Joan Figueres (Terrassa, 1959), músic, coreògraf i professor de violoncel, va començar en el món de la música «sense voler i gairebé per casualitat» en una època, fa trenta anys, en què la nova cançó encara estava vigent i que li va permetre treballar amb Raimon, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell i Lluís Llach, entre d’altres, que el van ajudar a conèixer no només el món de la música, sinó també la societat i el país en què vivim.
En aquesta entrevista, Figueres ens explica la seva estreta relació amb el mestre i ballarí Joan Serra i el perquè d’haver dedicat tot un any de la seva vida a escriure un llibre, La dansa a l’escola. El mestratge de Joan Serra, publicat recentment per Rosa Sensat, que és un homenatge a la figura i el llegat d’un dels millors ballarins catalans del segle XX.
T’esperaves l’excel·lent resposta que ha tingut el teu llibre?
L’èxit i la resposta tan positiva que ha tingut m’ha sorprès, no me l’esperava. La meva posició a l’hora d’escriure el llibre era romàntica, i un punt nostàlgica, però desitjava que agradés per fer justícia a en Joan Serra.
El llibre l’has escrit com a homenatge a un amic, o per reconèixer la figura d’un mestre de la dansa a Catalunya?
Certament, en Joan Serra i jo vam ser grans amics, tot i que inicialment la nostra relació va ser la d’un músic que treballa per a un coreògraf ajudant-lo a muntar uns espectacles de dansa. Això va ser l’any 83, i d’ençà d’aquell moment vam continuar treballant en altres projectes, en escoles de música i en escoles d’estiu. Anys després vam començar a treballar en un projecte que ens va encarregar l’esbart dansaire de Rubí, que finalment ell no va poder veure estrenat. I va ser en aquell moment que vaig pensar a fer-li un homenatge en forma de llibre per recollir el seu llegat pedagògic i ensenyar-lo a la resta del país.
Quin és el seu llegat?
Portar la dansa a l’escola perquè tothom s’hi acosti sense cap perjudici.
Malgrat aquest llegat, la realitat de la dansa a les escoles del país sembla que és una altra ben diferent. Què s’hauria de fer per tal que, no solament la dansa, sinó totes les disciplines artístiques tinguessin cabuda a l’escola?
De fet, una de les frases que jo he sentit dir més al Joan era que l’art havia d’entrar a les escoles. Però si no s’ho creuen aquells que poden fer-ho, i les institucions que ho han de fer possible, això costarà molt. En aquest país sempre s’ha fet camí gràcies a la gent, però a vegades un cop de mà no aniria malament. Les administracions haurien de fer alguna cosa que permetés que l’art i les humanitats entressin a l’escola des dels primers anys.
I com ho hauríem de fer?
És una qüestió de concepte social. Avui s’està donant una transformació de l’espectacle, de les arts, hi ha models que ja no funcionen. Podem dir que estem en una mena de revolució artística que potser d’aquí a un temps se sedimentarà i veurem els canvis que s’han produït. Jo crec que el moment que estem vivint és òptim, és com un renaixement, però haurà de passar un temps per tal que el puguem veure en tota la seva plenitud.
Cal fer dansa i llenguatge corporal des de la primera infància
Foto: Joan Cabacés
Parlant de la dansa a les escoles, quina etapa educativa és la millor per introduir-la com a element pedagògic?
Jo penso que la primera etapa, a partir dels tres anys, perquè és una etapa en la qual la qüestió dels rols encara no està definida. A la secundària ja està plenament fixat i és més difícil fer parelles, i els nois no volen ballar. Per tant, és molt important poder fer dansa i llenguatge corporal des de la primera infància per tal d’enriquir-los i permetre’ls poder triar sense perjudicis, a mesura que es fan grans, si volen o no continuar fent dansa.
De fet, la dansa es veu encara avui com una activitat artística femenina. Per què sembla que als nois no els interessa?
Això no és ben bé així, perquè en moltes cultures i països es dóna el fet que qui fa més dansa i expressió corporal és l’home, mentre que la dona fa més cançó. I això també ho trobem a Catalunya, on a les danses rituals hi ha el cap danser, que és un home. En la pràctica de la dansa encara hi ha avui molts tabús que cal vèncer. Ens hauríem d’escoltar més el nostre cos.
En Joan va ser un mestre de mestres
Tornant a la figura d’en Joan Serra. Què ha aportat a la dansa de casa nostra?
D’una banda, des de l’àmbit dels escenaris i des de la dansa tradicional ha aportat un punt de vista obert. La dansa tradicional estava bastant tancada en els esbarts i en la reproducció museística de les danses antigues, i ell va fer un treball d’obertura, va incorporar músiques i conceptes contemporanis a la música tradicional. Tenim coreografies d’en Joan Serra molt interessants des del punt de vista del missatge, del llenguatge, de la gestualitat. Això en el pla artístic, i en el pla pedagògic en Joan va introduir la dansa a l’escola, i hi va aportar eines, materials didàctics i estructures pedagògiques. En Joan va ser un mestre de mestres.
Tu ja coneixies la figura d’en Joan perquè hi vas treballar durant molts anys, però la redacció del llibre i, sobretot, les nombroses presentacions per tot Catalunya que n’has fet, t’han descobert un Serra diferent?
Sovint, una vegada acabades les presentacions del llibre se m’han acostat persones que m’han demanat per signar-lo i que m’han dit que han estat alumnes seus o que l’han conegut treballant amb ell en una escola o en un taller. I el record que en conserven és fascinant, de veneració.
Foto: Joan Cabacés
Per a la presentació del llibre vas fer una composició musical…
Sí, vaig voler que la presentació oficial del llibre que es va fer al seu poble natal, a Sant Esteve de Palautordera, tingués un final que fos un homenatge a la dansa. Em feia molta il·lusió que algú ballés, i sabent que en Joan Serra tenia una gran admiració per la Pina Bausch, creadora de la dansa teatre i que va treballar molt amb la gestualitat quotidiana, em vaig imaginar en Joan i la Pina ballant junts. Llavors vaig demanar a en Pau Aran, un ballarí conegut i reconegut mundialment, que balla amb la companyia de la Pina, si volia col·laborar amb mi en aquesta proposta escènica a partir d’una música composta per mi, i amb uns ballarins que també proposaria jo. Així va néixer Mimosa, on ballen tres ballarins professionals, dos dels quals són els fills bessons d’en Joan Serra. Em sento molt orgullós i agraït d’haver-ho pogut fer.
Què creus que pensaria en Joan si pogués llegir el teu llibre?
Segurament se sorprendria de veure escrit tot el que ell explicava, escrivia, elaborava i guardava, encara que amb el meu prisma particular. O, vés a saber, potser diria que no l’he encertat.
