Brruum, bang, ?⚡️??♂️☆ pum. Se sent un fort terrabastall a l’esquerra de la imatge. No queda del tot clar què provoca el soroll, però podria ser el moviment de cadires i taules. Vist des de fora, pot semblar força estrany, però si t’hi fixes una estona més, tot comença a tenir sentit.
Ens trobem amb un parell d’avis asseguts que segueixen els esdeveniments a la pantalla. De fet, és per ells que hi ha tot aquest anar i venir de mobles. No són a la mateixa habitació ni al mateix edifici. En realitat, hi ha centenars de kilòmetres de distància entre els avis i els qui produeixen tot aquest soroll. Però ara estan creant un espai comú. O, més ben dit, els avis s’estan preparant per fer de públic, i l’Eva, la seva neta, està preparant l’escenari. De tant en tant se la veu córrer amunt i avall preparant-ho tot i preparant-se.
L’Eva ha après alguna cosa nova que els avis no han vist mai. Per això la mare ha ajudat l’Eva a connectar-se a través de Facetime per tal que el telèfon amb càmera estigui al lloc adequat. L’Eva s’acosta molt al telèfon mòbil i saluda els avis amb la mà, mentre els diu molt animada que estiguin molt atents.
Torna a desaparèixer del camp de visió, però de seguida reapareix. Comencem. Ara entra en l’escena que ha creat i fa dues tombarelles. És una sort que tot plegat es pugui veure a la pantalla de casa els avis, i es pugui respondre amb aplaudiments i crits.
Pot repetir les tombarelles diverses vegades. Es poden discutir els detalls i es poden fer suggeriments importants per millorar l’actuació.
I s’acaba. No queda energia per a més tombarelles. I s’ha de menjar, o potser és hora d’anar a dormir. Un petó llançat a l’aire i es tanca la connexió.
La Gretha, la germana petita, és massa petita per fer de directora, regidora i artista, però li agrada seure a la falda de la mare i veure els avis a la pantalla. Avui utilitzen la pantalla de l’ordinador, així que la imatge és gran. De vegades, la conversa es complementa amb una seqüència breu de vídeo. Pot ser del dia que van anar a veure els cignes al llac, o del diumenge que van ser als gronxadors del parc. En un racó hi havia una bassa tan profunda que a la Gretha se li va ficar l’aigua dins les botes de pluja. En tenen una breu filmació.
Però la Gretha es manté majoritàriament al marge. Està asseguda amb una poma ben grossa i sucosa i la mastega amb gran plaer. Es mira l’avi amb deteniment, agafa la poma i de sobte l’esclafa contra el teclat. Té ganes de compartir i experimenta. La poma pot arribar fins a l’avi a través del teclat?
És interessant com es manté i es desenvolupa el contacte. En aquesta família, aquesta pràctica s’ha desenvolupat de manera que solen ser els infants els qui decideixen quan veure’s per Facetime. És quan tenen alguna història que volen explicar o alguna cosa que volen mostrar als avis. De vegades és un contacte molt breu, i d’altres dura més estona.
Els avis tenen uns quants llibres ben bonics que els infants coneixen de les visites, i de vegades truquen perquè volen que els llegeixin un d’aquests llibres.
No passa sempre que els avis tinguin el temps o la possibilitat de llegir llibres o de fer de públic, però gairebé sempre hi ha la possibilitat de veure’s un moment i saludar-se, encara que siguin a l’autobús o al supermercat.
Els avis materns de les criatures ja no treballen, així que tenen més flexibilitat. El contacte continuat amb els avis paterns és una mica més complicat. L’Eric, el pare, va créixer al Canadà, de manera que la major part de la seva família és a l’altra banda del món. Això vol dir que poques vegades veuen la família del Canadà. Fa que el contacte sovintejat sigui difícil, però les possibilitats que ofereix Facetime han millorat molt el contacte.
Els avis del Canadà parlen anglès i no entenen el danès. Això, evidentment, dificulta una mica la comunicació. Per a tots dos progenitors era doncs important que els infants adquirissin cert nivell de comprensió d’ambdues llengües i cultures. Així, l’Eric, el pare, els va parlar anglès des del primer dia, i la mare, Anna, els va parlar danès.
