Fotografia de Joan Juanola
Mestra i llicenciada en ciències biològiques, la Carme va sentir, ja de joveneta, una marcada inclinació cap a la pedagogia, que ha posat en pràctica en aules d’escoles, instituts, universitats i escoles d’estiu, però també des de càrrecs polítics, des d’institucions i des de la revista Perspectiva escolar, de la qual va ser directora durant nou anys.
«He dormit malament, haver de fer aquesta entrevista m’ha posat nerviosa», ens diu la Carme Tomàs quan ens trobem a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat amb en David Pujol i en Joan Juanola. Són les onze i som a la sala de Mar asseguts al voltant d’una taula rodona amb en Colom enllà de la finestra assenyalant cap a un oest confús pocs dies abans d’aquesta terrible celebració de la Hispanidad. «Aquest matí, quan he començat a repassar el meu currículum, m’he espantat. He pensat: tot això, he fet? I encara no me’n sé avenir». La Carme ha accedit a parlar amb nosaltres tot i les circumstàncies familiars que viu fa mesos i que l’han apartada del seu món, que durant anys ha estat la pedagogia i les ciències biològiques. Quan comencem la conversa, de cada tres persones que passen pel passadís, dues la saluden i algunes entren a abraçar-la: Rosa Sensat ha estat casa seva durant molt temps, tant al carrer Còrsega com aquí.
La Carme Tomàs i Martorell va néixer a la Canonja el 16 de juliol de 1942, per això la van batejar com a Maria del Carme. Els seus cinc germans petits es van dedicar a la música. El seu pare, que pertanyia a una família propietària d’una adoberia de pells, va estudiar de jovenet a França, va cursar dues carreres a Barcelona –ciències exactes i filosofia i lletres– i era molt creient. La mare era de Cal Joanet, una botiga de la Canonja que tenia, a més, propietats agrícoles on cultivaven presseguers, ametllers i oliveres. Els seus pares, des que es van casar, van viure a la casa pairal de la banda materna.
Abans dels cinc anys, l’avi ja havia ensenyat la Carme a llegir amb el diari La Vanguardia, i la mare la va iniciar en catecisme i en l’art de fer puntes de coixí. Després de la primera escolarització, va estudiar magisteri a Tarragona, el màxim a què una noia podia aspirar en aquella època. Però ella pretenia anar més enllà: volia cursar ciències biològiques. I ho va aconseguir.
La mosca de l’educació
Encara estava estudiant a la UB quan va començar la seva relació amb Rosa Sensat. «Jo vaig tenir molta sort: el primer any de Rosa Sensat jo no hi era perquè tenia una criatura petita, però el segon ja vaig anar a les classes de l’Angeleta Ferrer i la Rosa Carrió. I quan estava acabant la carrera de biològiques ja treballava a l’escola Talitha». Aquell va ser un moment clau de la seva vida perquè, tal com diu ella mateixa, «em va picar la mosca de l’educació». I és llavors que va començar un període de vint anys en què va passar per diversos centres: a més del Talitha, va estar al Costa i Llobera, a Pedralbes, tant l’un com l’altre capdavanters en pedagogia: «Eren escoles que donaven molt als mestres i evidentment molt als alumnes. Has de pensar que a Talitha –explica la Carme– un dia a la setmana ens reuníem amb l’Alexandre Galí per analitzar els dibuixos dels infants». Aquestes delicadeses pedagògiques contrastaven amb les dificultats que va patir a la tercera i a la quarta destinació: l’escola del barri del Besòs de Barcelona, on va començar a tastar les aspreses educatives de les zones que vorejaven els suburbis, i el Centre d’Estudis Prat de la rambla de Catalunya-Rosselló, on intentava recuperar nenes del Sagrat Cor o dels jesuïtes que havien estat expulsades per la seva inadaptació escolar. La seva darrera plaça de mestra va ser a l’escola Sant Miquel de Cornellà de Llobregat, on, animada per l’Anna Maria Roig, va dirigir la segona etapa d’un projecte educatiu que abastava infantil, primària i secundària i que tenia l’apadrinament de la parròquia i de l’ajuntament. Eren els anys setanta i a Cornellà hi havia un alt grau d’immigració. Com que el projecte demanava als professors molta dedicació, la plantilla es va anar renovant i van acabar quedant-s’hi les persones que realment van decidir d’implicar-s’hi. A secundària, per exemple, el centre s’adaptava a la realitat dels alumnes, molts dels quals treballaven i assistien a classe només quan podien.
“Quan estava acabant la carrera ja treballava a l’escola Talitha. Aquell va ser un moment clau de la seva vida perquè, tal com diu ella mateixa, «em va picar la mosca de l’educació»”.
