Fotografies de Joan Juanola
Aquest professor universitari jubilat que viu a la Bisbal va estudiar en aquella Girona grisa del darrer franquisme, va sortir-ne per fer de mestre dotze anys i hi va retornar com a professor de pedagogia quan el riu Onyar ja reflectia a les seves aigües els colors del canvi.
Som a la Bisbal, al barri de la Terrera, en una urbanització que viu tranquil·la sobre un indret d’on s’extreia l’argila que ha donat feina i fama als bisbalencs. Hi hem vingut aquest matí de tardor per conversar amb en Xavier Besalú. Avui és 3 d’octubre de 2024, fa cinc anys i tres dies que es va jubilar i falten quaranta-vuit hores perquè faci 71 anys.
En Xavier Besalú Costa va néixer el 5 d’octubre de 1953, a can Ferrés, a prop del rec de la Rasa, en una casa molt acostada a Sarrià de Ter però del municipi de Sant Julià de Ramis, que en aquell temps no tenia un nucli urbà gaire definit. És el gran de quatre germans, dues noies i dos nois. «La meva mare es cuidava de nosaltres i de la llar i portava la botiga de comestibles familiar, on jo, de petit, vaig passar bones estones. El pare era flequer: tenia el pastador i el forn a casa, però a principis dels seixanta a Sarrià es va crear una panificadora i ell es va encarregar de fer el repartiment del pa».
Abans dels dos anys, en Xavier ja anava a les monges dominiques del Pont Major. Quan en va fer set, no hi podia continuar i el van matricular als Maristes «pobres», els de la Mercè de Girona: «A set anys agafava l’autobús de línia, que em deixava a correus, i amb la carmanyola del dinar a la bossa i la bata que em sortia per sota l’abric, cap al barri vell». Quan va acabar l’ensenyament primari va passar als Maristes del carrer Claveria, on va cursar els tres primers anys de batxillerat. Veient que era un noi aplicat i estudiós, els religiosos van intentar captar-lo per a l’orde, però en Xavier es va revoltar contra aquesta idea i va decidir motu proprio d’entrar al seminari. Tenia 13 anys. «Allà vaig estudiar-hi quart, cinquè i sisè. Vaig estar bé al seminari, l’educació que hi vaig rebre va ser molt digna tot i que considero que la dels instituts potser en aquells moments ja era millor». Durant el COU es va estar en un pis de seminaristes a Santa Eugènia: de matins estudiava i de tardes treballava a Pirene, una fàbrica d’embotits de Salt.
Magisteri
Quan va acabar el curs d’orientació universitària va decidir de deixar el seminari i entrar a la Normal, que ja era a l’edifici del carrer de la Creu. En Xavier es recorda de diversos professors: en Joaquim Pèlach; el seu germà Ignasi, que hi va fer els primers cursos de català oficials després de la guerra assistit per en Modest Prats; el senyor Casellas, de castellà; l’Enric Mirambell, d’història; en Paciano Fermoso, que n’era el director; el senyor Viader, de música i que també la va dirigir amb mà de ferro; i en Bernardino Orio, que era professor de filosofia de l’institut de Sant Feliu, que també n’ensenyava a la Normal i que va deixar empremta en diversos alumnes, un dels quals va ser en Xavier, que encara hi manté relació. Durant el seu pas per magisteri, el seu pare va tenir problemes de salut, va estar ingressat diverses vegades i la mare va haver de tancar la botiga i anar a treballar a Cornellà del Terri, a la carnisseria d’un seu germà. «Durant el primer i el segon curs, vaig viure a Cornellà i anava i venia de Girona amb la Lambretta del pare. A tercer, amb la problemàtica de salut del pare més estabilitzada, la família va tornar a viure a Sant Julià. Durant els tres anys de diplomatura, vaig continuar treballant a Pirene», hi afegeix en Xavier.
