En els últims dies del mes d’agost tots els diaris informaven de la situació caòtica i desesperada que es vivia a l’Afganistan. Milers d’afganesos i les seves famílies, moltes dones i infants, es desesperaven per sortir del país per por de les represàlies per haver col·laborat amb les potències ocupants o bé per haver defensat drets i llibertats.
Simultàniament, la indignació entre la ciutadania del nostre país anava en augment, especialment preocupada pel destí de dones i nenes. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials es van omplir, i s’omplen, de missatges de solidaritat reivindicant el dret de les dones i nenes a seguir estudiant, treballant i a ser tractades en pla d’igualtat Fins aquí, bones intencions i belles paraules. No obstant, tot i les seves particularitats, que hi són, la història es repeteix; aquesta situació té regust de déjà vu quan recordem com, cap al 2014, van començar a arribar a Barcelona persones refugiades de la guerra de Síria, entre elles moltes dones i infants.
No hi ha dubte que som un país acollidor: recordem el pla de l’Ajuntament Barcelona Ciutat Refugi (que es vol tornar a activar) i el clam unànime de la gran manifestació del 2017 sota el lema «Volem acollir». Tot i aquestes lloables iniciatives, penso que ens vam quedar a mig camí, i que no va haver-hi un compromís ferm i clar per assegurar a aquelles famílies tots els recursos necessaris per tenir una vida digna al país que s’oferia a acollir-les. Hem d’aprendre dels errors i no deixar-nos portar momentàniament per les emocions que ens provoquen els grans titulars de premsa i altres mitjans.
El compromís de les administracions i de la ciutadania, i quan dic «ciutadania» parlo dels veïns i les veïnes dels nostres barris, ha de ser ferm i constant… i arribar fins al final, tot i que s’ha de reconèixer que no és tasca fàcil.
Crec honestament que, sense menysprear els estudis seriosos sobre temes referents a migració-refugi, cal escoltar totes aquelles persones que dia a dia, des de la base, trepitjant carrer acollim persones migrades o refugiades, molt especialment les que arriben de països de cultura molt allunyada de l’occidental, de societats tradicionals i fortament patriarcals, amb tradicions, creences i codis socials diferents. Fa temps que entre nosaltres viuen moltes famílies que responen a aquest perfil, i probablement en els pròxims mesos s’hi afegiran les famílies afganeses.
Fa més de vint anys que treballem al barri del Raval de Barcelona en programes d’acollida per a dones migrades, el col·lectiu més vulnerable d’entre les persones nouvingudes. Amb motiu de la celebració del Dia Mundial de l’Alfabetització, i com a coordinadora del projecte d’acollida de l’Associació Diàlegs de Dona Aules d’Acollida i Socialització per a Dones Migrades, ofereixo algunes reflexions fruit d’aquesta experiència.
Rebre, encara que sigui amb els braços oberts, no és acollir. D’una part no és fàcil sentir-se acollida si et saps diferent i intueixes que aquesta diferència, a vegades, és percebuda com una amenaça. De l’altra, és tan important acollir com sentir-se ben acollit, acceptat i respectat amb la teva diferència.
No hem d’oblidar que es tracta d’un procés a dues bandes: la que necessita ser acollida i la que té voluntat d’acollir. Es tracta d’un procés llarg d’acompanyament humà, és un acostar-se a l’altra persona, a la que arriba, a la diferent. Cal fer un gran esforç per ficar-nos en la seva pell, per entendre-la i ser conscient de la seva situació anímica, de la pesadíssima motxilla que porta a l’esquena; les seves vivències són dures, i el seu futur, incert. L’enyorança de tot el que han deixat enrere i la solitud es fan molt presents. Amb tot aquest preàmbul, s’enfronten a un repte immens: iniciar un llarg i, a vegades, penós camí cap a l’adaptació a un país i una societat noves i desconegudes en les quals se senten molt desorientades i perdudes. Aquí em permeto un aclariment: prefereixo utilitzar el terme adaptació al d’integració, ja que aquest últim pot resultar més confús. L’adaptació a un nou país, sigui el que sigui, no és gens fàcil, i si culturalment la diferència és abismal encara ho és menys.
Quin és el gran repte de les dones migrades i refugiades amb qui treballem, que es repetirà amb les dones i nenes afganeses que volem acollir o amb altres migrades que fugen de la pobresa? Trencar la seva tendència a l’aïllament, combatre les seves pors i inseguretats. Quin és el repte dels veïns i les veïnes locals, el veïnat de tota la vida, amb el qual també treballem? Ajudar-los a ser partícips actius d’aquesta Barcelona acollidora, acceptar i acompanyar aquests nous veïns i veïnes que compartiran o comparteixen barri, ciutat, territori. Sigui com sigui, s’ha d’evitar la guetització (barris dins de barris, ciutats dins de ciutats), una tasca ingent en la qual ens hem d’implicar tots i totes, administracions i ciutadania, tothom que vulgui donar ple sentit al «Volem acollir» i que vulgui que Barcelona sigui realment una «ciutat refugi».
