes de banda.
Eva Bach
11. L’EXILI DELS MESTRES. Riquesa per a uns, pobresa per a altres
Per anar endavant cal mirar enrere. Així, sabent d’on venim, coneixerem aspectes silenciats de la nostra història recent. Aquest és el cas dels mestres de Catalunya que marxaren del país a causa de la victòria militar de Franco. A principis de la dècada dels vuitanta, quan feia classes d’Història de l’Educació al Col·legi Universitari de Girona, vaig començar aquesta feina entusiasta de recuperar els noms dels mestres exiliats i, al mateix temps, carregada de dolor, a mesura que anava coneixent les històries personals. Mentre avançava en la recerca anava descobrint la necessitat de buscar en altres indrets, sobretot a França, per estudiar el paper que els mestres varen jugar en els camps de concentració. També en altres qüestions com la sortida de França cap a Amèrica, quan Hitler la va ocupar, i en el coneixement dels exiliats que marxaren cap a Rússia en expedicions en forma de colònies d’escolars.
Salomó Marquès i Sureda
12. INNOVACIÓ. Controvertida, però necessària
D’uns anys ençà, el concepte d’innovació ha estat controvertit en el món educatiu. Si fa un temps es considerava que tenia connotacions positives, associades a una visió de progrés, d’evolució i actualització necessària, de millora educativa i tecnològica, han sorgit en els últims anys altres visions que apunten aspectes suposadament negatius relacionats amb les innovacions educatives.
Àngel Domingo Villarreal
13. SERVEIS EDUCATIUS. Entre papers i persones
Els serveis educatius som una peça important dins del sistema educatiu. Tanmateix, tinc la sensació que darrerament no acabem de ser del tot eficaços. Avui, les nostres funcions es veuen atrapades entre l’excés de burocràcia, la hiperactivitat formativa i les constants reformes polítiques. Aquesta situació no només sobrecarrega els mestres i professors amb tasques poc rellevants, sinó que també ens distreu de la nostra missió principal: acompanyar i promoure processos educatius de qualitat.
Joel Aranda
14. PEDAGOGIA. Política, erudició i renovació
Art, ciència i ètica s’apleguen en molts àmbits de la vida. Bellesa, veritat i bondat són aspiracions compartides per la gent amb aspiracions nobles i justes. Des de les respectives àrees d’especialització i devoció, tothom ho intenta de la millor manera. Cap altra com la pedagogia, però, ho integra i ho canalitza en una faceta tan complexa com és l’educació. És la seva intenció, si més no.
Enric Prats
15. LLEURE. No sempre productiu ni de consum
El lleure, sinònim de temps lliure, s’ha convertit en un bé preuat i cobejat en la societat de consum en què ens trobem. Tradicionalment se li ha atribuït la funció de descans, de diversió i de desenvolupament, i, cada vegada més, hem mirat de treure partit a les dues darreres funcions, tot aprofitant el temps lliure com a temps per al consum i gaudi de tothom, però, també, com a temps per a la formació i l’educació.
Pere Soler-Masó
16. AVALUACIÓ. Sense canviar-la, no canvia res
L’any 1994, en Jaume Jorba i jo vam escriure a Perspectiva escolar un article en què parlàvem de l’avaluació per aprendre, aventura en la qual ens havíem enredat amb dos instituts amb la finalitat d’aplicar la LOGSE. A la introducció de l’article dèiem: «L’avaluació no es pot considerar com una part diferenciada del procés d’ensenyament/aprenentatge, sinó que està inserida en cadascun dels moments d’aquest procés. No és una tasca que fa exclusivament el professorat, sinó que també l’alumnat avalua contínuament i, segons com es faci, pot ser útil i orientadora, o tot el contrari».
Neus Sanmartí
17. FORMACIÓ CONTINUADA. Menys és més
Menys és més. Aquest és el principi de l’arquitectura de la Bauhaus, segons el qual la simplicitat afavoreix la funcionalitat. Per què no partim d’aquest principi per organitzar la formació continuada dels docents en actiu?
Francina Martí Cartes
18. CREATIVITAT. Dissonància, divergència i transgressió
La creativitat és la capacitat que tenim les persones d’establir connexions entre situacions i conceptes, entre esdeveniments i fenòmens. És una facultat humana que es nodreix de la imaginació i de la fantasia i que fa transitar les idees per connectar-les. El pensament creatiu sorgeix, doncs, a partir de crear interrelacions entre elements que poden ajudar a fer un «clic» determinat.