Aquesta opció va possibilitar que els avis del Canadà es familiaritzessin amb la vida quotidiana dels infants. Per als infants, va significar l’oportunitat de familiaritzar-se amb la llengua que parla una bona part de la seva família. Entenen el que els diuen l’àvia i l’avi.
La història fa reflexionar en el sentit que deixa clar que el desenvolupament digital ha obert un ventall ric de possibilitats que fa uns anys no existien. Una criatura solia ser capaç de parlar per telèfon, però habitualment no gaire estona. Avui, s’ha fet molt més accessible a les criatures més petites. Veuen amb qui parlen, i poden introduir l’osset de peluix, el cotxe o la nina en la conversa virtual.
El període del Coronavirus ha contribuït a fer que plataformes com Skype o Zoom s’hagin fet més intuïtives, un avenç que gaudeixen fins i tot les criatures més petites. Les primeres versions de les diferents plataformes de reunions eren massa pesades al principi. Les cares sovint es congelaven o el so i la imatge no anaven alhora. Això fa que una criatura de 3 o 4 anys de seguida se’n vagi a fer una altra cosa. Afortunadament, avui els problemes tècnics estan resolts, de manera que la qualitat de tots els paràmetres és molt millor.
Quan hi ha un contacte continuat al llarg de mesos i anys, es poden desenvolupar noves variacions. En l’última visita, l’àvia havia trobat una vella casa de nines i les dues nenes hi havien estat jugant. Aquest joc va continuar a través de Facetime. L’àvia rebia instruccions precises sobre què havia de passar. Aviat una de les nines havia d’anar al lavabo. Pot ser complicat, i en aquest cas ho va ser. L’àvia li baixava els pantalons i al cap d’una estona un altre cop, i encara una vegada més. Fins que va ser hora d’anar al llit i cantar una cançó de bressol.
Dins la història
Ara em correspon situar-me dins aquesta història. Soc l’editor danès de la revista Infància a Europa avui i fa uns mesos vaig acordar amb els meus col·legues de la redacció que escriuria un article.
Hi ha molts ‘experts’, molts dels quals són a les trinxeres, posicionats a favor o en contra de l’ús d’iPhones o iPads per part dels infants. Segurament podeu trobar aquest debat als diaris de la majoria de països d’Europa, i cada vegada van apareixent més llibres on les postures tenen una base més científica. En àmbits que són tan relativament nous, cal una mica de temps abans que hi hagi coneixements sòlids. Calen molts debats i crítiques abans que puguem trepitjar un terreny segur.
En lloc de dedicar-me a buscar i llegir tot el que s’ha escrit sobre infància i digitalització, vaig optar per sortir al carrer on visc i visitar uns quants veïns que tenen criatures, que són àvies i avis o que estan interessats per la relació entre les noves tecnologies (en el sentit més ampli) i els nostres infants i joves. La visita als avis va estar plena d’exemples engrescadors sobre com fer que la tecnologia funcioni com un bon aliat.
El següent veí
En la següent família que vaig visitar, hi ha dues criatures, i totes dues tenen una edat en què les xarxes socials comencen a tenir presència. Aquí, els diferents aparells es poden utilitzar per comunicar-se internament, com hem vist en la primera família, però ara hi ha molta més gent que hi vol participar.
Vaig trobar la mare a casa amb temps i moltes ganes de discutir els problemes en què considera que estem immersos. L’impuls era d’apagar-ho tot, i van sorgir molts exemples, amb suggeriments concrets per a situacions conflictives que calia afrontar. Dos infants a la família, però els exemples es van estendre per il·lustrar també els canvis en la conducta dels pares i fins i tot dels avis que viuen al costat. Les plataformes de comunicació modernes no afecten només les criatures.
Com sabeu, som diferents. Reaccionem de maneres diferents. Tenim mals hàbits, adquirim vicis de diverses menes. La desgràcia és que els gegants tecnològics utilitzen descaradament els nostres moviments per amplificar els aspectes negatius. Jocs desenvolupats per psicòlegs increïblement hàbils ens mantenen enganxats a la pantalla i fan que sigui gairebé impossible no tornar-hi de seguida. Sí, un mal hàbit que cal combatre. Però pot ser una batalla terriblement difícil si per desgràcia ets dels qui tenen una inclinació al joc. Tinguis deu o seixanta anys, pots passar moltíssim temps atrapat en un cercle que gira però que no porta a noves realitzacions, noves oportunitats d’acció en el món real.
