Perspectiva Escolar setembre-octubre 2017
Els joves poden dir i pensar que no els interessa la vida política. En realitat, però, poques vegades s’ho han plantejat; potser és perquè la política institucional els «expulsa» de la seva zona d’influència. En el moment que se’ls pregunta i es conversa sobre qüestions de política és ben clar el seu interès, com ho és el dubte sobre les formes de governar o governar-nos, i també una certa desconfiança, més cap als polítics que no cap a la política.
No ens plau que altres ens governin, i per això considerem l’autonomia el pal de paller de tota educació. A Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla, Marina Garcés (2016) diu que «no volem ser governats». Cert! Avui, que les imposicions són subtils i les lleis del mercat, presents en totes les facetes de la vida, ens hem construït l’ideal de fer-nos la nostra pròpia llei, i aquest desig l’hem transmès als joves. Ens hem convençut que podem no ser governats, no ser manats, no ser conduïts, no ser dirigits.
Potser per això no preparem les generacions futures perquè pensin críticament i no les preparem per saber trobar alternatives al que ja existeix. ¿Els mostrem possibilitats de vida en comú? Tenen consciència que vivim en plural?
Sempre he procurat introduir, en les pràctiques educatives, maneres de fer que em permetin acompanyar adolescents en la formació del pensament crític, creatiu i compassiu. Per saber si vaig en la direcció correcta m’he hagut de dotar de formes diverses d’avaluar les decisions didàctiques. Una és un seguit d’enquestes que passo en acabar cada curs acadèmic.
El que llegireu no és el resultat d’un estudi amb rigor científic, sinó de molts anys de docència reflexiva, d’esperit socràtic i obert, que m’han fet tafanejar en la manera de pensar, sentir i actuar de l’alumnat de Batxillerat per mirar d’aprendre com veuen el món i com pensen que poden intervenir-hi.
Aquesta reflexió ha sorgit d’una enquesta passada a l’alumnat de segon de Batxillerat els tres darrers cursos (2014-2017). Respondre-la és voluntari i ho fan una vegada s’ha acabat el curs. Són uns 250 alumnes, que han donat 227 respostes. La major part de les respostes s’han matisat amb converses de passadís o debats informals a classe. Per poder saber què pensen els joves cal conversar-hi, cosa que requereix una interpretació oberta i flexible del currículum i sensibilitat per part de la direcció del centre. L’escola, de llarga tradició a la ciutat, va ser fundada en plena Segona República, tot i ser de titularitat religiosa.
Des del curs 1977-1978 he estat testimoni dels seus canvis, de la seva progressiva obertura a noves formes d’entendre l’educació o de concebre les estratègies d’ensenyament i d’aprenentatge. Ara és una escola oberta a l’entorn en una ciutat oberta i força sensible a les necessitats de totes les seves escoles. La ciutat disposa de quatre instituts en els quals es pot cursar Batxillerat i tres centres privats, entre els quals aquesta concertada, que procura participar i convidar el seu alumnat a fer-ho en la vida ciutadana.
T’interessa la política?
La majoria d’alumnes, quan arriben a segon de Batxillerat, no estan interessats en la política. Bé és cert que, en els tres cursos que s’ha fet aquesta enquesta, el nivell d’interès ha estat més alt que abans del 2010. El màxim interès per les qüestions de política el trobem al curs 2010-2011 i els dos següents. Suposo que no cal que us n’expliqui raons. El curs comença al setembre!
La majoria d’alumnes, quan arriben a segon de Batxillerat, no estan interessats en la política.
La televisió, les xarxes socials o el que havien viscut en directe a les manifestacions de la Diada els van donar la sensació que ja començaven a saber de què va la política: fer política significa «dir al govern espanyol que ja n’hi ha prou de prendre el pèl a Catalunya», «tenir la llibertat de manifestar-me per demanar la independència», «cremar una fotografia del rei perquè jo vull una república». Entre aquestes frases hi ha molts silencis, molts, «perquè hi vaig anar amb els pares/amics/companys i ens ho vam passar molt bé». El curs 2010-2011 havia anat a algun dels actes de la Diada el 37,4% de l’alumnat, i en tot el curs només una noia (1,25% de la promoció) es va afegir al moviment del 15M, que va tenir un bon ressò a la ciutat.