Maite Pujol Mongay
Cinc dècades d’història educativa. De la Llei orgànica del dret a l’educació al centenari del naixement d’Artur Martorell 1985-1994
Arran de la promulgació de la Llei orgànica del dret a l’educació (1985), van quedar regulats el sistema de concerts de les escoles privades, els òrgans de govern de l’escola i la participació en el sistema educatiu no universitari. A Catalunya es creà, per exemple, el Consell Escolar de Catalunya (1985), que actualment té la denominació de Consell d’Educació de Catalunya. Fou un primer pas cap a l’establiment dels consells territorials i municipals. Des de llavors, ha estat presidit per Maria Rúbies (1986-1989), Octavi Fullat (1989-1993), Jaume Sarramona (1993-1999), Sara Blasi (2000-2004), Pere Darder (2004-2011), Ferran Ruiz (2011-2016), Lluís Font (2016-2018), Anna Simó (2018-2021), Jesús Vinyes (2021-2024) i, recentment, Joan Manuel del Pozo.
Jordi Garcia Farrero
En Jordi Tomàs i Bonell, el primer director
Infantesa i joventut
En Jordi Tomàs i Bonell va néixer a Barcelona el 5 d’agost de 1931, fill del músic Joan Tomàs i Parés i de Trinitat Bonell i Riera, que ja tenien dos fills, en Joan i l’Antoni. La família paterna era originària d’Alcover, i la materna, de Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i en totes dues hi trobem mestres.
Pitu Basart
19. ALIANCES. Fer escola amb la companyia d’altres té sentit
El temps per llegir els títols que ens va portant la vida, entremig de l’ofici de mestre, és útil per anar matisant o ampliant el criteri propi i, sobretot, per renovar la moral i continuar creient en una bona escola per a tothom.
Redacció Perspectiva Escolar
20. CURRÍCULUM. Una oportunitat per aprendre amb sentit
La paraula currículum apareix en el món educatiu i comença a prendre forma a principis del segle xx, és un concepte recent, ja que inicialment es vinculava a «un programa d’estudis», però ha anat evolucionant al llarg del temps, adaptant-se a les necessitats de la societat, als avenços pedagògics i al benestar emocional de les persones. Actualment té la voluntat de donar resposta als desafiaments que la societat contemporània planteja a la preparació dels ciutadans i ciutadanes del segle XXI.
Montserrat Payés Marín
21. QUALITAT DE L’EDUCACIÓ. Veus, passions i perspectives
Qualitat vol dir que té totes les condicions requerides. Qualsevol qualitat, sigui la que sigui, està formada per matisos i perspectives que, plens d’intencions, ens han de portar cap a saber trobar i gaudir del valor de l’excel·lència. I si a la paraula qualitat li afegim «d’educació», vol dir que, a més, cal que tingui tots els requisits necessaris per tal que cada infant i cada jove, atenent necessitats i ritmes, pugui adquirir uns aprenentatges òptims i un ple desenvolupament integral de les seves capacitats.
Carme Ortoll Grífols Mestra
22. POESIA A L’ESCOLA. L’hi hem de portar perquè és bonica
Per què portem la poesia a l’escola? Podem fer una llista dels beneficis que acompanyen la poesia. No cal dir que la poesia enriqueix la llengua: vocabulari, construccions sintàctiques, recursos retòrics… La poesia també activa l’emoció estètica, que és com allò que no sabem ben bé què és i que sentim quan entrem en una catedral gòtica. Alhora, la poesia ens ajuda a endinsar-nos en un corpus cultural determinat. I és clar, també aviva la imaginació. Bé, i aporta coneixements, de quan floreixen els ametllers o quan marxen les orenetes, del paisatge del cap de Creus i dels oficis de fa un segle. I posa paraules als sentiments, que no són paraules fàcils i que, a vegades, afirmen alhora una cosa i la contrària. Ens ajuda a comprendre’ns i a comprendre els altres. I, quan ens aprenem un poema i el recitem, treballem l’esforç, la memòria, la dicció…, fins i tot la vergonya.
