Mascaretes, restriccions, aforaments, grups bombolla, aïllaments, confinaments, PCRs, Zooms, testos d’antígens, distància… Aquest curs no ha estat un curs com els altres i aquesta escola d’estiu tampoc ho serà. Tot i que hi ha moltes ganes de veure’ns a cara descoberta, d’abraçar-nos, de compartir… aquesta escola d’estiu continuarà sent, en gran part, viscuda a través de les pantalles. I molts mestres no hi seran perquè hi ha molt de cansament, i no només de pantalles: potser hi ha més ganes de fer un reset que no pas de parlar d’educació.
Tot i així, aquest 2021 hem arribat a l’escola d’estiu número 56! I si som aquí i ara per donar-nos l’oportunitat de trobar-nos, d’agafar oxigen, de compartir idees i pràctiques i de fer-nos preguntes per aixecar el nivell de reflexió i de coneixement dels mestres. Tal com diu el subtítol de l’escola d’estiu: fent de mestres des dels perquès. L’escola d’estiu pot ser ben bé el moment de fer aquesta parada i de repensar per què ens dediquem a aquesta feina i per debatre si realment som essencials, tal com s’ha dit tant durant aquest temps. Si l’escola és un servei públic essencial, els mestres també ho som? Per què? A l’escola d’estiu sorgiran més dubtes que certeses, més preguntes que respostes.“La meva responsabilitat passa per seguir fent-me preguntes, però també per transmetre esperança”. La cita no és d’un mestre sinó del ballarí sud-africà Gregory Maqoma, que aquest juliol actual al festival GREC. Una frase que els mestres ens podem aplicar cent per cent.
A l’escola d’estiu parlarem del que vol dir ser mestres emancipats, i de la responsabilitat dels mestres, tant la individual com la col·lectiva. Una responsabilitat que va lligada a l’emancipació, al compromís, a la professionalitat… Una professió que té la responsabilitat de fer-se preguntes i de transmetre esperança. Les preguntes promouen el coneixement, van unides a la curiositat i són el motor per aprendre a pensar, a avançar i progressar com a persones amb sentit crític.
Immersos com encara estem en aquesta pandèmia, transmetre esperança és una de les funcions bàsiques de l’escola, i dels mestres, en aquests moments de desencís i de pèrdua de confiança en el món i en el futur. Mai havíem viscut fins ara una situació de pandèmia mundial com l’actual. Mai ens havíem sentit tan fràgils com a societat, i justament perquè vivim moments d’emergència, hem de transmetre aquestes ganes de viure i de fer-nos costat per aprendre a viure junts.
Són temps molt estranys, però d’altra banda molt estimulants i esperançadors, per a la conquesta d’una educació més humana, més lligada a la necessitat que tenim per viure en dignitat i créixer com a persones. En començar el segle vam posar el focus en el canvi i en la transformació educativa. Ara, enmig d’aquesta crisi, arriba el moment de saber què és allò imprescindible que aporta l’escola, que és el que no volem perdre, i que és allò que cal promoure i transformar. Arriba el moment de desempallegar-nos de noses, de discursos tòpics, de conceptes i de paraules que ens distreuen per enfocar allò essencial: una escola més humana, que ens acompanyi en el creixement com a persones, una escola que també cura en aquest temps de pandèmia i que ens fa viure intensament. Per què si ara l’escola no dona un missatge d’esperança, qui el donarà?
En veiem a l’escola d’estiu, a través de les pantalles o en alguna de les trobades cara a cara que tenim la sort de compartir enguany! Gràcies per ser-hi!
Francina Martí Cartes | Presidenta Associació de Mestres Rosa Sensat