Pot ser extenuant intentar comprendre com ens afecten els jocs i les xarxes socials, i la Nanna, la mare de la família, assenyala amb una irritació comprensible a la veu que és ella qui ha de netejar el que deixen els gegants tecnològics. És just que siguin els pares de manera individual els qui hagin d’emprendre aquesta batalla per assegurar que els gegants tecnològics no exposin els seus infants a productes que tenen efectes similars a les drogues?
Serveix d’alguna cosa prohibir-los? És tan sols possible? Seria possible legislar a escala nacional o europea per tal de contribuir a frenar els problemes més importants? El debat continua i es llancen diverses propostes.
A la família hi ha dues criatures, un nen i una nena. Durant molt de temps la nena s’ha negat a utilitzar el telèfon per a jocs o entreteniments d’Internet. Utilitza la funció de l’SMS del telèfon, però el telèfon no ocupa gaire espai. En el cas del germà, en canvi, és força diferent. Farà el que sigui per aconseguir un telèfon o un iPad, i un cop comença, el temps que s’hi pot passar és gairebé il·limitat.
Després, naturalment, hi ha grans discussions entre el nen i els pares. Caldria establir un límit? Quin és el límit adequat? És important l’edat? És encara pitjor si, com a pares, prohibiu totalment l’ús de pantalles? Es recorre a amics amb fills de la mateixa edat per matisar les postures. Igualment, els infants busquen exemples de famílies en què està permès jugar i experimentar sense cap mena de restricció.
Potser d’aquí a deu anys mirarem enrere i la nostra preocupació ens farà somriure. Hi va haver un temps en què es consideraven perjudicials els dibuixos animats, però al cap de pocs anys ens hi havíem acostumat. És temptador tenir una actitud relaxada, però abans que arribis al sofà amb l’iPad sota el braç, encara poden sorgir dubtes. Pot ser que les experiències constants ràpides, lluminoses, captivadores de l’iPad dificultin la concentració en tasques lentes i difícils? Aquestes tasques hi són i l’infant també ha de ser capaç de dominar-les. Estan empitjorant els infants a l’hora de manegar tasques (problemes) complexes i avorrides? El dubte hi és, i els pares i mares han d’avaluar constantment quant de temps hauria de passar l’infant davant la pantalla. Estem abandonant els nostres fills si no posem cap límit?
Aturem la conversa per assenyalar que segurament el problema no desapareixerà de seguida com si res. No fa gaires anys que els polítics van destinar alegrement milions d’euros a comprar ordinadors i iPads a l’alumnat de tot el país. L’expectativa era que, en poc temps, amb l’ajuda de la tecnologia, assoliríem els millors resultats als exàmens Pisa. Va resultar que no era tan senzill, així que actualment les propostes a Dinamarca són completament diferents, igual que en molts altres països.
Prohibició de l’ús d’iPads en les institucions dels 0-3 anys i restriccions d’ús a les escoles infantils 3-6. Per a aquest grup d’edat, els diversos dispositius només es poden utilitzar quan hi ha motius professionals clars per fer-ho. Podem dubtar si això ajuda en absolut, però si més no aquestes restriccions poden aportar una mica de calma i reflexió en el gran debat social, de manera que hi hagi espai per identificar els problemes més importants. Algunes coses s’han de batallar dins l’àmbit de cada família, mentre que altres s’han de resoldre amb la confrontació amb els gegants tecnològics.
Hem d’insistir que les nostres estructures democràtiques en els estats nacionals i en la UE trobin solucions adequades que puguin protegir els infants i altres ciutadans davant la cobdícia dels gegants tecnològics. El debat democràtic ha de sustentar-se en arguments fonamentats en coneixements basats en la recerca.