Raimon Portell
23. TEATRE. Una escola de tramoia i bambolines
Fer teatre a l’escola, per sort, és una activitat força habitual, atemporal. No és una moda passatgera ni té a veure amb currículums antics o nous ni amb lleis d’educació. Fa cent anys ja hi havia escoles on es feia teatre. Actualment algunes el tenen com un punt bàsic del seu projecte educatiu; fins i tot n’hi ha que han adaptat o fet construir l’edifici pensant en l’activitat teatral. I sobre aquest tema se n’ha escrit molt. Per tant, és possible que aquest article no aporti gaire res de nou, sobretot als mestres avesats a fer-ne com a activitat regular.
Núria Trobajo
24. PROJECTE. Més enllà d’una metodologia didàctica
«Projecte» és una de les paraules que des del meu punt de vista tenen més potencial per qüestionar-nos aspectes rellevants en l’àmbit educatiu. En la nostra cultura d’escola també hi ha alguns equívocs o maneres sovint oposades de donar forma a la idea de projecte. També hem vist que aquestes darreres setmanes la paraula ha tornat a estar d’actualitat quan algunes veus crítiques amb el que anomenen «pedagogisme» han atribuït al projecte, oposant-lo barroerament al treball dels continguts, la responsabilitat de bona part dels suposats fracassos del nostre sistema educatiu.
Redacció Perspectiva Escolar
25. INCLUSIÓ. Acollir tot l’alumnat, sense cap exclusió
Només té sentit parlar d’una escola inclusiva si veritablement és on es preludia un model social sense cap mena d’exclusions; si no és així, no hi perdem temps.
Efrèn Carbonell Paret
Títol
Sumari
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
Editorial. Perspectiva 1975-2025
Bufar les 50 espelmes de la revista Perspectiva ens obliga a agafar aire, fent record de tantes i tantes paraules escrites a favor d’una educació de qualitat. Agafem aire per omplir els pulmons i així poder continuar. No ho tenim fàcil, no és senzill respirar quan es fa una revista que engloba tot allò que perilla: publicar en paper, en català i sobre educació és un gran repte.
Autor
Mar Hurtado Parras
Títol
Una perspectiva de 50 anys. Arri, bou, fem rega llarga!
Fa un cinquantenni que la nostra revista fa cruixir les premses. Quatre-cents vint-i-sis números, a més d’un número zero, alguns especials i suplements diversos. Es diu aviat. Milers de pàgines i incomptables col·laboradors. Els vint-i-dos primers anys, amb Jordi Tomàs Bonell (1931-2008) com a director, del número zero fins al 207. Carme Tomàs Martorell va portar la revista fins al número 300, quan va agafar el relleu Miquel Àngel Essomba Gelabert, que la va dirigir durant set anys, fins al febrer de 2013. Xavier Besalú Costa, també durant set anys, en fou el director fins al març de 2020, quan va cloure la seva etapa amb un número suggeridor dedicat a la poesia. No podem oblidar el paper que hi va fer, durant molts anys, Mercè Comas Estalella, bé com a membre del consell de redacció, bé com a directora adjunta.
Autor
David Pujol i Fabrelles
Títol
1. ATENCIÓ. La dansa subtil
Respireu profundament i pareu atenció. Quan focalitzem l’atenció de forma volguda en alguna situació que ens motiva o ens encurioseix, l’espai i el temps es desdibuixen i ens hi fonem. L’atenció és la porta que vertebra l’existència conscient, la brúixola que des de les profunditats del cervell ens guia a través de la quotidianitat i del jo, l’acte alliberador que ens permet ser i percebre. A través de l’atenció conscient, el món i nosaltres mateixos ens convertim en una obra d’art que transforma l’experiència i ens transforma. Ens connecta amb el món exterior i, quan la fixem també de manera volguda en els nostres pensaments, emocions i sensacions, ens permet descobrir les danses subtils que es despleguen dins nostre, allunyant-nos de l’egoisme del jo.
Autor
David Bueno i Torrens
Títol
2. LLENGÜES CLÀSSIQUES. Més necessàries que mai
En un passatge del Llibre del desassossec, escrit fa prop de cent anys, l’escriptor portuguès Fernando Pessoa va afirmar que els europeus som fills d’Atenes, de Roma i de Jerusalem i, com a tals, una combinació de cultura grega, ordre romà i moral cristiana. En un món engolit per un cosmopolitisme empobridor en el qual la cultura anglosaxona arracona cada cop més el llegat d’aquestes tres civilitzacions, l’estudi de la llengua i la cultura gregues i llatines ha de ser una prioritat irrenunciable, i més aquí a casa nostra, ja que Catalunya no seria el que és deslligada de les seves arrels clàssiques. Ho sabien bé prou els noucentistes, que forjaren el mite de la Catalunya grega (i romana, podríem afegir), que en alguns aspectes és encara plenament vigent.
