El 18 de gener de l’any 1918 naixia en un poblet de l’Empordà, a Calonge, un nen que varen batejar amb el nom de Ricard. Al cap d’uns mesos, l’11 de setembre, unes quantes cases més enllà, naixia una altra calongina, la Rita. En Ricard i la Rita es van criar als mateixos carrers, van anar junts a estudi i varen viure els mateixos esdeveniments històrics. Tots dos, aquest any 2018, haurien fet 100 anys.
En Ricard ja de ben petit va començar a estudiar música, es va incorporar a cantar al cor de l’església i de jovenet es va iniciar al món de la cobla. D’en Ricard Viladesau, el Príncep de la Tenora —com el va anomenar en Pau Casals—, enguany se’n celebra el centenari amb una exposició commemorativa itinerant, amb publicacions, concerts i conferències diverses. I no us enganyo si us dic que m’enorgulleix enormement ser convilatana del músic que va escriure la sardana Girona m’enamora i tantes altres grans obres. De la Rita, la meva tia Rita, també se’n celebra el centenari, però sense exposicions ni notícies als diaris ni conferències ni concerts. Ella no va compondre cap peça de música, no va escriure cap poesia, no va pintar cap quadre ni va ocupar cap càrrec que la fes passar als llibres d’història. Ella rentava la roba, treballava al camp, d’adolescent se’n va anar a fer de minyona a una casa burgesa de Barcelona i ja d’adulta es va convertir en la tripaire del poble i en la dona d’un home que van tancar a la presó per «rojo». De la Rita no hi ha res escrit (encara), i jo la recordo remenant una caixa de fils antiga plena de fotografies en blanc i negre i algunes de les seves notes.
Però no és d’això del que volia parlar avui. Sobre la història de les dones, o més ben dit, sobre la «no-història» de les dones, ja en vaig parlar uns números enrere (al Perspectiva 388 del juliol/agost de 2016). El que avui voldria, ara que s’acaba l’any, és fer balanç i veure si en els últims cent anys ha canviat alguna cosa; veure fins a quin punt les dones hem pogut ocupar l’espai de Terra que ens pertoca. Anem a veure-ho amb alguns exemples concrets:
MÚSICA:
Festival Canet Rock: hi van actuar 17 grups, 94 músics en total, 84 dels quals eren homes [H] i 10 eren dones [D].
TEATRE:
Festival Temporada Alta: 57 espectacles teatrals, amb 73 dramaturgs (56 H i 17 D), 67 directors (52 H i 15 D) i 179 intèrprets (109 H i 70 D).
CUINA:
Restaurants a Catalunya amb Estrella Michelin: 54 Estrelles Michelin a un total de 54 restaurants catalans (41 xefs H, 5 xefs D i 8 sense especificar).
ESPORTS:
Jugadors a la Lliga professional de futbol (l’esport més cotitzat): 20 equips amb uns 20 jugadors a cada un d’ells; total: uns 400 jugadors (400 H i 0 D).
LITERATURA:
Llibres més venuts per Sant Jordi: ficció en català, els 8 primers més venuts són escrits per autors H, i els 2 següents per autores D. En no-ficció en català: dels deu primers, 8 són d’autors H i 2 d’autores D.
POLÍTICA:
Presidents de la Generalitat de Catalunya: 131 presidents a la Generalitat de Catalunya (131 H i 0 D).
UNIVERSITATS:
Rectorats: d’un total de 12 universitats catalanes, 9 rectors són H i 3 rectores són D.
Resumint: d’aquest intent d’anàlisi no gens científic —però sí molt simbòlic— en resulta que, de la mostra seleccionada a l’atzar, els homes hi tenen 898 representants, mentre que les dones només 122. Caldria, és necessari, estudiar-ho a fons, però ja podem anticipar que la presència de les dones en l’esfera pública, en els àmbits artístics, professionals o als càrrecs amb capacitat per prendre decisions, a dia d’avui, continua essent escandalosament minsa.
Què passa, doncs, amb les dones? Que no hi ha nenes a les escoles de música i a les escoles d’arts? Que no hi ha noies que escriguin? Que no hi ha dones prou formades per assumir càrrecs?
Què passa encara? Que les dones no ens ho acabem de creure que el món és també per a nosaltres? Que no som prou valentes per accedir a espais de responsabilitat? Que els homes no acaben de deixar-nos-hi lloc i no volen perdre privilegis? Que les exigències de la maternitat estronquen carreres professionals? Que les polítiques socials i laborals no ens ho faciliten?
Ens queda feina per fer. Molta! Per això aquest any demanaré als Reis Mags (3 homes, per cert, no sé si m’ho concediran…) que: les polítiques laborals i socials discriminin positivament i descaradament les dones; que els homes assumeixin la part de responsabilitat que els pertoca a casa i amb els fills, i que, a més, alliberin les dones de la seva part per tal que puguin dedicar-se a crear i desenvolupar-se fins a equiparar-se i equilibrar-se amb ells; que els homes que tenen responsabilitats siguin valents i transgressors i cedeixin els seus espais a les dones, que no tinguin por de perdre la seva parcel·la de poder. Que les dones ens ho creiem i ens arremanguem per escriure, pintar, compondre, assumir càrrecs o fer tot el que ens plagui, sense pors ni limitacions. I que els mestres i els educadors ens replantegem què estem fent per seguir reproduint els patrons d’una societat patriarcal que continua excloent la dona: per què al pati de l’escola, per exemple, la pista de futbol continua ocupant la major part de l’espai de lleure? I, per què majoritàriament hi juguen nens a pilota? Per què les nenes s’agrupen al perímetre de la pista, en un pla secundari, a fer pastetes o jugar a pares i mares? Per què a les nenes se’ls continuen regalant joguines relacionades amb la cura de les persones (cuinetes, nines, jocs de metges), mentre que als nens se’ls regalen jocs relacionats amb oficis (fuster, mecànic) o jocs de força? Quins missatges donem de manera inconscient als nens i quins a les nenes que ens aboquen a no ser capaços d’equilibrar la balança? Pensem-hi. Pensem-hi molt perquè és urgent començar a actuar en conseqüència.
Jo, si m’ho permeteu, i a tall d’homenatge en el seu centenari, compartiré amb vosaltres una foto de la meva tia Rita, i seguiré treballant perquè el món que estem construint tracti d’igual manera totes les Rites i tots els Ricards que neixin als carrers de qualsevol poble petit de l’Empordà.
ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga
