Segons Jordi Cots, el pas de gegant en la història dels drets de la infància es va produir l’any 1989 amb l’aprovació de la Convenció dels Drets de l’Infant per part de les Nacions Unides. Es tracta d’un text legal en el qual s’aposta decididament per l’infant com a subjecte de drets, situant-lo en el camí de la plena ciutadania. Després de trenta-cinc anys, malgrat les oportunitats i la validesa de la Convenció, la humanitat és lluny de resoldre la situació de la infància al món. Només cal revisar les notícies que ens inunden diàriament a través dels mitjans de comunicació per adonar-nos que el camí que queda per recórrer és llarg i que els reptes orientats a la garantia dels drets dels infants són enormes. La geografia de les injustícies, mancances, oblits i incompliments dels drets de la infància s’estén a tot el món. Sense anar més lluny del nostre entorn, l’informe anual de la Sindicatura de Greuges sobre la situació de la infància a Catalunya constitueix una llista de reptes que no hauríem de desatendre. En aquest sentit, segueix sent ben vàlida l’expressió de Philippe Meirieu quan proclama que la Convenció dels Drets dels Infants és un text «d’indignació i de revolta».