Després d’aquestes reflexions, tornem a peu de carrer. Com podem recórrer aquest camí que diem que està ple de dificultats i obstacles, aquest camí que ens ha de portar a una societat més inclusiva, més rica en la seva diversitat i més justa, evitant l’existència de ciutadans de primera i de segona? Des del meu punt de vista, l’experiència m’ha demostrat que només hi ha una porta d’entrada, si més no la més important, la que permetrà bastir ponts que facilitin el contacte directe entre aquest veïnat divers (parlem de persones de països extracomunitaris i no llatins, bàsicament provinents d’Àsia i Àfrica). La bona voluntat és d’agrair, però és insuficient. Hi ha eines poderoses que donen molt bon resultat, i és imprescindible per bastir ponts, és a dir: facilitar la comunicació entre unes i altres, i superar la barrera idiomàtica.
Conèixer la llengua del nou país obre moltes portes, i és l’inici del final de l’aïllament.
Per part dels que arriben, els permetrà sentir-se una mica menys estrangers, conèixer millor el nou entorn, el funcionament de la nova societat, acostar-se a la cultura, tot imprescindible per guanyar en seguretat i autonomia. Facilitar la comunicació és important per als que arriben però també per als que reben, ja que pot ser l’inici del final dels prejudicis, de les pors mútues, del distanciament. Trencar la barrera idiomàtica t’apropa a l’altre, et canvia la mirada, i tot allò que et resultava estrany es torna més familiar, i aquelles persones tan diferents que van arribar un dia resulta que ja no són tan diferents; així anem construint veïnatge.
Hem dit que la dona, migrada o refugiada, és un col·lectiu molt vulnerable. Dia a dia ens trobem que, si bé en general tenen estudis, moltes necessiten ser alfabetitzades, o bé perquè llegeixen i escriuen en alfabets no llatins o bé perquè mai han estat escolaritzades. Aquesta és una porta més que s’obre a la superació de la barrera idiomàtica, i també facilita l’aprenentatge de la lectoescriptura de la nova llengua. Respecte a l’alfabetització, com és possible que parlem i parlem dels drets de les dones, d’igualtat, del seu empoderament, i al mateix temps tanquem els ulls, fem invisibles no poques dones mancades d’aquest dret fonamental?
Encara massa sovint sentim comentaris com: «És que no tenen voluntat d’aprendre, és que no tenen gens d’interès a integrar-se, ja els va bé viure en el seu món tancat…» Sempre podem trobar casos puntuals, però us asseguro que no és cert. Quantes entitats, quants programes faciliten la formació d’aquestes dones, amb fortes càrregues familiars, sense cap suport de la resta de la família, que se senten ignorades i que, per acabar-ho d’arrodonir, en molts casos viuen en situació precària o es troben al llindar de la pobresa? Poques, molt poques… per això sempre tenim overbooking, llargues i llargues llistes d’espera de migrades-refugiades amb ganes d’aprendre, de conèixer, de sentir-se acompanyades, ben rebudes… Les administracions no poden ignorar o menysvalorar aquesta situació i deixar una responsabilitat tan important en mans d’algunes entitats socials, sempre col·lapsades.
El pont salva obstacles i permet unir, la llengua salta la barrera de la incomunicació i facilita l’acostament a l’altre, al país, a la cultura.
Parlant de cultura em permeto una altra reflexió: nosaltres estimem la nostra cultura i la volem preservar, però les persones d’origen divers també tenen la seva i també l’estimen i la volen preservar. Hem d’apropar persones i cultures, no s’hi val caminar en paral·lel; hem de seguir creant i reforçant espais comuns de participació als barris. El veïnat de diferents orígens ha de participar i interactuar; només d’aquesta manera construirem una societat inclusiva i intercultural orgullosa de la seva diversitat. Queda molt per fer!
No deixarem enrere les dones migrades i refugiades, seguirem treballant, i arribarà el dia que deixaran de ser acollides i esdevindran ciutadanes acollidores.
Abans d’acabar vull fer una menció especial a les voluntàries que participen amb entusiasme en el projecte «Acompanyament a la lectura» proposat per la biblioteca de Rosa Sensat en col·laboració amb Diàlegs de Dona. Es tracta d’un projecte destinat a reforçar la lectoescriptura entre dones en procés d’alfabetització. També aprofito aquestes línies per fer extensiu l’agraïment a tantes altres persones que, des del voluntariat, amb molta generositat i empatia, regalen el seu temps i acompanyen les persones migrades-refugiades, dones i homes, a conèixer el país que les acull, que esperem que ben aviat esdevingui també el seu país.
Seguim endavant!
Mercè Amor Sagués, Coordinadora Aules d’Acollida i Socialització per a Dones Migrades Associació Intercultural Diàlegs de Dona
