Alumnes d’Educació em deien: «Del poema, fins ara només en miràvem la forma. Per fi avui el vivim globalment: recitant-lo amb comprensió, passió i ritme.»
Naixem en un món de mots: pràctics, divertits, fondos, suggeridors, dolços, punyents. I el poema n’agafa uns quants i els afaiçona amb l’art, tan propi de l’infant, de re-explicar-se la vida jugant. El poema diu coses, en crea: canvia comprensions, ja que viure paraules que t’has fet teves és actuar sobre la teva manera de pensar. I, alhora, pensar et fa re-formular. El sociòleg Lluís Aracil ho subratlla al seu magnífic assaig La mort humana (1998: 32): «Pensar és en gran part re-dir i re-entendre.»
El neurocientífic Daniel Willingham (2011: 111) diu que «es recorda allò en què s’ha pensat» i que «la comprensió és la memòria disfressada» (ibíd., 120); concloem que l’una va amb l’altra, ja que, així com recordem allò que ens hem apropiat pensant-hi, només podem haver-hi pensat recordant fets i continguts més o menys relacionats; és el cicle de l’aprenentatge: comprensiómemorització… I afegeix que en certs casos ens cal fer, amb el suport de recursos mnemotècnics, una memorització sense reflexió (taules de multiplicar…) (ibíd., 114-115). Doncs bé, la meva proposta de fer descobrir i recitar bona poesia conté en un primer moment tots tres elements: la comprensió prèvia, l’apropiació entusiasta i la memorització mecànica.
I encara n’hi ha un quart, que és clau perquè condiciona la tria del poema: la comprensió de l’altre que ens demana (entre d’altres com Jesús: «Estima els altres com a tu mateix») la filòsofa Martha Nussbaum (2011: 133) citant Tagore: «la imaginació narrativa, la capacitat [de la persona] de pensar com si estigués a la pell d’una altra»: la d’immergir-se en ficcions (afaiçonaments) que l’ajudin a entendre la gent i a si mateixa. Ens cal, doncs, fer servir cada dia a l’aula una de les millors eines que tenim per a cultivar l’empatia: la bona literatura viscuda i debatuda, recitada amb una ben creïble entonació i gestos, llegida en profunditat, representada, reinterpretada, re-creada.
El breu i dolç poema popular «Catric-catroc, / encén-te, foc, / que hi ha un pobret / que es mor de fred» no és tan sols un joc de sons amb ritme (com sí que ho seria el simple embarbussament «¿Quin fum fa? Fa un fum fi»), sinó també un joc de paraules amb missatge constructiu: amb un argument que ofereix sortida, és a dir, amb conflicte, personatges i un final feliç per a ells (o almenys amb el desig explícit que ho sigui, com en aquest cas).
Com diu Gustavo Martín Garzo (2009: 183-184), «el final feliç és una exigència comuna a tots els contes tradicionals», perquè amb aquests l’adult vol informar els infants «sobre el món i els perills que hi poden trobar, però sobretot tranquillitzar-los»; el final feliç comporta una opció moral i, sobretot, amorosa. «Als contes, hi veuran reflectits els grans drames del seu cor i aprendran a elaborar estratègies per a superar-los. També descobriran que aquests conflictes no són privatius seus, sinó propis de tots els homes.»
És d’aquesta manera tan literària (tan plena de comparacions) com l’infant (i l’adolescent) va aprofundint en la comprensió de tot altre: sigui com sigui. I, durant aquesta adquisició de la sociabilitat, el podem ajudar a trobar (i a aprendre i aplicar) poemes encara més breus: refranys (només els bons) com ara aquests: «El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú», «Haz el bien y no mires a quién», «Estigues sempre alegre per fer feliços els altres» (Jesús Urteaga)…
Quan ets infant (terme que significa ‘que no parla’), tens avidesa d’arguments: de mots (immersos en frases i entonacions) aclaridors de conceptes, fets i sentiments. I en reps ja des del primer alè: els afectuosos lligats a la vida quotidiana i els que formen part de cançons, poemes i altres moixaines o jocs de falda.
Poèticament, ¿podem fer femení el «pa amb oli»? Pareu la mà i ho viureu: «Una coqueta, / ben rodoneta, / de pa amb olieta, / nyam-nyam, / a la boqueta.» Us acabo de fer viure en pròpia mà una moixaina mig «ralet, ralet» mig ballmanetes, com ho fan tants progenitors i altres adults que imprimeixen mots rimats i ritmats a la pell, la boca, les orelles, els ulls i el cor d’una criatura tan necessitada d’entendre arguments vivint-los («aquest se les menja totes»), de (re)conèixer parts del cos («Barbeta barbitxola»), de con
fiar en l’adult («¿Qui vol aquest sac de crostes?», «Les campanes de Salom»)… Vegeu Tat! (llibre i CD), de Marta Badia i Àngels Vidal (2007). A mesura que l’infant va adquirint gest-llengua-pensament, va entrant en relacions més complexes, amb la crucial ajuda de la literatura jugada: poemes més elaborats, cançons, rondalles, joc dramàtic, teatre, titelles i cantarelles ballades al pati o el carrer (per les nenes i algun nen). I, com dic a Poesia a l’escola (2008), l’adult pot contribuir-hi molt fent-li descobrir i aprendre bons poemes, i interioritzar-ne el missatge i l’estructura literària (punt de vista, empatia, etc.). Vegeu, resumida, la meva proposta, adaptable a qualsevol edat.
