La motivació: què és i com s’activa

Estic convençut que ens posarem d’acord ràpidament si dic que la motivació és crucial en els aprenentatges. Un alumne motivat rendeix mil vegades més que un de desmotivat. No només treballa millor, sinó que amb menys temps fa molta més feina. I, per si amb això no n’hi hagués prou, a sobre de què rendeix més, normalment és capaç de treballar molta més estona. No exagero quan dic que un alumne motivat rendeix mil vegades més que un de desmotivat. Bé, aquest “mil” no el prengueu com una mesura quantitativa. És una expressió qualitativa, per dir que la diferència en els aprenentatges és abismal. Ens cal motivar als alumnes, i una de les maneres de fer-ho és estant nosaltres motivats quan interactuem amb ells.

Si nosaltres no estem motivats, ens serà molt difícil motivar-los. El motiu és simple, i té a veure amb la configuració neural del cervell. Tenim un conjunt de neurones, anomenades neurones mirall, que s’activen de la mateixa manera quan fem una cosa que quan la veiem fer a una altra persona. Són la clau de l’aprenentatge per imitació, i fan que, si nosaltres entrem a l’aula motivats, sense que ens ho proposem de manera explícita ajudem als nostres alumnes a motivar-se, perquè les seves neurones mirall imiten les nostres. Ep!, molta atenció però, perquè el procés és bidireccional. Si entrem en una aula on els alumnes estan desmotivats, el nostre cervell tendirà a imitar-los i ens desmotivarem. Per això és bo que estiguem convençuts de què volem fer acada instant amb els nostres alumnes i entrem a l’aula ben carregats de motivació, de manera que nosaltres els influïm a ells abans que ells a nosaltres. Què és, però, la motivació?

No és res estrany ni cap fenomen incomprensible. Simplement, la motivació consisteix, a nivell cerebral, en un increment del flux sanguini que aporta més nutrients a les neurones, bàsicament oxigen i glucosa. Això fa que les neurones tinguin més energia disponible. Simplement això. Si tenen més energia, el seu funcionament és més eficient, i a més poden treballar més estona sense cansar-se. Per això una persona motivada rendeix més –el funcionament cerebral guanya eficiència–, i pot dedicar més estona a les tasques que fa –es cansa menys.

La motivació, a més, té un altre efecte, diguem-ne col·lateral. Quan estem motivats el cervell produeix més dopamina, un neurotransmissor que està relacionat amb els sentiments de recompensa i de plaer –de plaer proactitiu, no del plaer que notem quan ens relaxem i ens deixem anar; aquest altre ve donat per unes altres neurohormones, les endorfines–. Per això les persones motivades valoren més el seu treball i s’ho passen millor fent-lo. I, en conseqüència, els és més fàcil mantenir la motivació i tornar-se a motivar, atès que el cervell busca repetir les experiències que li proporcionen plaer i recompensa. És un cercle viciós, per la qual cosa val la pena dedicar estona a què els nostres alumnes hi entrin. Perquè un cop dins, si el mantenim girant, els costarà més sortir-ne.

Potser esteu pensant que tot això està molt bé de saber –el coneixement mai fa nosa–, però de cara a la nostra pràctica diària a l’aula també ens interessa saber com podem activar la motivació, en els alumnes i en nosaltres mateixos. Ara us ho explico.

Una de les maneres més senzilles d’activar la motivació és a través de la sorpresa. La sorpresa és una de les emocions bàsiques, i com a tal té molta influència en els aprenentatges. Es genera de manera automàtica en les amígdales cerebrals, que són els centres generadors de les emocions, quan alguna cosa de l’entorn canvia de manera sobtada i imprevista, i trenca el fil conductor del que estàvem fent. També de manera automàtica, l’emoció de sorpresa activa una altra zona del cervell que està a tocar de les amígdales, que s’anomena el tàlem. I això és importantíssim, perquè el tàlem és el centre de l’atenció del cervell. Quan el tàlem està actiu, no podem evitar estar atents a les coses que passen al nostre entorn. I l’atenció, com sabeu molt bé, és també imprescindible per fer un bon aprenentatge. A través de la sorpresa, per tant, activem l’atenció.

