Segurament podríem destacar, dels darrers mesos, dues frases molt repetides entre discursos dels adults preocupats per tot el que estem vivint: “tot anirà bé” i “de tot plegat, n’haurem après molt”.
Que tot anirà bé, ho hauríem de matistar en cada context específic: famílies sense feina, sense salut i sense economia. Un càntic, que segurament amb la idea de posar llum a tanta incertesa, s’ha convertit en una alenada de colors.
No tenim cap dubte de que vivim en una societat capitalista que posa en relleu l’economia per davant de molts altres aspectes que com a col.lectiu social ens engloben; una societat que enllaça el benestar dels ciutadans en relació a la seva renda econòmica. Un sistema econòmic que, arrel de la pandèmia mundial, ha vist aturada tota la seva activitat i ha sigut llavors, quan només funcionava allò esencial, que s’ha pogut comprovar que el sistema no funciona.
Aquesta societat de consum, tantes vegades excessiva, és la que ens porta a oblidar l’essència de les coses, i, sobretot l’essència de la vida. I en aquesta essència és on ha quedat invisibilitzada la infància.
Potser hi ha qui té la capacitat i destresa de fer-la invisible.
Infància o economia.
Economia o salut.
Volem pensar que es pot tenir present l’economia del País, sense haver de trepitjar a la infància.
En temes de salut i escoltant els experts en la temàtica es fa palesa la importància d’establir pautes preventives ben definides, que incloguin la desinfecció constant de persones i espais per evitar la transmissió del virus; sense haver de deixar de banda la tasca específica que es duu a terme dins els centres educatius.
Però, de tot plegat, n’hem après?
Aprendre: com i què hem après?
Per a les professionals de l’educació aprendre és un terme que constantment ens proposem en debat.
Saber què hem après demanaria una resposta complexa, amb molts matisos, i el que és cert és que cap persona ha quedat al marge de l’aprenentatge durant la pandèmia mundial. Aprenentatges més lliures i motivacionals o més imposats i curriculars ja dependria de molts aspectes en els que ara no entrarem. Però, si d’algun fet no en tenim cap dubte és que hem après per assaig-error.
La novetat i les incerteses del moment ens han despertat una part professional que no sabíem que portàvem dins. Els mestres hem compartit neguits els uns amb els altres; tenim la necessitat de sentir-nos més connectats que mai: trucades, videoconferències i missatges plens d’incertesa.
El triangle aprenentatge, educació i escola haurien d’enllaçar-se no sols curricularment, sinó en una pràctica quotidiana coherent per a qui s’hi submergeix, entenent l’aprendre com quelcom inherent a la vida; però en tot aquest procés d’ensenyament-aprenentatge, de nou, la infància n’ha quedat al marge.
Hi ha qui diu que és perquè no voten i per això, els seus drets no són prou respectats. D’altres diran que com que són petits, no se n’enteren o no els afecta. O bé que ells no contagien, i per això, poden quedar-se al marge de tot plegat…. Però el cert és que la realitat dels darrers tres mesos els ha deixat a casa tancats, sense escola, sense parcs i sense la socialització tan necessària.
I llegim arreu que els nens i les nenes des de que neixen són ciutadans de ple dret.
De debò que són tinguts en compte aquests drets?
Una afirmació inclosa en la Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948 que des dels col.lecius 0-3 hem hagut de defensar de forma constant i rigorosa per poder fer visible el primer cicle d’educació infantil com a etapa educativa.
Al llarg dels temps, ho hem fet amb força, hem notat la unió compartida entre professionals d’arreu, hem visibilitzat a la infància perquè creiem que ha de ser així; perquè ser mestre o educador demana (exigeix diríem) defensar aquests drets.
Malgrat tot, a nivell social, polític i econòmic, ha quedat palès, que la veu de les mestres és una veu suau, que no arriba on creiem que ha d’arribar; que no crida prou alt perquè aquesta societat capitalista vegi a la infància.
Qui és l’infant?
Com el podem fer visible sense vulnerar els seus drets fonamentals?
L’any 1959, les Nacions Unides van aprovar una Declaració dels drets de l’infant que incloïa 10 principis contemplats en la Declaració Universal de Drets Humans.