Un cop après qualsevol poema, enceto un diàleg en què relacionem el que diu amb fets viscuts, sentiments (com els de l’elefant), contes, música, art o ciència i alhora ens fixem en com ho diu: els mecanismes rítmics, xocants, fonètics, reflexius i irònics que fa servir l’autor. I, com aquí, això sovint ho completo fent-los compondre un poema a imitació del model, amb l’objectiu, no pas d’obtenir una boníssima producció dels estudiants, sinó d’aconseguir que aquests interioritzin els trucs literaris de què es val l’autor: adreçar-se a un animal, tendresa, metàfores, dobles sentits…
Després d’una sessió de poemes meus a segon d’educació primària amb «Elefant» (Bonmatí, 2009: 39) i d’altres, els vaig preguntar què havien viscut, après o sentit, i tres van dir que patien burles; vam fer un debat sobre l’assetjament.
Com hem vist, la reflexió sobre què diu un poema i com ho diu s’incrementa molt rellegint-lo per fer la imitació, que també pot utilitzar un vers prestat, com ara el tercer del meu «Sargantana» (ibíd., 81) per crear poemes adreçats a altres animals:
Cocodril menut,
llenguallarg i astut
que has caigut en mans
de petits humans,
per salvar el teu cos
n’has perdut un tros:
la cua has donat
per la llibertat.
Per exemple, després d’explicar, llegir i representar la faula del lleó i el ratolí, puc aconseguir que componguin una cosa així:
Ratolí bon jan
que has caigut en mans
del lleó gegant
i ell t’ha alliberat
i ara l’has salvat
rosegant ric-rac,
s’ha fet supergran
la vostra amistat.
Posem que soc tutor d’infantil o cicle inicial i vull ensenyar «Catric-catroc». Abans, els explico emocionadament: «Aquest matí glaçat, he vist un vellet molt pobre que estava mig mort de fred i que intentava fer foc amb llenya humida. I no se li encenia. Llavors la hi he eixugada amb la bufanda i li he recitat un poema màgic, i quan el foc se li ha encès, m’ha donat les gràcies i m’ha fet un petó. I s’ha après per sempre el poema, que diu això:
Catric-catroc,
encén-te, foc,
que hi ha un pobret
que es mor de fred.»
I, quan ara l’infant ja el recita amb gestos, aquests col·laboren amb el ritme, el joc de sons i el missatge a fixar-li el poema als llavis i a la ment i a dotar-lo de més bona entonació. N’és un clar exemple el meu «Tortuga» (ibíd., 87), que introdueixo així: «Em trobo l’amiga tortuga que camina amoïnada i em diu: “M’he trobat un gos que em feia bub-bub i em volia mossegar sis coses: una pota, una altra pota, una altra pota, una altra pota, el cap i la cua.”» Ara ho fan ells. «“I ¿has arrencat a córrer?” “Noo, que jo vaig a pas de tortuga; m’he amagat a la closca.” ¿Oi que la tortuga té una closca a l’esquena? I ¿oi que tota ella hi cap? “Doncs, igual que quan vas a comprar el pa i el pagues li dius a la botiguera passi-ho bé, jo li he dit: ‘Adeu, senyor gos, passi-ho bé: no em mossegarà pas.’ I ell feia voltes a la closca i, com que no em podia mossegar, ha marxat.” I llavors jo, tot imitant-la, li he dit el poema d’en Ricard Bonmatí dedicat a ella:
A poc a poc
va fent camí;
arriba a un lloc,
ja pot dormir;
amaga el cap,
i els peus també:
tota ella hi cap
¡i passi-ho bé!»
Joana Raspall és la meva preferida entre els poetes, ja que, amb dolçor, bon humor i ritme, ens diu que tots som una mateixa colla i ens hem d’ajudar, i que ens trobarem en una altra vida gràcies a estimar-nos en aquesta (vegeu Bonmatí, 2014). Josep Maria Aloy, autor de la tria, edició i introducció del preciós recull de poemes de Raspall Amb sabates de molsa (2018: 16-17), assenyala que «el mot “compartir” és un dels sentiments que més hi abunden. […] Per poder compartir cal una bona amistat. […] Ens cal ser amics de tothom».
Una de les seves grans herències és l’empàtic poema «El pollet». Ja sabeu que quan callem no diem ni piu. Doncs bé, a les escoles tenim persones que no sabem en quina llengua piulen, és a dir, que ens costa de connectar-hi, sigui perquè són nouvingudes i/o originàries d’altres cultures, sigui perquè tenen un grau tan alt de diversitat que se’ns fa difícil d’entendre-les. I ho hem d’intentar sempre. És per això, suposo, que ella ens va compondre aquest poema tan lúdicament solidari.