Autor
Eusebi Ayensa
Títol
3. PROGRAMA. Deixa’t sorprendre
Al Diccionari d’educació del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i del Termcat la paraula programa té diferents accepcions, però copio la més general. Diu així: «Programa: descripció detallada amb un ordre seqüencial i coherent dels objectius educatius, els continguts o les activitats d’aprenentatge que s’han de realitzar en una assignatura determinada i en un període determinat».
Autor
Jaume Cela
Títol
4. LLEGIR. És molt perillós!
Aquest darrer estiu un amic m’explicava que per creuar la frontera entre el Nepal i el Tibet el guia els havia prohibit de passar cap llibre amb l’amenaça de ser expulsat del país de forma immediata, i els va demanar que de les targetes de memòria de les càmeres fotogràfiques i dels telèfons mòbils n’esborressin totes les referències al dalai-lama, i que en cap moment, a Lhasa o en qualsevol altre indret, els passés pel cap de cridar «free Tibet», perquè hi havia càmeres i micròfons arreu, etc. El motiu és prou clar: el govern de la Xina no vol, sota cap circumstància, que es faci cap referència al record d’un Tibet previ a la invasió xinesa i al seu líder suprem.
Autor
Joan Portell Rifà
Títol
5. INTERCULTURALITAT. Identitat i cohesió social
Des de finals del segle passat, les polítiques públiques per gestionar la diversitat cultural a Catalunya, també en l’àmbit educatiu, s’han fet a l’empara de la interculturalitat. És una de les respostes possibles. Les altres serien: s’ha optat per l’extermini; el diferencialisme tipus apartheid sud-africà; l’assimilacionisme, que posa l’accent en la cohesió social, i el multiculturalisme, que el posa en el dret a la diferència. Així, doncs, la interculturalitat es presenta com una via intermèdia entre assimilacionisme i multiculturalisme amb la voluntat de conjugar els punts forts d’un model i altre i, alhora, d’evitar-ne els efectes nocius no desitjats. Com a tal, té també una dimensió estructural, tot i que posa l’accent en les relacions interpersonals i en el diàleg, que, per descomptat, no es donen mai en el buit, sinó que estan condicionats per la situació de cadascú i pel context en què es produeixen.
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
6. CENTRES D’ALTA COMPLEXITAT. I malgrat tot…
Catalunya se situa entre els deu països amb més segregació escolar, i per tant amb més centres d’alta o màxima complexitat, de tot Europa. La segregació s’ha convertit en un dels reptes més rellevants i, alhora, un dels políticament més complicats de l’escola catalana.
Autor
Xavi Geis Balagué
Títol
7. LENTITUD. Tot el que val la pena succeeix a poc a poc
No em podreu acusar de neoliberal. El nostre món capitalista està presidit per l’acceleració. Tot ha de fer-se ràpidament i sense temps per assaborir la novetat, perquè la següent ja la substitueix. El temps està presidit per aquesta acceleració: a la vegada que es quantifica (foragitem el temps qualitatiu), es fragmenta (en porcions aïllades) i uns invisibles homes grisos com els que descrivia Michael Ende a la novel·la Momo el colonitzen (qui decideix per nosaltres què n’hem de fer, del nostre temps?).
Autor
Joan Domènech Francesch
Títol
8. DIVERSITAT. Hi ha alumnat més diferent que altre?
La paraula diversitat es fa servir sovint, potser massa, al món de l’ensenyament. És fàcil trobar als projectes educatius de centre, i als curriculars, l’expressió «atenció a la diversitat». Què volem dir amb aquestes paraules? A la pràctica ens referim a com atenem l’alumnat anomenat «diferent». Però si tothom és diferent per què en destaquem uns quants? Hi ha alumnat més diferent que altre? A l’escola hem d’atendre, acollir i ajudar tothom a aprendre. Fent-ho així estarem atenent tota la diversitat present.