Si als matins era a l’escola de Cornellà, a les tardes va començar a fer de mestra a l’Escola de Formació del Professorat de la UAB, que tenia la seu al costat mateix del monestir de Sant Cugat. Quan va deixar l’escola de Sant Miquel, va dedicar-se íntegrament a magisteri: hi ensenyava pedagogia i didàctica de les ciències. En aquesta època l’escola treballava d’una manera independent, rebia els diners de l’estat d’acord amb les matèries que s’hi donaven i els repartia entre els professors segons la quantitat d’hores que dedicaven al centre.
L’any 1988 va demanar un permís a la UAB i es va convertir en directora de Serveis Pedagògics de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona reclamada per la Marta Mata, que era la regidora d’Educació. Amb el canvi de govern de l’any 1995, va deixar el càrrec i va tornar a la feina docent de l’Autònoma. I un any després, el 1996, quan la Tina Roig, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, li ho va demanar, va afegir a la seva feina la direcció de la revista Perspectiva escolar, substituint en Jordi Tomàs.
Perspectiva escolar
Tot i que la Carme tenia poca experiència periodística, va acceptar el càrrec sobretot per la il·lusió que li feia que la petició vingués d’una institució amb la qual sempre havia col·laborat a l’hora d’organitzar les escoles d’estiu. No va arribar a la redacció amb la idea de canviar res; el seu pensament era, més aviat, continuar la feina que s’havia fet fins aleshores, i sobretot seguir analitzant a la revista els temes importants d’educació de cada moment.
Evidentment, durant els nou anys que va durar el seu període de direcció va introduir algun canvi, per exemple que la publicació tingués un suplement de natura. La revista va continuar sent mensual i va ser fidel en l’aplicació de la política de no pagar cap cèntim als especialistes i mestres que hi col·laboraven, perquè, a més, en aquells moments l’entitat es trobava en una situació econòmica delicada. Les persones que va sentir més al seu costat van ser sobretot la Mercè Comas, que ja hi treballava durant l’etapa d’en Jordi Tomàs i que era al peu del canó cada dia, i la Teresa Serra, que també hi solia ser cada tarda, després de les classes, i que també hi feia molta feina.
“Les persones que va sentir més al seu costat van ser sobretot la Mercè Comas, que ja hi treballava durant l’etapa d’en Jordi Tomàs i que era al peu del canó cada dia, i la Teresa Serra, que també hi solia ser cada tarda, després de les classes, i que també hi feia molta feina”.
Quan l’any 2006 va deixar la direcció, va ser perquè el cos ja no podia aguantar el ritme que duia, molt forçat, entre altres raons pel fet que amb la mort de la seva mare va deixar Barcelona i se’n va anar a viure a la casa pairal de la Canonja, la qual cosa va comportar que s’hagués de desplaçar cada dia en tren d’allà a la capital i tornar. Els constipats que contínuament agafava a l’estació de Vila-seca esperant el tren a les sis del matí van arribar a ser mítics: en l’àmbit de Rosa Sensat fins i tot se sentia una cançó sobre els seus refredats, que en moments d’intimitat li cantaven per animar-la.
Aquesta dona, que va estudiar amb beca fins a primer de carrera; que quan la va perdre va buscar una feina de mestra per compensar-ho; que va enamorar-se bojament de la professió docent i que se la va fer seva per a tota la vida… Aquesta dona, que ha fet gairebé tots els papers de l’auca en el món de l’ensenyament: investigadora; professora de formació permanent; creadora de plans experimentals; assessora d’ajuntaments, de la Generalitat de Catalunya, del govern d’Espanya, de diversos museus de la ciència i de la tècnica, de mitjans de comunicació; organitzadora de simpòsiums, congressos, ponències i cursos; autora de nombrosos llibres i articles; directora de treballs… Aquesta dona, que va preparar la seva tesina ja de gran sobre la dendrocronologia dels faigs a la Vall de Santa Fe i que va gaudir-ne com si fos un infant; que ha estat casada, separada i tornada a casar amb l’historiador Josep Maria Salrach i que té un fill i dos nets… Aquesta dona, que durant els dos darrers anys ha viscut moments vitals complicats i que durant la conversa ha mostrat un bei de tristesa tot recordant tantes persones i tan vàlides que han anat passant avall, ha necessitat només parlar d’educació per esborrar el desànim del seu rostre, tornar a activar-se i donar-nos una lliçó d’humilitat i de vitalisme. Perquè, quan parla de pedagogia i de les seves ciències biològiques, la Carme torna a sentir aquella picada de la mosca educativa que li amaneix la força per esdevenir imparable.
I que ho sigui per molts anys!
Text de Pitu Basart
Fotografies de Joan Juanola