La confortabilitat de ser molts els que havien anat a manifestacions desapareixia a mesura que anàvem treballant els continguts: els grans projectes polítics contemporanis nascuts a la Revolució Francesa (liberalisme, socialdemocràcia i comunisme); els partits polítics durant la Segona República espanyola; partits i sindicats, etc.
Reconforta veure el dubte en els ulls dels adolescents davant les preguntes que cadascú havia de pensar per si mateix: Per què has anat a la manifestació? Són més lliures els que hi han anat que els que no? Per què? Una persona es pot sentir catalana i espanyola? Què és l’ANC? Per què es reclama la independència? Què ha passat en els darrers temps perquè ara hi hagi més independentistes que mai? Què és l’Estatut? Ser independentista és ser d’esquerres? Etc.
La majoria, en començar el curs, reconeix que no li interessa la vida política, perquè «la vida transcorre al marge de la política». En els tres darrers cursos, a la pregunta «penses que tots som éssers polítics?», la resposta estrella (48%) és la que diu que «pots viure bé i passar tranquil·lament de la política». Només un 10% pensa que «sí, perquè vivim en comunitat i la política tracta precisament d’això: de saber viure junts, els uns amb els altres». Gairebé el 80% dels que donen aquesta resposta són noies. Un considerable 21% diu que «només aquells que es dediquen a la política institucional (partits, governs, etc.) són és- sers polítics». La resta presenten un elevat grau de dispersió o trien més d’una cosa.
Tot el que escriuen queda matisat per les aportacions que es van fent al llarg del curs, i fins i tot aquells que diuen que es pot «viure bé sense política i sense saber-ne res» entenen que és molt millor saber-ne, i solen arribar a final de curs satisfets pel fet de poder entendre els jocs de la política institucional d’una manera diferent de com la veien uns mesos abans.
És altament encoratjador sentir que els agradaria poder fer més «tertúlies polítiques», perquè les vegades que n’hem fet han començat a donar sentit a moltes de les coses que passen. Per què no ho fem?
Què entens per política?
Les opcions de resposta van des d’idees de coneixement espontani, com «guanyar-s’hi la vida», a altres elaborades des de la ciència política.
Només un 1,96% diu que la política és una forma de guanyar-se la vida. Però un 15,68% tria opcions obertes, i aquí les paraules «corrupció», «egoisme», «engany» i «ambició» es repeteixen. La major part de les respostes obertes donen una visió negativa de la política; només un quart són positives, de l’estil de: «El camí per poder mantenir i millorar la societat» o «una feina que hauria de ser sense ànim de lucre i que ha de portar el país per bon camí».
Un notable 37,25% tria l’opció «La política és una ciència i/o conjunt de teories que tracta del govern, de les formes d’accedir al poder, de les teories del poder, etc.». En les converses diuen que les persones estudien medicina per exercir de metges; d’altres estudien política per exercir de polítics, però si bé a medicina no s’ensenyen «males arts mèdiques», a la carrera de política sí que s’ensenyen als futurs polítics pràctiques de persuasió que permetin que «la gent cregui allò que els polítics prometen, encara que els estiguin enganyant i no tinguin intenció de fer-ho». Els tres cursos s’ha repetit una visió dels estudis de polítiques i dels polítics que té molt a veure amb «tenir cura de la imatge i del que es diu» més que amb fer polítiques que serveixin la ciutadania.
Un altre 31,37% respon que la política és «el difícil art de saber viure junts, els uns amb els altres, en bona convivència». Tant de bo s’entengués la política com l’entén aquest percentatge de joves! Només per ells val la pena continuar lluitant, perquè si ells tenen esperança no els podem decebre. Coincideixen en aquesta actitud amb els que han donat respostes obertes positives, perquè ells també pensen que la política té sentit per construir un futur millor. Benvinguts!
Reconforta saber que aquests joves solen ser els mateixos que s’involucren en allò que en dic accions polítiques grans, perquè són, en aparença, insignificants: fer voluntariat en un menjador social o fent reforç escolar, preparar un acte lúdic per a gent gran, actuar com a músics per a gent que està malalta, commemorar fets històrics de relleu, preparar sortides a més menuts, etc.