Malgrat que hi ha moltes més coses a dir, vam haver de deixar aquí la conversa. Tots dos teníem coses a fer, així que la conversa hauria de continuar un altre dia. De tornada a casa, de sobte em vaig sentir feliç de no haver de discutir diàriament amb adolescents a casa.
Vsita d’un pare de quatre criatures
Al cap d’uns dies estic a punt per a la següent entrevista. Em vindrà a veure en Lasse quan hagin posat els fills a dormir. En Lasse viu carrer amunt amb la Susanne i quatre fills: dues bessonades de tres i sis anys respectivament. La majoria els considerem herois quotidians quan se’n van de vacances d’hivern amb els quatre fills, que han d’aprendre a esquiar amb seguretat de ben petits. Sovint els veiem passar pel carrer a tota màquina amb una bicicleta de càrrega on poden anar asseguts els dos més petits, mentre que els més grans segurament van amb bicicletes de dues rodes. En altres paraules, una família on hi ha molta activitat física, on es prioritzen el moviment i les activitats a l’aire lliure.
Estic impacient per sentir com aquest enfocament afecta la vida quotidiana en referència a les possibilitats digitals. Va resultar que algunes de les respostes eren sorprenentment òbvies. Quan quatre criatures de gairebé la mateixa edat es troben en la mateixa habitació, si hi ha la possibilitat, juguen. Sovint és més divertit que seure amb una pantalla. En aquesta família, a la sala d’estar hi ha espai per jugar i moure’s.
De seguida va aparèixer aquesta perspectiva. En quins entorns encaixen els iPads i els iPhones, de quins contextos formen part?
A Dinamarca se’ns bombardeja amb programes de televisió sobre cases. Aparentment, l’ideal és una cuina immaculada i una sala d’estar on la tapisseria i els colors són tan delicats i fins que seria una vergonya enviar-hi les criatures. Ha de ser bonica, conjuntada i amb un ordre gairebé exagerat, perquè no sap mai, podria arribar una visita sense avisar!
En qualsevol cas, els dispositius electrònics encaixen perfectament en aquesta mena de sala. Tot el caos pot quedar capturat en la pantalla, i amb un moviment ràpid es pot netejar la pantalla o deixar l’iPad damunt un prestatge. En pocs segons queda tot recollit.
En Lasse em mostra una fotografia del centre de la casa. Tal com suggereix la fotografia, la família ha desmantellat la preciosa sala d’estar i, al seu lloc, ha obert un espai més tipus taller. Aquí s’hi pinta, s’hi retalla i s’hi enganxa i s’hi pot pintar la caixa niu dels ocells.
Els quatre infants poden reconvertir la sala en un submarí, on les taules i cadires formen els elements sòlids de la construcció. Sota el mar es desenvolupen escenes terrorífiques, fins que sorgeix una idea nova que obliga a remodelar l’espai entre tots de manera col·laborativa perquè funcioni.
A la casa hi ha dos iPads vells, i no hi ha cap norma sobre el temps d’ús de pantalles ni restriccions similars. Són útils si algú està malalt i s’ha de quedar al llit, però si no, els quatre infants prefereixen jugar. La família no té televisor, però sí un projector que es pot connectar a un iPad. L’avantatge és que la imatge pot ocupar tota una paret, però l’inconvenient és que és força difícil moure-ho de lloc. Els pares han decidit que també es pot considerar un avantatge; a la pràctica significa molt menys temps davant la pantalla.
Més veïns
Tinc ganes de sortir a visitar més veïns. Sembla que tothom té consideracions i postures que volen compartir. Els pares ja no xategen per telèfon mentre mengen amb els fills. S’ha d’apagar el telèfon de camí a casa un cop s’ha recollit la criatura de l’escola bressol? Hi ha molts suggeriments de regles i prohibicions, i hauré de fer-ne la meva pròpia valoració. Poques prohibicions són bones si es fan “per sempre”, però sovint van bé en períodes en què poden ajudar a posar al descobert mals hàbits, pèrdues de temps, etc. Períodes breus d’abstinència digital poden sens dubte ser bons per a infants i adults. Un cop ens hi hàgim acostumat, poden esdevenir perfectament ‘naturals’ i òptims.
Claus Jensen, editor danès d’Infància a Europa avui.
