Foto: Revista Infància 253
Fa bastant de temps vaig començar un grau universitari que mai he acabat; no el feia per obtenir un títol, només per aprendre. Hi havia algunes matèries que no m’interessaven massa, però altres, moltíssim. Amb una d’elles vaig tenir una gran decepció: els treballs es feien fàcilment buscant les respostes amb el cercador al PDF. Tot era purament reproductiu i memorístic. Vaig treure una molt bona nota sense aprendre pràcticament res. I em podríeu preguntar: si t’interessava la matèria perquè no et vas esforçar per aprendre malgrat que no fos necessari per aprovar?
Doncs mireu: vaig començar intentant llegir tots els materials, fent apunts i intentant relacionar, però aquella progressió lineal no m’ajudava. El repte que em proposava el docent era, bàsicament, un fill the gap sofisticat. La matèria era desconeguda per a mi, no tenia referents anteriors ni persones amb qui comentar res. El docent resolia dubtes i prou, i els companys buscaven maximitzar la nota. No hi havia al·licients, però el més greu és que no hi havia estructura.
Quan no saps res d’un tema, cal que puguis relacionar-ho amb alguna cosa que saps. Cal que algú t’ajudi a fer-te preguntes rellevants, cal que algú et presenti un dilema, un problema, un repte, i t’ofereixi una pista –però no massa– i fomenti el debat, intern teu o amb altres. Cal anar endavant, endarrere, connectar, motivar… I potser encara serà possible aprovar sense aprendre, però si vols aprendre, podràs. Jo no sabia com aprendre, el títol m’era igual, em vaig sentir farsant. Després del bon resultat a la matèria, vaig abandonar el grau.
El meu següent repte va ser aprendre pel meu compte el que no havia après al CAP (l’antic Curs d’Aptitud Pedagògica, anterior al màster), perquè volia tornar a les aules i no em sentia preparada. Estava disposada a llegir molts llibres, però no sabia quins. Vaig començar per alguna lectura força lamentable, no tenia criteri. Vaig entrar a xarxes socials (llavors era Facebook) i a seguir alguna associació i d’allà, a identificar algunes persones. Em vaig apuntar a una escola d’estiu de Rosa Sensat i m’anotava els noms dels ponents, i paraules que deien, i a casa ho buscava tot per Internet. D’una persona saltava a una altra, d’aquesta a un article i d’allà a una web i a un llibre… i descobria una xerrada, i hi anava, coneixia en persona els contactes virtuals, i una conversa, un cafè, una reflexió, una nova recomanació…
Vaig llegir molt, però la clau van ser les preguntes, les contradiccions, les converses, la reflexió, i la comparació amb la meva pràctica docent anterior. Vaig tornar a la docència sabent alguna cosa més i amb intenció de continuar aprenent.
L’aprenentatge és social i respon a la necessitat de trobar respostes. Si no tens preguntes, no t’importen les respostes, fins i tot quan tens “bona predisposició”.
Penso que si algú m’hagués proporcionat la llista de lectures, amb l’encàrrec d’anar fent treballets sobre el tema, sense converses, sense debat, sense preguntes i, sobretot, sense ningú que em posés en contradicció, hauria acabat abandonant avorrida malgrat el meu interès. L’aprenentatge és social i respon a la necessitat de trobar respostes. Si no tens preguntes, no t’importen les respostes, fins i tot quan tens “bona predisposició”. Informació no és coneixement, reproduir no és saber.
Què podem fer, com a docents, per fer possible l’aprenentatge del nostre alumnat? Què podem fer, sent conscients d’aquesta realitat, per ajudar-nos entre companys a aprendre i créixer professionalment?.
Aquesta és la reproducció prou fidel d’un fil que vaig fer a Twitter (també li podeu dir X) a l’inici d’aquest curs, i és que la meva preocupació actual està relacionada amb la pregunta que dona títol al llibre de Michel Saint-Onge, “Jo explico, però ells… aprenen?”
Comprendre la naturalesa de l’aprenentatge ens ajudarà a aprendre més i millor, i sobretot, a proporcionar millors experiències d’aprenentatge al nostre alumnat.
Encara que tinguem la impressió que el model transmissiu va ser un model d’èxit per a molts de nosaltres, reflexionant acuradament potser descobrirem que en els nostres aprenentatges més profunds i significatius va haver-hi “alguna cosa més”. Aquesta cosa més, que té molt a veure amb el sentit i el propòsit, ens la va proporcionar alguns cops la tasca del docent, però altres vegades tot va quedar a mercè de la nostra motivació intrínseca, de l’estímul del nostre entorn, dels nostres interessos… Per això, davant d’una mateixa proposta, alguns vam aprendre i molts altres, no.
Comprendre la naturalesa de l’aprenentatge ens ajudarà a aprendre més i millor, i sobretot, a proporcionar millors experiències d’aprenentatge al nostre alumnat. Reflexionar sobre les nostres pròpies experiències no és suficient, però pot ser un bon punt de partida.
Elena Ferro, professora de secundària