Va acabar magisteri l’any 1975 i va començar a servir la pàtria dels espanyols primer des de Còrdova i després a Sevilla, a prop dels Jardins de Murillo i del barri de Santa Cruz. Durant la mili, va escriure molta literatura epistolar des del pis que tenia llogat amb uns companys; i també en va rebre molta. «A la mili em vaig assabentar que una llei atorgava als alumnes amb millor nota una plaça de mestre sense haver de passar per oposicions: i a mi me’n tocava una». En aquell sud assolellat, va rebre el primer exemplar del diari Avui, tramès per la seva germana, va veure néixer El País i la revista Interviu, va seguir la legalització del Partit Comunista d’Espanya i fins i tot va assistir a mítings del Partido Andalucista. Però no va abandonar la vida acadèmica: «El 1976 em vaig matricular per fer el curs pont, que donava accés al segon cicle de Pedagogia. Per tant, sovintejava la biblioteca de la seu universitària a l’edifici de l’antiga Tabacalera. Com que em vaig posar d’acord amb alguns professors del Col·legi Universitari de Girona, vaig poder avançar treballs per anar aprovant matèries mentre no podia assistir a classe».
Quan va tornar cap al nord, l’esperava la feina de mestre: per començar, va acomplir dues substitucions, una a Blanes i una altra a Girona. El següent curs, va ser enviat provisionalment a Celrà, una escola avançada i moderna dirigida per l’Antoni Domènech on va començar a aprendre l’ofici. «El col·legi era en un edifici molt bonic –recorda en Xavier–, amb les aules al voltant d’un fòrum central, que era el lloc on es feien les representacions de teatre, que era un dels elements distintius del centre». Com que en Xavier estava matriculat a Pedagogia a la UAB, li calia anar a Bellaterra un dia a la setmana i va haver de buscar-se un substitut: fou un amic seu de Sarrià, el pintor Quim Corominas, que li va fer les classes tan bé que els deu cursos següents, contractat per l’associació de pares, va fer plàstica per a tota l’escola. Aquell va ser l’any de la vaga de mestres que va durar tres setmanes: la lluita pels sous i per suprimir les permanències s’ho valia.
El curs següent, en Xavier va deixar l’escola de Celrà i va anar a parar a la Joan de Margarit de la Bisbal, més aviat conservadora, dirigida pel senyor Clares, que va donar aquesta benvinguda als tres professors acabats d’arribar: «És la primera vegada que a la Bisbal venen mestres amb zero punts». Li va tocar de fer 8è d’EGB juntament amb dues senyoretes experimentades: la Vigo i la Massaguer. Totes dues es van cuidar molt d’en Xavier: «No van voler que vingués cap substitut el dia que jo anava a Bellaterra a classes de Pedagogia, elles mateixes es repartien la quarantena d’alumnes que deixava. També van aconseguir que una practicant que va arribar a l’escola, la Cati Casademont, em tingués a mi com a tutor i això va tenir conseqüències: al cap d’uns anys ens vam casar. A més a més, totes dues m’ensenyaven com s’havia de comportar un professional de l’ensenyament: quan, al pati, jo m’asseia a terra amb els nens, l’una o l’altra se m’acostava i em deia, “Què fas aquí, home?”»
Retorn al Seminari
En Xavier va treballar a la Bisbal fins el curs 1988-1989. Dotze anys fent de mestre. Ell no ho sabia però l’assistència al sopar del 1988 de la seva promoció li canviaria la vida. Havent sopat, a la discoteca Don Carlo, entremig del batibull de música disco i crits, la Carme Vidal, persona amb la qual havia coincidit a les monges del Pont, a la Normal i a Celrà i que era professora a la UAB, li va fer saber que hi havia una plaça vacant a l’escola de Magisteri. “Per què no vens?” Els dubtes van començar a rondar per casa dels Besalú-Casademont: la Cati, la seva dona, estava embarassada de la segona criatura; estaven a punt d’estrenar casa i hipoteca; i en Xavier i un grup de mestres havien decidit d’obrir una nova escola a la Bisbal, la Mas Clarà, que ell havia de dirigir…
Finalment, va decidir arriscar-se i va demanar una excedència de dos anys per entrar a Magisteri. Quan va acabar els dos cursos li van oferir la possibilitat d’opositar a la plaça. La va guanyar i es va passar els següents trenta anys fent classe a Magisteri i a Pedagogia. «En Quim Pèlach, que havia estat professor meu, i en Salomó Marquès van escarrassar-se a acollir-me». Va fer els cursos de doctorat i, anys després, la tesi. Es va relacionar amb SER.GI (Servei Gironí de Pedagogia Social) i el GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals i Treballadors Estrangers), entitats que treballaven per l’educació intercultural, que va ser el tema precisament de la seva tesi i també de la seva vida universitària, i sobre la qual ha impartit cursos per tot l’Estat. A Magisteri i a Pedagogia ha fet classes sobretot de Didàctica, Currículum i Pedagogia contemporània. Curiosament, la facultat de Ciències de l’Educació gironina va acabar tenint la seu al seminari menor, el lloc on en Xavier adolescent va passar tres anys i on, temps després, va fer classes durant molts cursos en la seva etapa de professor universitari.
Revista Perspectiva escolar
La relació d’en Xavier amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat ve de la seva assistència a les Escoles d’Estiu. Ell té memòria sobretot de la de l’any 1974: va durar quinze dies, tenia la seu a l’Escola de Bosc, a Montjuïc, i va participar-hi cada dia: «Aquella experiència va ser extraordinària per a un mestre de poble com jo i en tinc un record inesborrable: cursos, assemblees, mítings, recitals, concerts… la Marina Subirats, l’Ignasi Riera, en Solé Tura… tot el PSUC en pes…»
Tenint en compte que només era aquesta la seva relació amb Rosa Sensat, desconeix per què, l’any 2012, la Irene Balaguer, presidenta de l’entitat, li va proposar de dirigir Perspectiva escolar i de fer-se càrrec de les publicacions. Només pot suposar que l’amistat que va mantenir amb la Maria Antònia Canals a partir de l’any 2000 hi pot tenir alguna cosa a veure. «La proposta em va fer molta il·lusió i vaig dir que sí, tot i que l’Associació passava una mala època. Però això no m’importava: l’etiqueta “Rosa Sensat” pesava molt per mi.»
Com a director, en Xavier anava a Barcelona un dia a la setmana, tenia el suport d’en Joan Portell i de la gent que hi treballava, sobretot de la Mercè Comas, que volia plegar però es va quedar un any per ajudar-lo a fer el traspàs. La seva etapa a la revista va ser continuista: el consell de redacció es reunia un cop cada mes per discutir sobre els articles que s’havien de publicar, per fer-hi els canvis que calgués i per escollir quin tema central tocarien. «Decidíem qui coordinaria el monogràfic –explica en Xavier– i tots ajudàvem a trobar col·laboradors. Intentàvem sempre que entre els articles n’hi hagués alguns de teòrics i la resta fos d’experiències pràctiques. També teníem col·laboradors habituals». Però estalviaven tant com podien: la maquetadora i la correctora treballaven des de casa, la fotografia de portada la feia en Joan Portell i els col·laboradors no cobraven. «Pel que fa a les publicacions, vam intentar reordenar-les i vam crear una col·lecció de Testimonis –en què mestres que haguessin acabat el recorregut poguessin explicar les seves experiències– i una altra de Referents –llibres que tocaven temes de pedagogia que no es trobaven al mercat o que Rosa Sensat considerava importants–. Vam arribar a publicar una dotzena de llibres l’any, dels quals els escriptors cobraven només drets d’autor».
En Xavier va plegar de Perspectiva escolar l’any 2019. La nova presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, la Francina Martí, volia fer canvis a la revista amb els quals en Xavier no estava gaire d’acord i va deixar un càrrec que no s’ha penedit mai d’haver acceptat.
Actualment, una de les seves ocupacions és fer d’avi. De tant en tant, els seus fills li confien dues netes. No sé què em jugaria que aquestes dues petitones li seran més de mal ferrar que no pas els alumnes que durant tants anys ha tingut a l’aula…
Text de Pitu Basart
Fotografies de Joan Juanola