Autor
Joan M. Girona
Títol
9. RURALITAT. L’escola petita, pública i de poble
Fa pocs dies llegia un article titulat «Escoles rurals: el que val per a les ciutats no val per als pobles més petits». De fet vaig pensar que aquesta afirmació era extensible a altres àmbits, no només l’escolar, de les poblacions petites. Però ¿què és el que fa singulars les escoles rurals perquè exigeixin una regulació pròpia que s’adapti a les seves necessitats?
Autor
Miquel Payaró
Títol
Cinc dècades d’història educativa. De la declaració «Per una nova escola pública» a la creació de la Societat Catalana de Pedagogia 1975-1984
El dia 4 d’octubre de 1965 començà a caminar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, que a partir de 1980 –un any abans de ser creada la publicació Infància– passà a tenir la denominació actual d’Associació de Mestres Rosa Sensat. L’any 1966 l’Escola de Mestres va fer possible recuperar una de les activitats més importants de formació permanent de mestres, l’Escola d’Estiu, la qual significà una contribució rellevant per donar continuïtat a la tradició pedagògica de les primeres dècades del segle passat. Convé recordar, del període en què ara ens centrem, l’edició de 1975, per la redacció de la declaració Per una nova escola pública, i la del 1977, que va ser una de les trobades de mestres més nombrosa, amb nou mil participants. El 27 d’octubre de 1969 es va constituir la Fundació Artur Martorell, que no va poder ser transferida a la Generalitat de Catalunya fins a l’any 1982, per tal de fomentar els seminaris i jornades a favor de la renovació pedagògica. Amb el mateix plantejament, la casa familiar dels Mata a Saifores es convertí en la seu de la Fundació Àngels Garriga, actualment Fundació Marta Mata Garriga, que disposa d’una important biblioteca especialitzada en educació.
Autor
Jordi Garcia Farrero
Títol
10. EMOCIÓ. Batega en tot i en tothom
A voltes tresor i a voltes turment. Tan vital i preciosa com ambivalent i imprecisa. Tan necessària i determinant, i no obstant tan carregada de malentesos i tan desconeguda. Se’n parla més que mai però se’n parla poc encara. Batega en tot i en tothom, més fort o més suau, més a la vista o més ocultament. No hi ha vida sense emoció. Ni cap vida que en pugui romandre al marge. Ens acompanya des del bressol però té ressonàncies de temps immemorials. És inherent al viure, al conviure i al fet d’educar. Es pateix o es gaudeix, però és essencial i omnipresent, i esdevé inapel·lable. Hi és, encara que no la miris; et parla, encara que no l’escoltis; et mou, encara que no te n’adonis. Potser no la veus, però se’t veu. I seràs titella a les seves mans si la defuges o la deixes de banda.
Autor
Eva Bach
Títol
11. L’EXILI DELS MESTRES. Riquesa per a uns, pobresa per a altres
Per anar endavant cal mirar enrere. Així, sabent d’on venim, coneixerem aspectes silenciats de la nostra història recent. Aquest és el cas dels mestres de Catalunya que marxaren del país a causa de la victòria militar de Franco. A principis de la dècada dels vuitanta, quan feia classes d’Història de l’Educació al Col·legi Universitari de Girona, vaig començar aquesta feina entusiasta de recuperar els noms dels mestres exiliats i, al mateix temps, carregada de dolor, a mesura que anava coneixent les històries personals. Mentre avançava en la recerca anava descobrint la necessitat de buscar en altres indrets, sobretot a França, per estudiar el paper que els mestres varen jugar en els camps de concentració. També en altres qüestions com la sortida de França cap a Amèrica, quan Hitler la va ocupar, i en el coneixement dels exiliats que marxaren cap a Rússia en expedicions en forma de colònies d’escolars.
Autor
Salomó Marquès i Sureda
Títol
12. INNOVACIÓ. Controvertida, però necessària
D’uns anys ençà, el concepte d’innovació ha estat controvertit en el món educatiu. Si fa un temps es considerava que tenia connotacions positives, associades a una visió de progrés, d’evolució i actualització necessària, de millora educativa i tecnològica, han sorgit en els últims anys altres visions que apunten aspectes suposadament negatius relacionats amb les innovacions educatives.
Autor
Àngel Domingo Villarreal
Títol
13. SERVEIS EDUCATIUS. Entre papers i persones
Els serveis educatius som una peça important dins del sistema educatiu. Tanmateix, tinc la sensació que darrerament no acabem de ser del tot eficaços. Avui, les nostres funcions es veuen atrapades entre l’excés de burocràcia, la hiperactivitat formativa i les constants reformes polítiques. Aquesta situació no només sobrecarrega els mestres i professors amb tasques poc rellevants, sinó que també ens distreu de la nostra missió principal: acompanyar i promoure processos educatius de qualitat.