En aquest document es parla d’alguns aspectes que veiem importants destacar:
“L’infant ha de gaudir d’una protecció especial i disposarà d’oportunitats i serveis establerts per la llei, i d’altres mitjans, a fi que pugui desenvolupar-se físicament, mentalment, espiritualment i social, d’una manera sana i normal, en condicions de llibertat i dignitat”.
En el marc de l’escola bressol, el binomi seguretat-autonomia es construeix a partir d’una relació de confiança amb l’adult que en té cura a través del contacte físic i emocional. L’escola no és, ni serà mai, un aparcament d’infants per anar a treballar; per molt que es pretengui continuar atribuint aquestes qualitats a l’educació infantil; i sobretot al 0-3.
La psicologia del desenvolupament infantil defineix la construcció de la identitat i la consciència d’un mateix durant els dos primers anys de vida. La creació d’un autoconcepte, entenent cada infant com a subjecte independent dels altres, es va definint i enriquint segons uns atributs externs i les relacions socials que estableix.
Entendre l’escola bressol com un entorn perillós pot interferir de forma negativa en el desenvolupament de l’autoconcepte i l’autoestima de qui habita aquell espai. És per això, que cal ser conscients de la importància de mostrar l’escola com un entorn segur i habitable on cada infant pugui créixer i desenvolupar-se de forma global i sana.
Oferir oportunitats significa oferir llibertat d’acció, de relacions i de contactes. I una mestra d’infantil que hagi de vetllar pel distanciament dels nens i les nenes està prohibint la via per la qual construeixen coneixement. Evidentment, demanar a un infant que no s’apropi a l‘altre significa allunyar-se del concepte d’escola com a entorn de socialització compartida.
El Pla D’obertura dels centres educatius, elaborat a maig de 2020, pel Departament d’Educació va generar més incerteses que no pas recolzament a la comunitat educativa de la petita infància.
Un document construït de portes endins sense tenir en compte els i les mestres. Pistes poc clarificadores, deixant a les administracions una presa de decisions que es va fer sense el temps i la reflexió oportuna i molt necessària en la majoria de ciutats.
La conversa de quan i com s’havien d’obrir les escoles ha quedat entre els interessos econòmics i de salut; convertint les escoles bressol en entorns únicament assistencials; oblidant l’educació. Obrir les escoles sota una demanda social de productivitat econòmica i no del dret a l’educació és un error molt gran, que vulnera els drets dels infants.
L’1 de juny, obrien les portes les primeres escoles bressol – gairebé totes elles municipals- amb protocols de reobertura fets a corre cuita i sota la pressió dels sindicats que; sense èxit, procuraven vetllar per la salut de tota la comunitat educativa.
La idea política de facilitar la conciliació laboral i familiar ha sigut el primer escut que no s’ha vist recolzat per les mateixes famílies:
L’oferta d’horaris reduïts i les entrades extremadament programades no han facilitat poder desplaçar-se a la feina per una jornada laboral.
La obligatorietat de treballar fora de casa ha deixat al descobert a les famílies més necessitades que segurament ja feia setmanes que estaven treballant i havien sigut capaces de trobar les estratègies pròpies per una conciliació real.
La por als contagis i la realitat d’una escola que no és escola -com els desafortunadament malanomenats aparcaments d’infants- ha fet que la immensa majoria de les famílies preferissin donar el curs per tancat a l’espera d’una tardor més esperançadora.
Han sigut molt pocs, els Ajuntaments, que han apostat per una educació de qualitat, alhora que segura i han decidit no obrir les seves escoles bressol municipals en les condicions demanades.
Alhora, i repetint, l’estratègia del Pla de reobertura de maig de 2020, el Departament d’Educació fa públics a darrera hora, uns protocols pel curs 2020-2021; sense una normativa clara ni rigurosa que faciliti la planificació dels equips en un retorn amb garanties sanitàries, però sobretot educatives que permeti una tornada a les escoles de la manera més amable possible pels infants i les seves famílies.
