Com afecta la tecnologia digital el cervell d’infants i adolescents
La digitalització a les escoles és un fet imparable, com també ho és a la societat. De fet, és un reflex fidel de la societat. Actualment és gairebé impossible fer segons quines gestions sense l’ajut imprescindible del mòbil o amb algun altre aparell digital amb connectivitat. I des de les administracions públiques, com també des del sector privat, com per exemple des de moltes entitats bancàries, s’estimula la ciutadania a digitalitzar tants processos quotidians com sigui possible, inclosos els pagaments en botigues, l’accés al transport públic, etcètera. Negar una formació digital adequada als infants i adolescents seria un anacronisme i, fins i tot, una hipocresia. Seria una irresponsabilitat. Ara bé, quan i com cal iniciar-los en l’ús responsable de les tecnologies digitals? Cal prohibir-les taxativament fins a certa edat? Perquè, quins efectes produeix l’ús i l’abús aquestes tecnologies al seu cervell i, per extensió, a la seva vida mental i social?
Amb la tecnologia al cervell
Començaré pels aspectes aparentment més senzills, que tenen relació amb la tercera pregunta que he plantejat al paràgraf introductori. Son més senzills pel fet que es tracta de dades objectives. Quin efecte produeixen aquestes tecnologies al cervell dels infants i adolescents i, per extensió, a la seva vida mental i social? Actualment es disposa d’una bona quantitat de dades procedents de diversos estudis científics que permeten veure l’abast que té utilitzar tecnologia digital en excés durant la infantesa. Fixeu-vos que dic “en excés”, i ho emfasitzo. No hi ha cap dada objectiva que indiqui que una utilització adequada, restringida en el temps, amb un propòsit raonable i amb un acompanyament adequat, sigui perjudicial.
Un dels treballs científics més complerts, una metaanàlisi que es va publicar a finals de 2023 a la revista Early Education and Development, indica que l’ús de tecnologia digital durant la infantesa comporta canvis en la connectivitat de diverses àrees del cervell. Ara bé, que hi hagi canvis no indica, d’entrada, que hagin de ser perjudicials. Per descomptat, tampoc diu que hagin de ser beneficiosos. El cervell és un òrgan plàstic i mal·leable, que va fent i refent les seves connexions neuronals, les sinapsis, en base no només a programes genètics interns sinó també, de manera molt especial, en interacció amb l’exterior, en base de les experiències que la persona té i als aprenentatges que va realitzant. I també en funció dels estats emocionals amb què viu aquestes experiències o realitza els aprenentatges.
És un sistema fantàstic que permet que ens adaptem a gairebé qualsevol situació, per aprenentatge. Ara bé, aquestes mateixes sinapsis també contribueixen a regular el comportament de la persona; això és, com es percep a si mateixa, com percep l’entorn i com s’hi relaciona, inclòs, lògicament, l’entorn social. Per això a través dels aprenentatges i les experiències ens adaptem a l’entorn on vivim. En conseqüència, el fet que l’ús de tecnologia digital durant la infantesa i l’adolescència modifiqui les connexions neuronals és, d’entrada, una bona notícia. El cervell s’adapta a l’entorn que troba, també al digital, i aprèn a gestionar-lo.
Tanmateix, què passa quan aquestes tecnologies es converteixen, durant la infantesa i l’adolescència, en l’eix central de les experiències diàries, dels contactes socials i dels aprenentatges? S’ha demostrat que s’altera la connectivitat en diverses àrees del cervell, entre les quals destaquen l’escorça prefrontal, l’amígdala i l’estriat, entre altres. L’escorça prefrontal és la zona del cervell que gestiona els comportaments més complexos; les anomenades funcions executives. Inclouen la capacitat de reflexionar i de raonar, de planificar, de prendre decisions basades en raonaments previs i de racionalitzar i gestionar els estats emocionals, per evitar tant com sigui possible les respostes merament impulsives.
L’amígdala, al seu torn, s’encarrega de generar els estats emocionals, especialment però no únicament els vinculats a sensacions d’estrès i d’amenaça. Finalment l’estriat és la zona que permet que tinguem sensacions de recompensa per les activitats que fem o els pensaments que tenim, seguint un balanç de costos i beneficis de base eminentment preconscient, i també permet que anticipem les recompenses futures en base al moment actual, prenent de base les experiències passades.
Tot això propicia que l’abús de tecnologia digital durant la infantesa i l’adolescència es relacioni directament amb retards en el desenvolupament psicomotriu i amb un increment de la impulsivitat, la qual cosa inclou una disminució pel que fa a la tolerància a la frustració i de la resiliència. L’abús de la tecnologia digital comporta que els infants i els adolescents es perdin moltes experiències vitals presencials, que són crucials per a un bon desenvolupament físic i mental, entre les quals el joc amb altres infants i adolescents i la socialització vivencial, també amb la família. Poder-se mirar als ulls, percebre l’altre amb tots els sentits. A més, si aquest abús es produeix també amb una manca d’acompanyament, que possiblement sigui la situació més habitual, els pot portar cap a camins clarament inadequats per a la seva edat, situacions o imatges que no poden comprendre ni assimilar, la qual cosa pot alterar les funcions mentals, a través de les connexions neuronals que els generen, incloses les relacionades amb els estats emocionals amb què ho viuen.