Autor
Joel Aranda
Títol
14. PEDAGOGIA. Política, erudició i renovació
Art, ciència i ètica s’apleguen en molts àmbits de la vida. Bellesa, veritat i bondat són aspiracions compartides per la gent amb aspiracions nobles i justes. Des de les respectives àrees d’especialització i devoció, tothom ho intenta de la millor manera. Cap altra com la pedagogia, però, ho integra i ho canalitza en una faceta tan complexa com és l’educació. És la seva intenció, si més no.
Autor
Enric Prats
Títol
15. LLEURE. No sempre productiu ni de consum
El lleure, sinònim de temps lliure, s’ha convertit en un bé preuat i cobejat en la societat de consum en què ens trobem. Tradicionalment se li ha atribuït la funció de descans, de diversió i de desenvolupament, i, cada vegada més, hem mirat de treure partit a les dues darreres funcions, tot aprofitant el temps lliure com a temps per al consum i gaudi de tothom, però, també, com a temps per a la formació i l’educació.
Autor
Pere Soler-Masó
Títol
16. AVALUACIÓ. Sense canviar-la, no canvia res
L’any 1994, en Jaume Jorba i jo vam escriure a Perspectiva escolar un article en què parlàvem de l’avaluació per aprendre, aventura en la qual ens havíem enredat amb dos instituts amb la finalitat d’aplicar la LOGSE. A la introducció de l’article dèiem: «L’avaluació no es pot considerar com una part diferenciada del procés d’ensenyament/aprenentatge, sinó que està inserida en cadascun dels moments d’aquest procés. No és una tasca que fa exclusivament el professorat, sinó que també l’alumnat avalua contínuament i, segons com es faci, pot ser útil i orientadora, o tot el contrari».
Autor
Neus Sanmartí
Títol
17. FORMACIÓ CONTINUADA. Menys és més
Menys és més. Aquest és el principi de l’arquitectura de la Bauhaus, segons el qual la simplicitat afavoreix la funcionalitat. Per què no partim d’aquest principi per organitzar la formació continuada dels docents en actiu?
Autor
Francina Martí Cartes
Títol
18. CREATIVITAT. Dissonància, divergència i transgressió
La creativitat és la capacitat que tenim les persones d’establir connexions entre situacions i conceptes, entre esdeveniments i fenòmens. És una facultat humana que es nodreix de la imaginació i de la fantasia i que fa transitar les idees per connectar-les. El pensament creatiu sorgeix, doncs, a partir de crear interrelacions entre elements que poden ajudar a fer un «clic» determinat.
Autor
Maite Pujol Mongay
Títol
Cinc dècades d’història educativa. De la Llei orgànica del dret a l’educació al centenari del naixement d’Artur Martorell 1985-1994
Arran de la promulgació de la Llei orgànica del dret a l’educació (1985), van quedar regulats el sistema de concerts de les escoles privades, els òrgans de govern de l’escola i la participació en el sistema educatiu no universitari. A Catalunya es creà, per exemple, el Consell Escolar de Catalunya (1985), que actualment té la denominació de Consell d’Educació de Catalunya. Fou un primer pas cap a l’establiment dels consells territorials i municipals. Des de llavors, ha estat presidit per Maria Rúbies (1986-1989), Octavi Fullat (1989-1993), Jaume Sarramona (1993-1999), Sara Blasi (2000-2004), Pere Darder (2004-2011), Ferran Ruiz (2011-2016), Lluís Font (2016-2018), Anna Simó (2018-2021), Jesús Vinyes (2021-2024) i, recentment, Joan Manuel del Pozo.
Autor
Jordi Garcia Farrero
Títol
En Jordi Tomàs i Bonell, el primer director
Infantesa i joventut
En Jordi Tomàs i Bonell va néixer a Barcelona el 5 d’agost de 1931, fill del músic Joan Tomàs i Parés i de Trinitat Bonell i Riera, que ja tenien dos fills, en Joan i l’Antoni. La família paterna era originària d’Alcover, i la materna, de Vallfogona de Riucorb i Santa Coloma de Queralt, i en totes dues hi trobem mestres.