Als estudiants, els podríem fer una presentació semblant a aquesta (que els ajudarà a fer una ben creïble entonació): «Joana Raspall tenia un amic que era pollet, i li feia molta pena no saber què li deia. Sempre li piulava piu-piu, piu-piu. I ella li responia: “Pollet meu, no t’entenc: tu no saps parlar com jo, i jo no sé piular com tu. ¿Què em vols dir quan piules piu-piu, piu-piu? ¿Què et passa?” I llavors li va escriure el poema “El pollet” i el va incloure al seu bonic llibre Degotall de poemes:
Voldria saber què diu
el pollet quan fa “piu-piu”…
Si té gana, si té set,
Çsi pateix calor o fred;
si està trist, si està content,
i m’entén o no m’entén.
Si ell no pot saber
parlar, hauré d’aprendre a piular.»
Ajudem a fer bé l’ordre exacte (la gana, la set…) i la separació de vocals («El mal humor»: sabré on), els canvis de ritme («Sargantana»: la cuhas donat, accent a la segona)…
Adaptat a cada edat, en resum introdueixo així «El mal humor» (2018: 43): quan la mare la crida perquè pari taula, la filla li crida que s’esperi. Aviat li demana perdó, para la taula i li diu que se li havia ficat dins el Monstre del Mal Humor. I la mare li respon que ella se’n defensa amb el remei de Joana Raspall: ser amable amb totes les persones per provocar-los somriures i així, aquests, desar-te’ls en una capseta per poder treure’ls quan t’ataqui el teu Monstre:
El mal humor
Guardo tancats en un cofre de plata
tots els somriures que trobo pel món.
Si el mal humor m’ataqués algun dia
i els necessito, ja sabré on són.
Raspall té moltíssims grans poemes («Podries», «Cirurgia»…). Però «La granota», un dels primers, del 1981, és massa menyspreatiu: «El peixet vermell / diu a la granota: / —M’atipa el teu cant / d’una sola nota! // La granota salta / i amb aire sorrut / li respon: —Enveja’m! / Pitjor tu, que ets mut!».
Constatem que fins i tot una gran persona i poeta com ella pot haver fet algun poema no prou encertat. Hem de triar els poemes amb un criteri molt elaborat. Jo (potser influït, sense adonar-me’n, per aquesta dura faula d’ella) vaig cometre l’error d’incloure a Poesia a l’escola (pàg. 56) la d’Iriarte «La rana y el gallina», també bastant menyspreativa (com ho són moltes altres faules).
Una altra gran poeta és Carmen Gil, que, a més d’oferir-nos poemaris genials, en algun conte, com El hada Roberta (2006: 28-29), fa de la poesia el millor dels remeis. Aquí, l’entusiàstica fada comença a ajudar la Lucía amb poemes cançó com aquest, que acaba així:
«Se pasa frío y calor
y te das mil sofocones;
pero ¿hay oficio mejor
que alegrar los corazones?
»Los versos de Roberta le hicieron cosquillas en el corazón y esbozó una sonrisa grande y luminosa, como una mariposa de colores.»
Poema de l’autor inclòs a L’any tirurany més poètic,
amb il·lustracions de Montse Tobella (Animallibres, 2019).
Així doncs, us proposo que feu que els millors poemes els reciti implicant-s’hi cadascun dels estudiants, primerament en colla, i tot seguit individualment i posant-hi el propi toc personal que ompli de sentit la seva vida i la dels altres, i que es vagi fent un quadern amb els poemes d’autor preferits i els que escrigui mig imitant aquests mig posant-hi creativitat i compromís. Que és el que he fet jo amb «L’estiuet de Sant Martí» (2019: 18-19), inspirant-me en l’empàtic «Podries» de Raspall (2018: 120).
Com més poemes bons recitin de cor els nostres infants i joves, més solidari faran el seu dia a dia, i més feliç el de tothom.
Per saber-ne més
Aracil, Lluís V. (1998). La mort humana. Barcelona: Empúries.
Badia, Marta; vidal, Àngels (2007). Tat! Barcelona: Arola.
Bonmatí, Ricard (2009). Estimades feres. Barcelona: Baula.
— (2019). L’any tirurany més poètic. Barcelona: Animallibres.
— (2008). Poesia a l’escola. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat.
— (2014). www.tribunaeducacio.cat/joana-raspall-padrina-de-catalunya-2.
Gil, Carmen (2006). El hada Roberta. Barcelona: Bambú.
Martín Garzo, Gustavo (2009). El hilo azul. Madrid: Fundación G. Sánchez Ruipérez.
Nussbaum, Martha C. (2009). Sense ànim de lucre. Barcelona: Arcàdia.
Raspall, Joana (2018). Amb sabates de molsa. Lleida: Pagès Editors.
Willingham, Daniel T. (2011). Per què als nens no els agrada anar a l’escola? Barcelona: Graó.
RICARD BONMATÍ GUIDONET
Autor de literatura infantil i juvenil Exprofessor de la Universitat Ramon Llull i la Universitat de Girona