El triangle Generalitat de Catalunya, Administracions locals i Escoles bressol no permet treballar en xarxa per cercar aliances i, de nou, posar a l’infant al centre de l’acció educativa.
Serà, cada Ajuntament qui determinarà quins recursos humans, organitzatius, materials i econòmics, disposarà a l’abast de cada centre per l’inici del curs 2020-2021, amb l’objectiu de garantir l’educació de qualitat que mereixen els infants i que els i les mestres han estat construint durant molt de temps.
L’arribada de la “nova normalitat”
Per un infant menor de tres anys, retornar a l’escola bressol després de més de 5 mesos, pot tenir molts adjectius, però segur que no serà una tornada normal, ni normalitzada.
La normalitat quotidiana de l’escola bressol és una normalitat de caire plenament educativa, però també social i emocional.
Social perquè aprenem en comunitat, som éssers socials i aprenem els uns amb els altres. Per això, les distàncies i els aïllaments en infants tan petits, perd coherència, perquè els seus sentits són més vius que mai; necessiten tocar per descobrir, abraçar per conèixer i compartir per aprendre.
Emocional perquè és una necessitat a cobrir i mestres i educadores, vetllem i vetllarem per un retorn on cap infant es senti el menys desprotegit i insegur possible. I sabem que no serà fàcil; perquè les famílies han sigut sempre coparticipadores molt actives d’aquest procés d’apropament i ara pretenen que les deixem al marge.
Volem acollir a cada un dels infants i les seves famílies de forma personalizada, mirant-los als ulls volent saber com han passat aquests mesos, amb l’objectiu de poder continuar construint plegats; perquè no entenem la vida quotidiana de les escoles bressol sense les famílies.
Però ara, on queda l’educació?
Malgrat el dret a l’educació és un dels drets humans essencials; la petita infància es veu vulnerada, menystenint aquest dret i privant-lo d’una educació de qualitat, situant l’escola bressol en una posició assistencial.
Mestres i educadores volem ser dins les escoles; no a les guarderies, ni els pàrquings; però ara, la situació ens demana que per tal que l’escola sigui un lloc segur haguem de renunciar a tot el que creiem.
Hem de renunciar a tots els nostres ideals pedagògics pels quals hem lluitant tants anys?
Per als mestres, l’escola sempre ha estat aquell lloc on, humilment, hem posat a disposició dels infants totes les eines que tenim com a professionals per tal d’acompanyar-los en la construcció del seu coneixement. On hem mirat els infants pel que són i no pel que arribaran a ser. On els hem ofert relacions de confiança que els han permès posar en joc totes les seves potencialitats. On hem atès les seves necessitats de la manera més respectuosa que hem trobat. Un espai segur en tots els sentits.
Acatarem el que ens demana el sistema, però no, sense abans haver defensat els drets dels infants.
Potser amb un recolzament públic molt més ampli de professionals vinculats a la infància el ressò podria ser major: alcaldes i regidors, tècnics d’educació dels Ajuntaments, professors de les Universitats i els cicles formatius… Junts podríem haver fet més força. Perquè és en una situació d’excepcionalitat on s’han de fer visibles més que mai els drets de totes les persones que conformem la societat. Imaginàvem un treball en xarxa, amb temps i sobretot, sentit comú. Volíem ajudar a buscar fórmules creatives per coconstruir junts aquest nou futur posant en valor l’acte educatiu.
Les reflexions sobre educació del filòsof Immanuel Kant mostren un profund coneixement del món i l’absoluta convicció de que l’educació permet millorar el món i la vida. I, segurament som utòpics, o una mica somiadors; però sempre hem cregut que construir una societat millor passa per defensar una bona educació. Ara, però, les normes a estan escrites. I ens queda un regust agredolç sabent que nosaltres soles, mestres i educadores, no podem salvar l’economia del País; i menys si és al preu d’oblidar la infància.
Potser encara hi som a temps?
Nosaltres, malgrat els entrebancs, seguirem defensant una escola de qualitat que tingui presents tots els drets dels infants.
Lluitarem per fer visible, aquesta infància invisible.
Pau Sobrerroca, Eva Sargatal i Annia Vilaró, mestres d’escola bressol.
