A partir d’avui, 1.500 mestres i professors comencen a Barcelona la 52a Escola d’Estiu de Rosa Sensat, com un espai de trobada, formació i canvi educatiu que es repeteix en tot el territori català, gràcies al que podem anomenar la força de les escoles d’estiu.
La persona és qui fa la idea, i no a l’inrevés. La persona que hi creu i que lluita perquè una utopia es converteixi en un fet tangible, cada cop més real. Com els mestres que van veure en la renovació pedagògica i en l’optimització de l’educació pública una possibilitat, no pas una quimera. Ells, que fa més de cent anys van iniciar un procés que encara avui continua: un camí cap a un nou paradigma educatiu en què les persones estiguin al centre del model. És només gràcies a aquells que hi creuen, i que any rere any organitzen les diferents escoles d’estiu que tenen lloc arreu del territori, que la renovació pedagògica és avui un fet palpable i cada dia més inevitable.
Les escoles d’estiu han estat alhora l’objecte i el catalitzador del canvi educatiu, enteses com a espais de trobada i experiències de formació autogestionada per als mestres. Es van iniciar amb la Mancomunitat, el 1914, i van haver d’aturar-se quan va esclatar la Guerra Civil. La celebració de la primera Escola d’Estiu Rosa Sensat, l’any 1966, va fer revifar l’espurna de la renovació pedagògica, va permetre tornar a repensar el model de l’escola catalana, i va donar peu els anys posteriors a recuperar la idea de les escoles d’estiu com una activitat descentralitzada arreu del territori. Aquesta, de fet, és la gran fortalesa de les escoles d’estiu actuals: sorgeixen de les necessitats territorials i són els mestres de l’entorn els qui hi cerquen les solucions.
Els moviments de renovació pedagògica també han anat evolucionant en la seva anàlisi de la realitat, i això ha portat a una eventual concepció de l’educació com un fenomen social que no es limita a l’escola, sinó que succeeix de manera global en tots els entorns en què els infants prenen part. És per això que es treballa avui dia per garantir una educació molt més inclusiva, i que les iniciatives dels últims anys van dirigides a vertebrar un model educatiu que comprengui l’escola, les relacions familiars i l’educació en el lleure com a pilars essencials en la formació de les persones. La renovació de l’educació és un repte fonamental que s’ha d’abordar, i hem d’entendre que és l’únic mètode que farà possible un canvi sistèmic.
En última instància, el repte que hem d’afrontar és el de garantir l’accés universal a l’educació pública i que aquesta sigui de qualitat, que tracti les problemàtiques reals i que es reinventi per tal de donar noves solucions als nous temes que puguin sorgir. Això, per altra banda, no es podria aconseguir si no hi hagués mestres compromesos èticament i socialment amb la comunitat i amb l’aprenentatge dels joves en la seva etapa obligatòria (primària i secundària).
Les escoles d’estiu són iniciatives amb què els organitzadors no obtenen cap benefici econòmic, i que només són possibles gràcies als qui entenen la importància real de la seva feina en la societat. Són espais que només es poden fer possibles des de cada territori, i és per això que la burocratització dels processos en les relacions amb l’Administració es converteix avui dia en un altre obstacle a superar en la dura carrera de fons que ja de per si suposa organitzar una formació per a mestres a començaments d’estiu.
Un altre dels punts forts de les escoles d’estiu és que no es tracta de formacions convencionals. El format mateix ja promou que es fugi de l’ordre establert, ja que són espais en què els mestres es concentren durant diversos dies (hi ha llocs, com Vic, en què només són dues jornades, i a Mataró, per exemple, es fa durant dues setmanes) i que van des d’instituts i universitats fins a cases de colònies.
Aquest és el cas de l’escola que organitza el Moviment de Renovació Pedagògica del Penedès i el Garraf, a la casa de colònies Cal Mata, a Saifores. Una de les organitzadores, Pilar Gargallo –que és també presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya–, explica que es tracta d’un lloc amb un gran pes emocional, ja que va ser la casa en què van viure la pedagoga Marta Mata, cofundadora de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, i la seva mare, Àngels Garriga.
«Un mestre de secundària em va dir una vegada: “Què vas, al nirvana dels mestres?”», explica Gargallo referint-se a Cal Mata. Cada una de les escoles és única i imprescindible, perquè cadascuna porta a terme una tasca necessària al seu territori. I al nostre país, a més, disposem d’un model únic a Europa: és un espai de formació fet des dels mestres i per als mestres, un moment per compartir experiències entre companys.
Tots aquests factors han portat l’escola d’estiu catalana a ser un referent i una part inseparable del nostre sistema educatiu. I tot això gràcies a aquells mestres compromesos socialment que cada any es reuneixen en el seu nirvana particular per cercar, junts, nous horitzons en el paradigma de l’educació.
