Fotografiia de Joan Juanola
En Miquel Àngel Essomba Gelabert tenia des de jovenet, i té encara avui, un interès polièdric envers la pedagogia, un món que l’ha apassionat des de l’adolescència, quan no coneixia, però sí que devia intuir, la frase de Nelson Mandela «L’educació és l’arma més poderosa per transformar el món».
Ens trobem amb en Miquel Àngel per parlar de la seva relació amb el món educatiu una tarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, en concret a l’edifici G6, de nom més aviat gèlid, però que disposa d’una sala de professors acollidora i càlida que, a més, té en un pany de paret una llegenda de lletres molt vistents: Knowledge hub, centre de coneixement. Amb veu greu i vellutada, en Miquel Àngel repassa el camí que ha fet pel món pedagògic, que ha passat també per set anys a la direcció de la revista Perspectiva escolar.
En Miquel Àngel va néixer a Barcelona el 1971. De petit va ser alumne de l’escola Laia del barri de Sant Andreu i va cursar el batxillerat a l’acadèmia Stucom de Barcelona. Els estudis universitaris, de ciències de l’educació, els va fer a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Durant la infantesa i fins als trenta anys va desenvolupar tota una colla d’activitats relacionades amb l’educació des de diverses perspectives: va participar en el moviment escolta, del qual va arribar a ser cap i formador de caps, va treballar d’educador de carrer als barris de la Mina i del Besòs de Barcelona, de professor d’anglès i de mestre durant sis cursos a l’escola Pau Casals de Gràcia.
A finals de segle, però, va veure necessari de completar els seus estudis sobre pedagogia: va decidir fer un màster a la UAB, un postgrau de pedagogia intercultural i va començar el doctorat. Paral·lelament, va aconseguir una plaça de docent a la mateixa universitat. Va deixar enrere, doncs, l’època juvenil, marcada per l’acció, i va passar a una segona etapa de la seva relació amb l’educació que es defineix a partir de la reflexió i l’estudi.
És en aquest context que va publicar la tesi Anàlisi dels discursos sobre l’atenció a la diversitat a Catalunya, un intent d’estudiar què deien tots els que participaven en l’aplicació de l’atenció a la diversitat –cultural, de gènere, de discapacitat, de classe social…– i què era el que volien dir i el que passava realment a les aules. La seva conclusió va ser que la irrupció de l’atenció a la diversitat en el món educatiu va portar un canvi, però només del discurs teòric: la pràctica a les classes no va patir modificacions sensibles respecte al que s’havia esdevingut fins a aquell moment.
Docència i recerca
Actualment, en Miquel Àngel té una feina docent a la UAB: està formant les futures generacions de pedagogs i pedagogues, sobretot en la dinamització de grups, la psicologia social aplicada a l’educació i l’organització i la gestió dels centres educatius. Pel que fa a la part de recerca, dirigeix l’ERDISC –Equip de Recerca sobre Diversitat i Inclusió en Societats Complexes–, un grup en què la idea principal per atendre la diversitat és la inclusió en comptes de la separació. A més a més, l’ERDISC és conscient que vivim en una societat líquida, que els paràmetres de joc canvien ràpidament i, per tant, que la manera d’atendre la diversitat avui és diferent de la de demà.
L’ERDISC col·labora amb la Diputació de Barcelona i la Comissió Europea. Estudien les diferències que hi ha entre els plantejaments teòrics d’una política educativa centrada en la diversitat i la inclusió i la seva aplicació als centres educatius. Amb la Diputació, per exemple, fa dos anys que estudien la composició de l’alumnat de les escoles de diverses ciutats –com Sabadell, l’Hospitalet, Sant Cugat…– i, allà on constaten que hi ha segregació educativa –un desequilibri entre el nombre d’alumnes nadius i immigrants–, treballen amb els consells escolars municipals i les mateixes escoles per restablir-hi la paritat. A la Comissió Europea, a través de la xarxa Sírius, de la qual forma part l’Associació de Mestres Rosa Sensat, analitzen les polítiques educatives de les regions europees participants i, a partir de les conclusions a què arriben, intenten millorar-ne l’aplicació.
