Ampliar el camp semàntic a través de les imatges que ens ha deixat el confinament: aquest ha estat l’objectiu de la conferència inaugural de la 55a Escola d’Estiu d’enguany, que de la mà de la professora i doctora en Humanitats Ingrid Guardiola, ha aprofundit en els significats, discurs i retòrica de l’escenografia i gestió de la crisi de la COVID-19. Aquestes són algunes de les seves idees clau:
La ciutat buida
La imatge de la ciutat buida ens ha generat sensacions contradictòries: per una banda ens ha afectat la pèrdua de llibertat en el fer, ja que estan pensades per a activitats úniques com el consum i l’oci. Evoquen una sensació de ser “zones mortes”, és a dir, ens fan pensar que aquest món sense nosaltres està desolat i trist. Però la realitat és la contrària: per primer cop veiem un món sense nosaltres que sembla aflorar de forma positiva. Durant els mesos de confinament ha millorat l’estat de salut de l’aire, tornen els animals, etc.
Hem de pensar en els espais des d’una col·lectivització pensada. Això ara és més necessari que mai. El confinament ens ha permès entendre l’espai urbà d’una altra manera: des de les funcions socials que permet. Posem l’atenció en les relacions socials que ens permeten els espais urbans.
El protocol: nou teatre del món
Com s’ha executat aquest protocol que ha regulat les nostres vides durant quatre mesos? Sembla que durant el confinament la política s’ha fet una mica més assequible, ja que parlava de temes que ens afecten directament a nosaltres, no només a la classe política. S’ha manifestat el caràcter teatralitzat de la política i els ciutadans ho hem vist.
Vigilar i castigar
La manera de dirigir-se als ciutadans ha fet referència la disciplina i ha girat entorn de termes com auto sacrifici i en general tot allò que no hem pogut fer pensant en el bé comú. El govern ha parlat amb termes de disciplina, moral de victòria i esperit de sacrifici, exactament com si estiguéssim en una guerra, en aquest cas contra el virus. La por institucional va lligada a l’aparició de l’odi popular i quan es viu en un clima de guerra, el fratricidi és inevitable. Durant el confinament hem vist imatges de linxaments a treballadors de supermercat, batalles entre veïns d’un bloc de pisos, etc. Aquestes situacions només són possible si el clima que es crea és de terror i les polítiques són de segregació.
Teletreball
El confinament ens ha obligat a reconvertir les nostres llars en espais multifuncionals. Un aspecte positiu és com les llars han passat a ser “llocs de fer” i no només “llocs de pas”. En mig d’això apareix el teletreball, que se centra a augmentar l’eficiència, però deixa de banda els llaços comunitaris que es creen en relacionar-nos amb els nostres companys. Amb el teletreball produïm, però no ens relacionem: no parem per esmorzar, no fem un cafè, no anem a fer una cervesa per celebrar. Per tant el teletreball ens reprimeix.
Educació
Hem fet un salt a la força a les aules virtuals. Les classes en línia han posat de manifest que el centre de l’acte educatiu no és l’alumne. No poder accedir al llenguatge no verbal fa de la comunicació una cadena de protocols amb molt poca comunicació entre docents i alumnes que acaba per esgotar als estudiants. Els estudiants, per tant, esdevenen més espectadors que actors.
La mort
Tots tenim al cap la impactant imatge de l’actor italià que tenia el cadàver de la seva germana a casa. La nostra incapacitat per viure la mort de forma natural reforça el protocol. La malaltia provoca rebuig, fa vergonya. Les malalties generen les seves pròpies metàfores i imatges, i malalties com el càncer es tornen metàfora de corrupció, per exemple. El protocol, reforçat per la por a les malalties i a la mort, pot desnaturalitzar-ho tot i atemptar contra la vida comunitària. És una de les grans lliçons que aprenem del confinament.
La tecnologia
Tecnologia com a eina que pot utilitzar-se per limitar la pràctica de moviment físic, lingüístic… Durant el confinament hem vist imatges de càmeres amb sensors que detecten si estem a la distància adequada de les altres persones. Per tant aquestes eines converteixen l’espai en no-llocs, ja que permeten distribuir-nos, fracturant el cos social. Tecnologia com a eina de control i instal·lació d’un protocol tècnic amb objectius de control social. En els temes tecnològics el protocol no es fa evident, és intern.