Autor
Pitu Basart
Títol
19. ALIANCES. Fer escola amb la companyia d’altres té sentit
El temps per llegir els títols que ens va portant la vida, entremig de l’ofici de mestre, és útil per anar matisant o ampliant el criteri propi i, sobretot, per renovar la moral i continuar creient en una bona escola per a tothom.
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
20. CURRÍCULUM. Una oportunitat per aprendre amb sentit
La paraula currículum apareix en el món educatiu i comença a prendre forma a principis del segle xx, és un concepte recent, ja que inicialment es vinculava a «un programa d’estudis», però ha anat evolucionant al llarg del temps, adaptant-se a les necessitats de la societat, als avenços pedagògics i al benestar emocional de les persones. Actualment té la voluntat de donar resposta als desafiaments que la societat contemporània planteja a la preparació dels ciutadans i ciutadanes del segle XXI.
Autor
Montserrat Payés Marín
Títol
21. QUALITAT DE L’EDUCACIÓ. Veus, passions i perspectives
Qualitat vol dir que té totes les condicions requerides. Qualsevol qualitat, sigui la que sigui, està formada per matisos i perspectives que, plens d’intencions, ens han de portar cap a saber trobar i gaudir del valor de l’excel·lència. I si a la paraula qualitat li afegim «d’educació», vol dir que, a més, cal que tingui tots els requisits necessaris per tal que cada infant i cada jove, atenent necessitats i ritmes, pugui adquirir uns aprenentatges òptims i un ple desenvolupament integral de les seves capacitats.
Autor
Carme Ortoll Grífols Mestra
Títol
22. POESIA A L’ESCOLA. L’hi hem de portar perquè és bonica
Per què portem la poesia a l’escola? Podem fer una llista dels beneficis que acompanyen la poesia. No cal dir que la poesia enriqueix la llengua: vocabulari, construccions sintàctiques, recursos retòrics… La poesia també activa l’emoció estètica, que és com allò que no sabem ben bé què és i que sentim quan entrem en una catedral gòtica. Alhora, la poesia ens ajuda a endinsar-nos en un corpus cultural determinat. I és clar, també aviva la imaginació. Bé, i aporta coneixements, de quan floreixen els ametllers o quan marxen les orenetes, del paisatge del cap de Creus i dels oficis de fa un segle. I posa paraules als sentiments, que no són paraules fàcils i que, a vegades, afirmen alhora una cosa i la contrària. Ens ajuda a comprendre’ns i a comprendre els altres. I, quan ens aprenem un poema i el recitem, treballem l’esforç, la memòria, la dicció…, fins i tot la vergonya.
Autor
Raimon Portell
Títol
23. TEATRE. Una escola de tramoia i bambolines
Fer teatre a l’escola, per sort, és una activitat força habitual, atemporal. No és una moda passatgera ni té a veure amb currículums antics o nous ni amb lleis d’educació. Fa cent anys ja hi havia escoles on es feia teatre. Actualment algunes el tenen com un punt bàsic del seu projecte educatiu; fins i tot n’hi ha que han adaptat o fet construir l’edifici pensant en l’activitat teatral. I sobre aquest tema se n’ha escrit molt. Per tant, és possible que aquest article no aporti gaire res de nou, sobretot als mestres avesats a fer-ne com a activitat regular.
Autor
Núria Trobajo
Títol
24. PROJECTE. Més enllà d’una metodologia didàctica
«Projecte» és una de les paraules que des del meu punt de vista tenen més potencial per qüestionar-nos aspectes rellevants en l’àmbit educatiu. En la nostra cultura d’escola també hi ha alguns equívocs o maneres sovint oposades de donar forma a la idea de projecte. També hem vist que aquestes darreres setmanes la paraula ha tornat a estar d’actualitat quan algunes veus crítiques amb el que anomenen «pedagogisme» han atribuït al projecte, oposant-lo barroerament al treball dels continguts, la responsabilitat de bona part dels suposats fracassos del nostre sistema educatiu.
Autor
Redacció Perspectiva Escolar
Títol
25. INCLUSIÓ. Acollir tot l’alumnat, sense cap exclusió
Només té sentit parlar d’una escola inclusiva si veritablement és on es preludia un model social sense cap mena d’exclusions; si no és així, no hi perdem temps.
Autor
Efrèn Carbonell Paret