L’ERDISC col·labora de fa dos anys amb la Generalitat de Catalunya i també amb el govern espanyol. Amb la Generalitat ho fan a través del projecte «Centres en dansa per la inclusió», on porten a terme un treball per construir una xarxa de centres que s’apassionen per la inclusió, que són conscients que els cal fer un canvi cultural i que, a partir de la tutorització que els ofereixen, van aconseguint objectius. Amb el govern d’Espanya estudien, per exemple, les conseqüències invisibles de la pandèmia que afecten la política educativa. Han constatat –a partir de l’observació de les mestres d’infantil d’una trentena de centres de les províncies de Saragossa, Sevilla i Màlaga– que la generació d’infants nascuts durant la pandèmia presenten retards en l’adquisició del llenguatge i també dificultats d’atenció respecte a l’alumnat de generacions anteriors. L’ERDISC està acabant l’estudi i redactant l’informe corresponent per fer-lo públic.
Una revista de mestres per a mestres
La tasca pedagògica d’en Miquel Àngel no s’ha vinculat exclusivament a la feina docent i a la investigació. També va dirigir durant set anys una publicació educativa de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. L’estiu de l’any 2005, ell suposa que aconsellada per la professora de la UAB Montse Casas, la comissió rectora de Rosa Sensat li va proposar de prendre la direcció de la revista Perspectiva escolar substituint la Carme Tomàs. En Miquel Àngel va acceptar l’oferiment, però va demanar d’incorporar-s’hi a finals d’any perquè havia de fer una estada d’investigació a la London Metropolitan University.
Quan va arribar s’hi va implicar, però amb prudència, amb una idea continuista de la revista provocada sobretot pel respecte que tenia per la institució i per la feina pedagògica que havia fet fins aquell moment. En Miquel Àngel destaca diversa gent del consell de redacció de la seva època: en Joan Pagès, l’Antoni Poch, l’Elena Noguera, la Montse Casas… Però, segons ell, la Mercè Comas, que havia format part de tots els consells de redacció fins aquell moment, n’era el pal de paller, la persona que en portava el dia a dia.
Al principi, treien un número cada mes. No pretenien ser una revista d’erudits, sinó que pensaven que havia de ser un espai de coneixença d’activitats i d’innovació educativa que parlés la llengua de les persones de la professió. I això cada mes complicava la rebuda dels textos puntualment, perquè els docents i les docents no sempre tenien prou temps per dedicar-se a escriure.
El 2012, quan en Xavier Besalú va substituir en Miquel Àngel a la direcció, es va trobar una revista que havia fet dos canvis importants. D’una banda, se’n publicaven sis números l’any –un cada dos mesos– i se n’havia canviat el disseny i algunes seccions: per exemple la Miscel·lània. N’havien modificat diversos aspectes sense perdre l’essència que l’havia definida des del principi: era una publicació escrita per mestres per ser llegida pels mestres.
Quan tanquem la conversa, en Miquel Àngel comenta que, a la reunió de departament que ha fet just abans de trobar-nos, un company seu els ha comunicat que un alumne l’ha denunciat per haver-lo obligat a llegir un llibre. Davant del nostre astorament, continua explicant-nos que ell ja va ser denunciat fa temps per obligar un alumne a comprar un llibre. En David Pujol puntualitza que Perspectiva escolar no aconsegueix subscripcions dels seus alumnes de pedagogia, tot i que a vegades ell els obsequia amb exemplars antics.
Les dues primeres primaveres de la renovació pedagògica a Catalunya, a les quals ha fet referència en Miquel Àngel durant la conversa –la que va tenir lloc durant la Segona República i la que es va produir els anys seixanta i setanta, amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat de protagonista–, es vertebraven a partir del públic lector. Sembla que la darrera, que s’ha esdevingut els últims cinc o sis anys, més que en els lectors s’estintola en una base àmplia d’espectadors de petites pantalles. Potser Perspectiva escolar haurà de contractar un influencer per continuar intentant que l’educació pugui continuar canviant el món?
Text de Pitu Basart
Fotografies de Joan Juanola