La història, però, no acaba aquí, perquè el tàlem forma part també d’un circuit neuronal molt més ampli, que comprèn altres zones del cervell, que és precisament el que activa i manté la motivació! Només com a curiositat, aquestes altres zones del cervell s’anomenen substància negra (que és la que produeix la dopamina que he esmentat abans), el nucli accumbens (que genera els sentiments de recompensa i plaer proactiu) i l’escorça frontal (que és on es gestiona la presa de decisions i la planificació del futur, i on es regula el comportament). A través de la sorpresa, els fem estar més atents i els motivem, atès que directament activem zones clau del seu cervell, crucials per fer uns bons aprenentatges.

Com els podem sorprendre, però? Doncs això depèn de com siguem nosaltres (del nostre caràcter i personalitat), de l’edat dels nostres alumnes, de quina sigui la dinàmica intrínseca del grup-classe, de la barriada, poble o ciutat on estigui el centre educatiu, etcètera. No hi ha receptes, cal que cadascú explori i experimenti la millor manera de sorprendre els alumnes. Alguns aspectes generals que actives la sorpresa són el sentit de l’

humor, canviar d’activitat de forma radical, introduir elements dissonants en les nostres explicacions que els sobtin, explicar-los tafaneries que no tinguin aparentment res a veure amb el que estem fent, generant estones de “pluja d’idees” per entendre o ampliar algun tema o concepte, etcètera. Sóc conscient que totes aquestes estratègies ja les coneixeu i les utilitzeu, però ara a més sabreu perquè ens ajuden a captar i a mantenir l’atenció dels nostres alumnes. I això és tot?

No, això no és tot, perquè la motivació és més complexa, però tanmateix ho podem aprofitar tot en benefici dels nostres alumnes. És un procés realment fantàstic. He dit que la sorpresa activa la motivació, però no és l’única estratègia per fer-ho (malgrat totes hi estan relacionades i se sustenten en aquesta emoció). Quan s’analitza l’activitat neuronal de les zones del cervell implicades en la motivació, es veu que s’activen totes soles sense necessitat de què hi hagi cap sorpresa simplement quan pensem que es produirà una sorpresa. L’anticipació a la sorpresa, abans de què es produeixi, és tant poderosa activant la motivació com la sorpresa per ella mateixa. Dit d’una altra manera, si acostumem als alumnes a què de tant en tant hi ha una sorpresa, el simple fet de què estiguin esperant quina serà la propera sorpresa ja els activa la motivació.

Finalment, encara hi ha una altra cosa que activa la motivació. La motivació, com he dit, genera sentiment de recompensa. Doncs bé, el fet de no saber si la recompensa serà molt intensa o no també activa la motivació, exactament de la mateixa manera. El motiu és simple: si no sabem si la recompensa serà intensa o no, però en canvi sí que sabem intuïtivament que com més intensa sigui més plaer obtindrem, el cervell es motiva per obtenir el màxim sentiment de recompensa possible, i amb ell el màxim plaer. És un aspecte amb el qual també podem jugar, especialment amb els adolescents. Fer que innovin i s’arrisquin a classe, amb els seus treballs, les seves intervencions, etcètera, perquè quan hom innova i s’arrisca el nivell de recompensa és, lògicament, incert.

Amb el temps, a mesura que el cervell madura, durant l’adolescència, és molt important que també maduri la capacitat d’automotivar-se. Perquè, si us fixeu, els adults tenim la capacitat d’automotivar-nos –no tots, val a dir, perquè segons com hagi estat l’ambient familiar, social i educatiu durant la infantesa i l’adolescència hi ha persones en què la capacitat d’automotivar-se no acaba de madurar–. Doncs bé, les maneres que tenim d’automotivar-nos són precisament aquestes: anticipar que hi haurà sorpreses i no saber quina serà la gratificació, i assumir riscos i innovar sense saber quin serà el nivell de recompensa. Doneu un cop d’ull a les persones del vostre voltant: les que s’arrisquen i les que innoven, per exemple en les estratègies pedagògiques que utilitzen, acostumen a estar molt més motivades que les que prefereixen no arriscar i mantenir-ho tot igual que sempre.

Llegeix altres articles de David Bueno en aquest mateix blog

Professor i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona,
i autor de Neurociència per a educadors.