Ús i abús de la tecnologia digital, o quan i com introduir-les
Ara venen les preguntes més complexes de respondre atès que, a diferència de les dades objectives anteriors, la seva resposta és subjectiva. Quan i com cal iniciar els infants i els adolescents en l’ús responsable de les tecnologies digitals? O potser cal prohibir-les taxativament fins a certa edat? Per començar, en opinió meva, la prohibició seria contraproduent, atès que els apartaria d’una tecnologia que els adults fem servir davant seu gairebé tothora, la qual cosa a molts els podria estimular encara més el desig d’utilitzar-la, d’amagat, amb la sensació de fer una cosa “mal feta” (que comportaria uns estats emocionals que podrien arribar a ser tòxics per a alguns). Una tecnologia que, a més, quan siguin joves i adults, ells i elles també hauran de fer servir molt sovint de manera irremeiable.
Això no vol dir que no se n’hagi de regular l’ús; una regulació que pot portar certes prohibicions en determinats moments, però a través d’una normativa que comporti, sobretot, l’aprenentatge d’una utilització responsable. El que cal és no renunciar a la nostra responsabilitat com a educadors, tant mestres com progenitors, d’acompanyar-los en el procés de descobrir i utilitzar el món digital. Sempre amb un propòsit, no per simple lleure (o no només per simple lleure) o per treure’ns-els de sobre. Ajudant-los a navegar per internet sense que hi naufraguin. El problema no és la tecnologia, sinó un món adult que massa sovint no sap com afrontar la tasca complicada d’educar els infants i els adolescents en una vida plena de tecnologia.
Per començar, la tecnologia digital no hauria de ser d’ús habitual fins els cinc o sis anys d’edat. Únicament com a recurs esporàdic, sempre que no hi hagi altres maneres de fer o de buscar allò que es considera primordial. El motiu és simple, i està també arrelat al cervell. Tots els infants neixen amb tots els òrgans dels sentits actius (en persones neurotípiques), però tanmateix el cervell necessita aprendre a integrar-los tots per acabar generant percepcions unificades del l’entorn. D’aquesta tasca, se n’encarrega una zona del cervell anomenada àrea d’integració, que va madurant progressivament a mesura que es van fent servir tots els sentits, tan simultàniament com sigui possible.
Quan es parla dels sentits, no hem de pensar únicament en els cinc sentits clàssics aristotèlics (atès que va ser Aristòtil qui els va descriure fa 2400 anys): vista, oïda, tacte, olfacte i gust. Cal pensar també en la propiocepció, que ens dona informació sobre la posició relativa de les diferents parts del cos, i la interocepció, que ens indica quin és el nostre estat orgànic intern. Són importants perquè aprenem a través de les informacions que ens proporcionen els òrgans dels sentits, però ho fem sempre en relació a nosaltres mateixos. Cadascú és l’eix del seu propi aprenentatge. Com més integrats estiguin tots els sentits, amb més facilitat s’adquiriran aprenentatges nous i de manera més eficient s’integraran amb les experiències prèvies. En aquest context, la tecnologia digital només comporta l’ús de dos sentits: la vista i l’oïda. L’estimulació de tots els sentits passa pel joc “tradicional”, per les interaccions socials, per tot allò que sigui vivencial i es visqui de forma presencial. Per això la tecnologia digital s’hauria de fer servir de forma restringida i només quan hi hagi un propòsit clar irreemplaçable en infants de menys de 5 o 6 anys.
De manera similar, els adolescents no només continuen fent nous aprenentatges de l’entorn, sinó que han de descobrir qui són a través dels canvis puberals i de comportament associats a l’adolescència: qui són i com són, qui volen ser i com volen ser, i com es volen relacionar amb l’entorn. I ho fan en si mateixos i també a través del contacte amb el seu entorn, especialment en l’entorn social. Comparant-se amb altres adolescents i amb els adults, tant a través de la imitació com també, sovint, de la contraposició. I tot aquest procés és molt més efectiu quan es realitza vivencialment, presencialment, a través de les mirades, el contacte físic, el joc compartit entès en sentit ampli (físic i social). Per això l’ús de la tecnologia digital ha d’estar regulat, perquè aprenguin a gestionar-la, però no s’ha de prohibir taxativament. Com podrien aprendre a autogestionar-se si no l’experimenten com una part més del que serà la seva vida de joves i d’adults? Una part més, dic. No com a font principal d’aprenentatges i d’interacció social. Sinó complementària a tota una vida plena d’interaccions socials presencials en les quals experimentar l’amistat, la frustració, la resiliència, el recolzament, … Tot allò que els permetrà dur una vida més conscient, rica i empoderada.
David Bueno i Torrens, doctor en Biologia, fundador de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st i professor i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència i la seva relació amb els processos d’aprenentatge. Ha estat també investigador a la Universitat d’Oxford i ha realitzat estades a altres universitats i centres de recerca europeus i estatunidencs. Autor d’articles científics i de llibres d’assaig i divulgació. Assessor en temes de neuroeducació de la International Bureau of Education de la UNESCO.
Bibliografia
Bueno, D. (2022). El cervell de l’adolescent. Barcelona: Rosa dels Vents.
Hoehe, M. R., & Thibaut, F. (2020). Going digital: how technology use may influence human brains and behavior. Dialogues in clinical neuroscience, 22(2), 93-97.
Rose, N. N., Ishak, A. S., Sultan, N. H. H., Ismail, F., & Fahrudin, A. (2022). Effect of digital technology on adolescents. In Impact and Role of Digital Technologies in Adolescent Lives (pp. 1-18). IGI Global.
Small, G. W., Lee, J., Kaufman, A., Jalil, J., Siddarth, P., Gaddipati, H., … & Bookheimer, S. Y. (2020). Brain health consequences of digital technology use. Dialogues in clinical neuroscience, 22(2), 179-187.
Wu, D., Dong, X., Liu, D., & Li, H. (2023). How Early Digital Experience Shapes Young Brains During 0-12 Years: A Scoping Review. Early Education and Development, 1-37.