Un 13,72% diu que «la política és allò que els partits decideixen per nosaltres». En el debat sobre aquesta opció solen sortir idees interessants al voltant de la democràcia directa i la democràcia representativa. Alguns és la primera vegada que es qüestionen que no tot s’acaba en els partits, ni anant a votar cada x anys!
Per acabar, sabent que no puc entretenir-m’hi, faig notar la tria de «projecte polític» que fan. Tenen quatre opcions: liberalisme, socialdemocràcia, comunisme i anarquisme. Primer en trien una, i en una segona pregunta troben característiques de cada projecte; aleshores han de confirmar el que ja han triat o canviar-ho. Pràcticament ningú canvia (només un 1,9%).
El projecte triat, per un 82,35% i sense que hi hagi diferències significatives d’un curs a un altre, és el socialdemòcrata. Només un 9,8% tria el projecte liberal, i un 5,88, l’anarquisme. S’ha de dir que un 11,76% fa dues tries, dient que si fos possible triaria l’anarquia, cosa que hauríem de sumar al 5,88%, i com que no ho és perquè «és massa bo per ser real» tria socialdemocràcia, de manera que l’hauríem de descomptar del seu 82,35%.
És evident que aquí hauríem de parlar del context de l’escola! Sigui com sigui, l’alumnat preguntat en aquest darrer temps segueix pensant que la política pot fer coses i que ha de ser un projecte socialdemòcrata el que lideri l’acció política.
Governar-nos
El desconeixement sobre formes de govern i d’Estat és gran, com ho és l’interès per aprendre’n i la curiositat per comparar sistemes polítics. On veuen més dificultat és a trobar com ens hem de governar i a decidir quina pot ser la «millor política», o si existeix una política d’esquerres i una política de dretes.
Finalment, a la pregunta: «Si poguessis organitzar l’Estat de la manera més justa possible què faries?», la resposta majoritària (56%) és: «Un Estat que estableixi una llei comuna per a tothom, i que estigui articulat com una federació, de manera que cada estat federal pugui tenir lleis pròpies i diferents de les de l’estat federal veí.» Aquesta afirmació queda reforçada per un 48% que en definir el federalisme tria una opció que diu que «El federalisme és la millor manera d’integrar una pluralitat de realitats (regions, nacions, nacionalitats, etc.) que volen unir-se per tal d’aconseguir allò que soles no podrien aconseguir. És important que cadascuna de les parts hi surti guanyadora i el conjunt també.»
Per tancar les seves aportacions, manifesten que volen fer la seva, no «ser governats», per això pensen que «només ens queda governar-nos nosaltres a nosaltres mateixos». Dòcils, només si volem! Insubmisos quan ho decidim! Ho tenen clar: no estem sols al món, per això hem d’aprendre a governar-nos, i demanen parlar-ne: «Ens hauríeu de parlar més de política.»
M’alegra tot el que diuen perquè significa que estan vius, «políticament vius». Em plau perquè la feina de governar-nos l’hem de fer entre tots. Demanen parlar de política; vol dir que els adults no ho fem, o no ho fem prou, o no ho fem de la manera que ho necessiten. Demanen tenir criteri. Diuen «tu sempre tens bons arguments», i a més «te’ls creus i es nota». No, no m’ho demanen, no m’ho diuen a mi! Ens ho demanen a tots! A tots els que tenim capacitat de mostrar brúixoles per orientar-nos, ens demanen que ho fem des de l’honestedat, l’honradesa i la coherència. Sembla que ens demanin que els acompanyem a pensar críticament i a pensar en el plural.
Per acabar, haig de dir que em preocupa que els adults no tinguem la mateixa sensibilitat que em sembla que tenen ells o que teníem nosaltres en temps de la Transició i durant els primers passos democràtics. Aleshores teníem clar que defugíem l’adoctrinament i que havíem de viure experiències democràtiques a casa, al barri, a l’escola.
Aspiràvem auna democràcia forta. Els joves que han parlat volen, ells també, cotes més altes de democràcia i de llibertat responsable. Aquesta és una tasca que l’escola ha de fer! Fer-ho des de la història o des d’altres disciplines és una qüestió de compromís que no hauríem de defugir.
Agnès Boixader i Corominas
Professora d’Història a Batxillerat Escola Pia de Granollers (Vallès Oriental)
