Imatge: Aureli Sendra
Veus que no veus és un fantàstic espectacle de pallasses de Pepa Plana. Ara ja no és a la cartellera de Barcelona, però el meu desig és que segueixi caminant pels teatres del nostre país. Estigueu atentes i, quan el tingueu a prop: aneu-hi, aneu-hi, aneu-hi. Porteu-hi les dones, noies i nenes de la vostra vida, porteu-hi els homes, nois i nens que estimeu.
Amb el seu humor espatarrant i absurd, la Pepa i el seu contrapunt, la Noël, et van estovant mentre et col·loquen en un lloc desprotegit i càlid, i és aquí on els impactes del seu missatge t’electritzen com ho faria un llamp. Elles ens conviden a pensar amb gratitud en les dones que han fet camí abans que nosaltres, moltes vegades des de la lluita invisible, sovint sense reconeixement. Aquestes veus que no hem sentit, aquestes lluites que no hem pogut dignificar, aquestes dones que no hem pogut conèixer… però que són imprescindibles en allò que avui nosaltres desitgem i podem ser.
A Veus que no veus, la Pepa fa un homenatge a les dones pallasses que ens han passat desapercebudes, però com que la cultura ens fa de gran mirall al nostre petit món, a mi la immensitat de l’espectacle em remet a l’escola, a l’institut, i en aquest reflex hi veig algunes coses més. Una invitació a pensar en la construcció de la identitat, i una reivindicació, potser dramàtica, de la necessitat de mirar els altres en allò que són: de reconèixer-los.
La Pepa s’adreça a un maniquí. Està sol i nu sobre l’escenari i ella se n’apiada. Tot parlant-li li va regalant peces de roba alhora que ens demana la nostra aprovació. Sí, està quedant ben bonic, Pepa. Llavors, de sobte, la semblança del maniquí vestit com ella la fa posar seriosa, i s’hi enfada: no et pensis que posant-te un vestit ja ets jo. «Jo sí que soc. Tu no ets.» Què et penses? Que és fàcil esdevenir la persona que som? «Doncs no senyora, perquè tu no ets. A mi m’ha costat molt, eh, ser!»
Què és allò que ens fa ser el que som? Per què ser, algunes vegades, costa tant? Quin paper fa l’escola en la construcció de la identitat de cadascuna de les persones que en formem part?
Segur que a nosaltres, adults que l’habitem, ens configura part de la identitat («soc» mestra, no «faig de» mestra). Però avui voldria fixar-me només en aquells que es troben més intensament en el procés de construcció del que seran, al mateix temps que ja són: els nostres infants i joves. I les pallasses del passat, invisibles i inaudibles, em conviden, suggerents, a fer-los d’altaveu. Estimada escola, ¿ho fas fàcil perquè els nostres infants i joves puguin ser allò que ja són ara —somiadors, belluguets, tímids, cantaires, opinadors, lents, enjogassats, observadors, impacients?, ¿ho fas fàcil perquè avui i sempre puguin posar consciència lliurement en allò que són i que volen ser?
Com les de la Pepa, les nostres mares i àvies, pallasses o ballarines, o cosidores, o parlamentàries, o científiques, o jutgesses o cuineres, ho van tenir difícil per ser. També els va costar ser intrèpides, crítiques, creatives, curioses. També els va costar estimar el seu cos i el seu desig, els va costar estimar-se per tot allò que són i també per totes les seves imperfeccions. Els va costar descobrir la força inesperada de les col·lectivitats, el potencial transformador de la tendresa. Els va costar fins i tot ser conscients que hi devia haver altres maneres de viure, maneres remotes i tan ocultes que deixaven de ser possibilitat.
Les dones del nostre passat van anar a una escola on no podien ser vistes. Una escola pensada per a una societat que les volia callades i obedients, per a una societat on no s’admetia la dissidència. Ara, l’escola és diferent. Mestres i professors fem un esforç per veure-hi cada vegada més, per donar un lloc on puguin habitar dignament les identitats, les diversitats, les peculiaritats, les singularitats. En alguns casos ens costa més que en altres, però penso que l’escola cada vegada veu més totes les seves veus. Tot i així, a mi l’espectacle de la Pepa em va fer pensar en els joves que no he vist prou, dins l’aula o al pati, o al passadís, o a la porta d’entrada. Quantes coses m’hauran passat desapercebudes? Quantes n’hauré reprimit pel sol fet de no haver-les vist? Quantes coses que poden ser, encara, jo hauré alentit sense voler?
Mentre penso en aquestes veus que potser encara no veiem, a l’escenari la Pepa i la Noël ens interpel·len amb un «tu em veus?» que es va repetint de manera incessant. Nosaltres, és clar, els responem: la pregunta és tan òbvia que ens sembla innecessària. Però… de sobte pren un matís inesperat. El del reconeixement. «Ens veuen! Ens veuen perquè hi som!» Hi som, ocupem un espai físic sobre l’escenari, i al mateix temps, som persones. I per emfatitzar més aquest joc fantàstic d’homonímia, encara un altre. Ja veus les nostres veus? És a dir, ja tens en compte el que som? «Si ens heu vist és perquè hi som.» Les veus, símbol d’identitat; la mirada, símbol de reconeixement.
Estimada escola: hi ha tantes persones entre les teves parets, i és tan gran l’obligació que tens de mirar-les a totes, de mirar-les des d’allò que veritablement són! Quin repte més fantàstic que tens entre les mans.
«Això és tot el que vull: que em vegis, que em vulguis, que m’estimis.» Gràcies, Pepa; gràcies, Noël. Estimada escola, ajuda’m a seguir mirant cada vegada millor totes les persones que en formem part, totes les veus que hi som.
