OPINIÓ
Hi havia una vegada una princesa que n’estava tipa de ser vista com algú a qui calia salvar, cuidar i protegir, que tenia inquietuds, que tenia idees, que tenia emocions, creativitat, recursos, i moltes ganes de sortir a explorar el món, però que se sentia insegura de fer coses per ella mateixa ja que sempre li havien dit què calia fer, com ho havia de fer i quan.
Ella, tenia moltíssima creativitat, sempre imaginava mons nous, pensava com es podria organitzar el món d’una manera diferent de les que ella coneixia, des de feia temps, com que allà dins la torre no podia fer gran cosa, tenia un quadern on escrivia. Ella somiava en el dia que un dels seus relats es convertiria en un llibre. Però com que constantment li deien que ella no servia per això, i que el que havia de fer era preparar-se per estar al costat del príncep quan aquest arribés, sabia que això no ho podria fer.
La princesa, quan no la veia ningú, tot sovint s’imaginava que era algú diferent, era algú fora de la torre, algú que vivia aventures, que somiava, que grimpava pels arbres, que tenia moltes amistats, que escrivia, que viatjava… Sovint s’imaginava amb un cabell ben curt, per no haver de passar tantes hores pentinant-se, somiava no haver de depilar-se, i en portar vestits i pantalons al seu gust, de vegades s’imaginava sent un noi, perquè en el fons hi havia quelcom dins seu de príncep i de princesa alhora…
Aquesta és la història de moltes persones que sovint hem somiat en ser una cosa, i que la societat ens ha recordat constantment que no podem ser-ho
I aquesta és la història de moltes princeses, de moltes persones que no donem resposta a allò que la societat ha definit que hem de ser, persones que sovint hem somiat en ser una cosa, que la societat ens ha recordat constantment que no podem ser-ho, i si alguna ho ha aconseguit, és a base de mil lluites, de sentir-se més jutjada que ningú, a donar més arguments per convèncer que és bona en allò que fa.
Jo he sigut en alguns moments aquesta princesa. Quan ara que sóc adulta, em proposen escriure alguna cosa em bloquejo, no sento que tingui coses a dir, sento que no sóc prou vàlida per exposar una opinió i/o idea i compartir-la amb persones externes al meu entorn, persones que poden jutjar allò que escric, o el que més neguit em genera, que allò que escrigui no generi cap mena d’interès, perquè finalment, tampoc pretenc agradar a totes aquelles persones que em llegeixin, però com a mínim, sí despertar algun interès, i això em bloqueja.
Quan em passa això miro de pensar quin pot ser el motiu, i així poder-lo treballar i posar-hi remei, si més no, per a pròximes ocasions. Evidentment hi ha quelcom que depèn de la meva trajectòria vital, però quan em poso a comentar i observar el meu entorn, veig que hi ha alguna cosa que no és meva, que és del món extern, del món de la princesa tancada dins la torre.
Aquest cop, no ha estat diferent, em van proposar escriure alguna cosa per passat Sant Jordi. L’endemà de Sant Jordi, escoltant la radio i sentint el rànquing de llibres més venuts i d’autors de més èxit (pel que fa a vendes…), no em va estranyar comprovar que la gran majoria eren homes, vaig comentar la jugada amb la meva parella que és mestre.
Xerrant de tot plegat vam acabar parlant de com s’havia celebrat la diada de Sant Jordi a l’escola on treballa, i que, tot i que el fet de fer Jocs Florals els generava certs dubtes, aquest any n’havien fet. S’havia sorprès de comprovar que les que millor escrivien, perquè tenien més sensibilitat i creativitat eren en un 80 i pico % més nenes que nens (en aquest punt faig un incís, per explicar que utilitzo en aquest cas el concepte nens i nenes, entenent que aquests infants han estat socialitzats sota aquest binarisme d’haver de ser o nen o nena, segons els seus genitals i d’acord amb una única possibilitat totalment binària, o ets una cosa o l’altre, no pots no ser, no pots tenir un i ser l’altre, no pots ser una barreja…). Què passa en el camí de moltes dones perquè no acabin sent escriptores
En aquest punt pensava, quan jo anava a l’escola i fèiem jocs florals, aquest tant per cent era similar, i sense tenir la certesa que això sigui així en una gran majoria d’escoles, tot i pensar que pot ser un patró que es repeteixi, em venia al cap: què els hi ha passat en el camí a aquestes nenes, que sent infants han fet grans relats plens de sensibilitat, creativitat, descripcions, … i que arriben a la vida adulta i no continuen escrivint. I sí, aquest per a mi és un tema, i té total relació amb el fet que a mi em costi escriure, o més aviat que em costi sentir-me valenta i apoderada per a fer-ho.
No és casualitat que em bloquegi, no és casualitat que la majoria de llibres més venuts hagin estat escrits per homes, no és casualitat que en moments on sento que el que està en joc és la meva capacitat intel·lectual, em senti petita i inferior.
Hi ha qui diu que les dones no escrivim prou, com que no tinc massa espai per esplaiar-me, ràpidament diré que aquí no plantejo que totes les persones socialitzades com a nenes/dones siguin bones escrivint, no plantejo que hi hagi d’entrada cap problema en el fet que els homes escriguin i venguin molts llibres, el que plantejo és, què passa en el camí de moltes perquè no acabin sent escriptores, quan els tants per cents són tan elevats en el cas d’escriptors adults homes, només poso de manifest que la dada ens hauria de generar certes inquietuds, i no crec que sigui a causa que les dones adultes no tinguem res a dir i explicar, evidentment som les mateixes dones, lesbianes, trans, bisexuals, intersexuals, aquelles que no responem a la norma, les que ens hem d’apoderar i posar-nos a escriure, però potser les educadores, en el procés en què aquests infants se socialitzen podem fer alguna cosa.
I si com a educadores tenim un mínim de curiositat, el mínim és explorar què hi podem fer nosaltres, en el camí de fer créixer a aquests infants, perquè com a mínim, totes aquestes personetes considerin que son igual de vàlides les unes i les altres per escriure, per dir la seva, i donar-los els recursos, apoderar-les perquè ho facin o com a mínim fer-les coneixedores de la idea que si volen, poden fer-ho!
Hi havia una vegada una persona que va escriure tot allò que va voler…
Jana Alentorn
Educadora Social i Feminista. Membre de la Junta Rectora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat
